El miracle de la mel de les monges de Balaguer

BalaguerLes germanes clarisses són especialment conegudes a Balaguer, no només per ser les guardianes protectores del Sant Crist i per practicar danses espirituals, sinó també perquè intercedeixen en qualsevol petició que els faci arribar la gent. Elles preguen per la salut de qui ho demana o simplement perquè Santa Clara concedeixi el bon temps en qualsevol celebració. Es tracta d’una comunitat de monges que practica una clausura tolerant, adaptada als nous temps, que els permet sortir del convent de tant en tant per integrar-se a l’activitat social i cultural que les envolta. “Santa Clara ens diu a la seva regla que sortim quan sigui útil, convenient i digne d’aprovació”, recorda sor Maria Victoria Triviño, la responsable de les clarisses.

I també és una comunitat treballadora, en el seu sentit més laboral. Treballen per una necessitat estrictament econòmica. “Nosaltres no tenim un sou com els capellans, ni cap renda immobiliària, ni ingressos externs, a part d’una petita ajuda del bisbat per conservar el monestir en condicions”, assegura la mare superiora. Les germanes clarisses practiquen els principis de la pobresa que predicava Sant Francesc d’Assís, el seu fundador, però els seus vots no suposen viure amb precarietat, sinó simplement amb senzillesa. El treball remunerat és l’única opció que tenen les monges per sobreviure.

Fa uns anys, les religioses de Balaguer van estar confeccionant manualment peces de roba de gran dificultat per a clients de l’estat espanyol. Eren vestits de molta complexitat que, gràcies al seu temps, habilitat i paciència, podien sortir al mercat amb bones condicions. Però la pandèmia ho va fer saltar tot pels aires. Les empreses que els encarregaven feina van tancar durant mesos i algunes van acabar desapareixent. La comunitat va encendre les alarmes. “En aquells temps de confinament vivíem com en una illa, aquí al monestir no pujava ningú”, recorden les nou germanes. Els estalvis anaven minvant, necessitaven nous ingressos i no podien esperar que ningú aparegués per ajudar-les.

Es van posar mans a l’obra. Van recuperar vells coneixements de saboneria per dissenyar un nou projecte empresarial. Un parell de germanes en tenien nocions i van provar de fer sabó amb mel. A través d’unes amistats, van acabar trucant a la porta d’una petita empresa familiar d’Os de Balaguer, Torrons i Mels Alemany, el cognom d’una família que des de 1879 elabora el seu producte estrella amb apicultors locals i d’abelles monoflorals.

“Aquí només fem menjar i el sabó no es menja”. Aquesta va ser la primera resposta que van sentir les germanes clarisses. Va ser un cop de porta que no es va tancar del tot. Ferran Alemany, l’actual gerent de la firma, va accedir finalment a donar un tomb a la proposta. I va estar pràcticament nou mesos negociant amb les clarisses per tancar l’acord final, el setembre de 2021. “Vam sortir al mercat sense cap pla de negoci ni estudi de viabilitat”, assegura Alemany. Però va acabar sent tot un èxit. Actualment assoleixen una producció de 10.000 unitats anuals. L’empresa fa comandes a mesura que s’acaben les existències, a l’ordre d’unes 300 pastilles cada deu dies.

“Fem el sabó amb glicerina vegetal i mel de romaní”, introdueix sor Isabel Rodríguez, una monja d’origen colombià que, juntament amb la seva companya sor Leticia Batzín, supervisa tot el procés de producció. Escalfen la glicerina al bany maria a una temperatura suau i, quan està diluïda, hi afegeixen la mel, a més d’unes gotes d’essència de lavanda (de producció també lleidatana). Abans que es refredi completament la mescla, la posen dins d’uns motlles d’una recurrent forma hexagonal, la mateixa que tenen les cel·les de les abelles al seu rusc, i deixen que se solidifiqui definitivament.

Diuen que aquestes pastilles de sabó amb mel, que valen poc menys de cinc euros, són hidratants, desinfectants, cicatritzants, antibacterianes i antisèptiques. Sota el títol de Sabó de Mel, Sabó del Cel, asseguren que es pot aplicar tant a la cara, a les mans i al cos com a l’esperit. “Un sabó com Déu mana”, resa el paquet que l’embolcalla, indicant que és per a la “neteja exterior i interior”.

El plus de la complexitat

Però la cosa no acaba aquí. La relació empresarial entre les dues institucions va resultar tan fluïda en poc temps que la demanda de l’empresa ha anat eixamplant-se, sobretot per assumir les tasques d’empaquetatge, etiquetatge i detalls per als seus productes més populars (torrons i pots de mel).

La col·laboració amb les monges de clausura ha esdevingut tan especial que s’ha tornat, fins i tot, necessària. “Elles tenen el plus de la complexitat”, assegura Ferran Alemany. Són treballadores “especialment hàbils, que s’hi dediquen amb pulcritud”. Una virtut molt buscada. El gerent explica que no ha trobat mai ningú millor per empaquetar els seus productes que elles. “Algunes de les nostres capses són autèntics Tetris”, assegura Alemany.

Enguany les monges han estat les encarregades de produir 250 calendaris d’advent pensats sobretot per a la gent gran. Una iniciativa inèdita amb previsió de continuïtat. Eren conjunts de 24 capsetes de cartó tancades amb un cordill que contenien miniatures delicatessen, com caramels de mel, delícies de xocolata i ametlles garapinyades, entre altres.

L’empresa Alemany, que actualment disposa d’una plantilla de 25 treballadors fixos, reivindica el seu compromís social col·laborant amb quatre centres especials de treball de la demarcació de Lleida (la Fundació Privada llersis, la Fundació Aspros, L'Estel i La Torxa). Ells ho defensen com “una aposta per la humanització” que eleva la mà d’obra total a més de seixanta persones externes. I entre elles, unes germanes de clausura que treballen diàriament per a la firma en règim de mitja jornada.

S’hi posen a les deu del matí i treballen intensament durant quatre hores seguides. No més, perquè després han de dedicar la resta del dia a l’estudi, la pregària, la contemplació i les tasques domèstiques del monestir. “En circumstàncies excepcionals, treballem més intensament per tal de complir amb les comandes més urgents”, admet la mare superiora.

Un treball comunitari

“La connexió va ser molt bona des de bon començament”, admet el gerent de l’empresa. Però la química és recíproca. Les dues bandes asseguren haver trobat un denominador comú. “Ferran sempre està pensant en els seus clients –explica sor Maria Victoria–, i nosaltres, durant la nostra activitat contemplativa, també pensem en les persones”. Es tracta de “posar-se en la pell dels altres”, conclouen.

Les nou monges tenen una estructura poc piramidal. Tot i que la mare, amb més anys d’experiència, proposa les pautes a seguir, pràcticament es decideix tot en comunitat. I es treballa, òbviament, en comunitat. “Ens agrada fer-ho tot juntes, amb alegria, busquem l’harmonia i la serenitat, fem bromes, ens ho expliquem tot i sempre ens ajudem”, relaten.

Aquesta comunitat és l’hereva de les fundadores del monestir de Santa Clara de Balaguer de l’any 1351. Durant segles han passat per tota mena de vicissituds i, de fet, les nou germanes actuals suposen la tercera fundació del convent. Les monges precedents havien decidit marxar el novembre de 2005 per una greu manca de vocacions. Un any després, sor Maria Victoria, que és originària de Saragossa, va aconseguir unes poques reincorporacions molt joves procedents de Llatinoamèrica, sobretot de Guatemala. I van anar sumant-s’hi algunes més al cap de pocs anys. Totes elles continuen vivint encara a Balaguer, resant, dansant i, sobretot, treballant com Déu mana.