Mireia Estrada Gelabert: militant per la diversitat d’imaginaris

BarcelonaDir “Marroc” és dir “veïnatge”. Dir “veïnatge” és dir “política”. Dir “política” és dir “posicionament”. Dir “posicionament” és dir “ubicació”. Dir “ubicació” és dir “aquí”. Dir “aquí”… Què vol dir? On acaba l’aquí? Qui en queda fora? Dir “Marroc” és dir “allà”. I entre aquests aquís i allàs imaginaris i alhora tangibles, un veïnatge sovint oblidat, fins i tot negat, a la vegada present i insistent.

Quan el 2011 la barcelonina Mireia Estrada Gelabert i el casablanquès Ahmed Ghazali van decidir obrir al barri de Gràcia una associació cultural i residència d’artistes, van anomenar-la precisament Jiwar, que en àrab significa veïnatge. Els veïns no es trien; el veïnatge, sí: la tria de conrear convivència, teixir, vincular.

Durant vuit anys Jiwar va dinamitzar una ingent tasca cultural acostant artistes internacionals a Barcelona, amb una especial mirada a l’Àfrica i el món àrab. Poc abans de la irrupció del covid, la residència va tancar, sense que això signifiqui que Jiwar hagi desaparegut: ara funciona promovent exposicions i activitats de manera deslocalitzada i continua, com explica Estrada, “sent militant per afavorir tanta diversitat d’imaginaris com sigui possible”.

Un Marroc quotidià

El veïnatge no és només cap enfora: cal conviure amb tots els veïns que ens poblen l'interior, tant de la família com d'un mateix. Vida personal i professional, per exemple, són veïns no sempre ben avinguts. En el seu cas, però, tot sembla confluir: mentre ella feia una tesina a la Universitat de Mont-real sobre literatures africanes francòfones, ell va presentar allà mateix una de les seves obres de teatre, El xai i la balena, de la qual ella es va enamorar i que va decidir traduir al català. Poc després, ja viatjaven pel Marroc com a parella: “Tot i que no va ser fins a l’any següent, el 2002, quan entro a formar part de la família de l’Ahmed i visitem la casa familiar. La meva història amb el Marroc comença aquí”, explica.

Des de llavors estableixen les visites regulars, primer sols, després amb els fills, entre dues i tres vegades a l’any, tant al barri popular de Casablanca com a la casa familiar al camp. Del cúmul d’experiències quotidianes viscudes durant aquestes visites acaba de publicar Sense sucre. Una dona occidental al Marroc (Ara Llibres). Seguim amb el veïnatge.

“Duia sempre una llista d’anècdotes”, confessa Estrada, que va començar a escriure el llibre una vegada tancada la residència d’artistes i podia tenir més temps. “El llibre és una crònica de l’experiència de formar part d’una família amb les meves contradiccions com a dona amb una individualitat en un espai en què formo part d’una tribu amb un rol de dona de i mare de, i tot el que pugui ser de més no té cap importància. La meva mirada des de dins, des de les meves pròpies contradiccions constants de demanar-me quina mare soc, quina dona soc, quin és aquest personatge que està en una riba del Mediterrani, que és Barcelona, i un cop arribo allà entendre quina és l’essència quan estàs desproveïda de tot el discurs intel·lectual”.

Lloc d’estranyesa i mirada, lloc d’escolta i negociació, lloc –i ocasió– per practicar el veïnatge de manera fonda, sincera. En un dels fragments del llibre, escriu: “És el lloc on experimentes l’enyorança de manera més radical, i on perceps amb més força la tensió entre la meravella de saber-te acceptada per una comunitat amb uns rituals que et són aliens, i la solitud de la dona que ets i que allà no té cap espai per acomplir-se: aquesta dona independent, activa i emprenedora que es pensa lliure d’escollir i de menar una vida pròpia. Quantes vegades t’has preguntat quin és el preu que, al teu torn, pagues per aquesta identitat? No tens cap dubte que altres alienacions et sotmeten: la tirania del desig, de la productivitat, de l’èxit professional, de la joventut, de la maternitat performativa”.

Identitat i memòria

“El llibre no té un to d’experta, no soc antropòloga, sociòloga ni periodista, és una experiència que he tingut la sort de viure i que volia compartir. Ho he fet amb cura per veure les persones amb molt de respecte i estima, amb anècdotes que fan gràcia sense caure en allò d’"Estan bojos aquests romans". De fet, és un homenatge a la meva sogra, la dada (àvia) Khadija. El llibre comença quan ens truquen que s’ha mort i a partir d’aquí comencen els records; el fil és ella”.

Estampes familiars de la Mireia i l’Ahmed i els seus dos fills envoltats de parentela, festes on ningú parla fins que de sobte es troba ballant sobre la taula envoltada de dones repicant les darbukkes, esbossos dels desestabilitzadors socials de la modernitat, com la fal·lera per les cesàries, el turisme irrespectuós d’alguns europeus, el no fer res… “Espero que serveixi per tenir una altra visió del Marroc, sense per això amagar-me del que penso ni ser hipòcrita. El que no m’agrada també ho dic, però sempre des del respecte”, assegura Estrada, que també aprofita l’escriptura per incloure reflexions sobre la identitat, la migració o la memòria. Per exemple, quan parla de la visita obligada a la casa del camp, on la vida rural marroquina la connecta “amb alguna cosa antiga" que la "remet a Sant Llorenç des Cardassar, a Son Negre, al llevant mallorquí de la terra materna”. I apunta: “Alguna cosa sents intensament quan ets allà, a Mallorca, on ensumes no saps com, en una terra arrasada de tot vestigi musulmà visible i oberta en canal pel turisme depredador, que es dessagna i es perd en l’abisme del no-res, aquest Marroc rural. Malgrat tot, en aquests racons del llevant mallorquí arriba encara el perfum d’uns temps remots que han bastit una manera de fer, un imaginari, una relació específica amb l’entorn”.

Més enllà de l’anècdota o el dietari personal, escriure des del veïnatge és això: traçar complicitats entre formes i veus, donar espai. Jiwar va néixer com una residència internacional d’artistes i ha esdevingut part d’ella mentre que una part d’ella ha esdevingut el llibre Sense sucre per formar part de qui el llegeix. El viure modela el viure. És el veïnatge, això: reciprocitat, transcurs, cant a la vida.