Sota els minarets de 'Les mil i una nits': un viatge a Bukhara

BarcelonaEl 1911, el fotògraf rus Serguei Prokudin-Gorski va arribar a la ciutat de Bukhara ben carregat. Portava diferents càmeres i tot el material necessari per anar immortalitzant tot el que veia en un llarg viatge per l'Àsia central. Prokudin-Gorski, com tants russos, sentia fascinació per tot el que arribava de l’est. Així és Rússia: amb un ull mira cap a Europa i amb l'altre cap a l’Àsia. I Bukhara és a l’est, però també al centre d’un món fascinant. Prokudin-Gorski va fer fotos de presos tancats en presons en escenes que semblaven sortides de les pàgines de Les mil i una nits, va enamorar-se dels minarets locals i va trobar-se amb Saïd Alim Khan, l'últim emir de Bukhara, vestit amb un vestit de seda blau amb rivets d’or. L’emir feia cara de preocupació, ja que feia un segle que els russos manaven a la zona, i cada cop més. Pocs anys després, va marxar a l’exili.

Quan visites la ciutat de Bukhara avui dia, a vegades tens la sensació que aquell passat que va conèixer Serguei Prokudin-Gorski segueix viu. Sobreviu en les oracions dels divendres, en els barrets dels avis, en els grups de treballadors que, agenollats, prenen un te fent una pausa a la feina. Després de gairebé un segle de domini directe de Moscou, primer amb tsars i després amb estels vermells, aquelles ciutats de la ruta de la seda que van tenir un passat gloriós tornen a ressorgir. En part és un miratge. Sí que pot semblar el passat d’abans, però la història sempre avança i ho canvia tot. Ciutats com Xiva, Samarcanda i Bukhara aconsegueixen que milers de turistes arribin cada any a l'Uzbekistan precisament per l’encant del seu passat, dels seus monuments. Els noms d’aquestes ciutats evoquen poemes i relats d’altres èpoques que estimulen la imaginació.

Bukhara sembla aixecar-se en una cruïlla entre grans cultures. Els anys més gloriosos de la ciutat, quan es van aixecar les seves centenàries mesquites, van tenir lloc quan la ciutat va dependre dels monarques perses. Després van arribar els russos, mentre no deixaven de passar mercaders àrabs i xinesos amunt i avall. Influència d’aquí i d’allà. Ara forma part de l’Uzbekistan, un poble que remunta el seu llinatge a Uzbek Kan, el besnet del temut Genguis Kan. Però quan arribes a Bukhara descobreixes que la llengua que es parla als carrers, encara que les autoritats ho amaguin una mica, és el persa. Bé, un dialecte del persa. La majoria de la població de la ciutat són tadjiks, un poble que fa servir la llengua persa. Potser per això Bukhara segueix sent una ciutat molt independent, amb personalitat pròpia. Sempre ho ha estat. Per molts, Bukhara és una cruïlla. Per als seus ciutadans, és el centre del món.

Avui dia la major part dels viatges que arriben a Bukhara hi arriben en trens moderns de fabricació espanyola. El govern uzbek vol rebre turistes, ja que el país té atractius de sobres, així que ha invertit en vies de tren i aeroports. I Bukhara és una de les joies de la corona. És una ciutat on es construeixen nous barris moderns a prop dels vells barris grisos soviètics, amb grans blocs d’edificis tots iguals. Però els turistes sempre desfilen cap al centre, per veure la fortalesa, que amaga museus darrere d'uns murs imponents. I cap a les mesquites i les madrasses. Fan via cap al mateix destí on, durant segles, arribaven dalt de camells i carruatges els estudiants de tot el món musulmà, que anaven fins allà per aprendre. Bukhara era un centre cultural conegut per les seves madrasses. Allà s’hi aprenia religió, ciència, astronomia, medicina i literatura amb mestres com el famós Avicenna o Muhammad al-Bukhari, tots dos nascuts a Bukhara. Però a les ciutats on hi ha universitats i professors també hi acostuma a haver una manera més popular d’aprendre. En aquest cas, dalt del llom del burro de Nasreddin.

Un mestre dalt d'un burro

A la plaça central de Bukhara, que van construir els soviètics, hi ha una estàtua d’aquest savi i filòsof damunt del seu ase i agafant-li la cua, tal com se'l representa tradicionalment. Hi ha centenars de contes breus sobre Nasreddin, figura llegendària. Es tracta de rondalles que sempre tenen un missatge que transmet valors. Nasreddin, popular des del Marroc fins a l’Índia, vindria a ser un savi que a vegades pot semblar un ruc, un home que és innocent sense deixar de ser intel·ligent. A Bukhara, ningú dubta que va existir i va viure entre els murs de la seva ciutat. I així han passat els seus contes de generació en generació. Contes convertits en una manera popular d’ensenyar als nens. Bukhara encara és plena de llibres de Nasreddin, que els menuts porten sota el braç. Els nens s’enfilen dalt de l’estàtua, juganers. Bukhara és plena de llegendes.

Ni els soviètics van poder acabar amb els contes de Nasreddin. I mira que van intentar canviar-ho tot, d'ençà que la falç i el martell van començar a manar en una ciutat que sempre ha lluitat per no dependre de ningú. El 1919 els seus ambaixadors van negociar a Europa que se’ls reconegués ser independents, aprofitant el col·lapse de l’imperi rus. No ho van aconseguir i van passar a formar part d’un nou imperi, aquest soviètic, en un període que va canviar moltes coses. Uns 60 anys més tard de la visita de Serguei Prokudin-Gorski amb la seva càmera de fotos, un altre viatger de l’oest, aquest amb una llibreta, va arribar a Bukhara. Era el periodista polonès Ryszard Kapuściński, que va quedar impressionat per la preciosa mesquita de Bolo Haouz, una de les més antigues del món de fusta. Però el qui hi va veure Kapuściński és ben diferent del que s’hi troba un viatger avui dia. "És el migdia. Surto de la fortalesa cap a una plaça gran i polsegosa. Al costat oposat hi ha una chaikhana, un lloc per beure infusions, especialment te. A aquesta hora del dia és plena d'uzbeks. Estan a la gatzoneta, amb gorres de colors al cap, bevent te verd. Beuen així durant hores, sovint tot el dia. És una vida agradable, a l'ombra d'un arbre, sobre una petita catifa, entre amics íntims. A l'altre costat hi havia una mesquita gloriosa. La mesquita em va cridar l'atenció perquè estava feta de fusta, cosa molt rara en l'arquitectura musulmana, els materials de la qual són típicament pedra i argila. A més, en el silenci calent i adormit del desert al migdia, es podia sentir un cop a l'interior de la mesquita. Vaig deixar de banda la tetera i vaig anar a investigar l'assumpte. Eren boles de billar que picaven. La mesquita es diu Bolo Haouz. És un exemple únic de l'arquitectura de l'Àsia central del segle XVIII, pràcticament l'única estructura d'aquell període que ha sobreviscut. El portal i els murs exteriors de Bolo Haouz estan decorats amb una ornamentació de fusta la bellesa i la precisió de la qual no tenen igual. Un no pot deixar d'estar encisat. Vaig mirar a dins. Hi havia sis taules verdes, i en cadascuna uns nois joves amb els cabells rossos jugaven al billar. Una multitud d'espectadors els miraven. Costava vuitanta copecs llogar una taula una hora, així que era barat, i hi havia tants clients disposats a jugar que hi havia cua davant de l'entrada", va escriure Kapuściński.

Els soviètics van convertir les mesquites en sales de billar. També van tancar moltes madrasses. I van prohibir l’educació en persa. L’uzbek sí que estava permès. Aquesta llengua segueix sent la prioritària a l’educació avui dia, tot i que no és l’idioma que pots sentir pels carrers de la ciutat. Però el dialecte persa dels tadjiks va sobreviure. El soroll de les boles de billar picant entre si tampoc va aconseguir que, a partir dels anys 90, les mesquites es tornessin a omplir de fidels resant. Les mesquites també reben una munió de turistes, per descomptat. A Bukhara hi ha turisme, però no prou per canviar la manera de ser d’aquesta ciutat. Qui sap què passarà en el futur, però ara la majoria de visitants no són estrangers. Són uzbeks que volen veure aquesta ciutat i es fan fotografies davant d’un preciós camell bactrià just a sota dels murs de la fortalesa. No en queden tants, de camells bactrians, amb les seves gepes peludes. A Europa no és normal veure animals exposats així, per guanyar diners, així que és una cosa que sorprèn. A Bukhara encara és normal. I els avis s’hi fan fotos amb els seus nets, tal com havien fet ells quan eren menuts.

D’alguna manera, moltes coses del passat han sobreviscut, malgrat les guerres, les revolucions i els dictadors. Caminant pels mercats de la ciutat, la cara de Lenin apareix de tant en tant, tot i que els turistes semblen més interessats en les precioses capses de fusta que fan els artesans locals. Hi ha banderoles de Lenin i vells uniformes soviètics, ja que milers d’homes de Bukhara van servir en la guerra de l’Afganistan amb l’exèrcit soviètic, de la mateixa manera que els seus pares havien arribat fins a Berlín el 1945. Si rebusques, trobes els memorials als soldats soviètics locals caiguts en les guerres, on encara algunes dones deixen flors, tot i que la major part de la gent ja ignori aquests monuments. Els visitants prefereixen la petita i preciosa mesquita de Chor Minor, amb quatre torres rodones encisadores. O la mesquita de Kalan, on caben 12.000 fidels. Aquesta mesquita té un minaret gegant conegut popularment com la Torre de la Mort, ja que, segons una llegenda, s'hi executaven criminals llançant-los des de dalt durant segles. Són llegendes que passen de pares a fills, com els contes de Nasreddin.

Els últims jueus de la ciutat

Però, amb el pas dels anys, no sempre tot sobreviu. Algunes veus s’apaguen. Al sud de la ciutat antiga, en un laberint de carrers, s’hi amaga la sinagoga. Durant segles, la comunitat jueva local va ser molt nombrosa. Tant, que va formar un grup ètnic propi, el dels jueus de Bukhara, que parlen un dialecte del persa amb paraules en hebreu. Els jueus de Bukhara es declaren descendents d’aquells jueus que els assiris van capturar fa milers d’anys i van portar cap al centre de l’Àsia. Ells van seguir fins a Bukhara, on Prokudin-Gorski els va fotografiar. Però, després de la caiguda de la Unió Soviètica, entre la pobresa i la tornada de grups radicals islamistes, gairebé tots els jueus locals van emigrar. Molts a Israel. Molts altres a Nova York. "Tinc tota la família a Queens", diu el Yosef, que fa de guia a la mesquita i porta una gorra de beisbol. Acostuma a rebre turistes nord-americans, que gairebé sempre són jueus. Per això es queda una mica sorprès quan et pregunta si ets jueu i li dius que no. "I què hi feu, aquí?", diu primer, esquerp. Després, davant de les mostres de curiositat, es va obrint. Ensenya els vells Talmuds, les teles, les fotografies en blanc i negre. I, finalment, s’anima a fer uns càntics. Són veus que es van apagant a Bukhara, tot i que segueixen vives a Queens, on hi ha un carrer, el 108, a la zona de Forest Hills, conegut com a Bukharan Broadway, ja que és l’epicentre d’una comunitat que va canviar de continent. "Si hi aneu, tasteu la sopa dushpera o les sambusa", uns pastissets de carn especiada, diu el Yosef. A Bukhara costa trobar llocs on tastar-ho.

Queda pensar en el passat que ja no hi és i en com els pobles encaren el futur mentre el sol es pon a la plaça de la mesquita de Kalan. Tot canvia i, de mica en mica, han anat obrint restaurants i cases de te dalt dels terrats de les cases de davant per permetre als turistes tenir una vista privilegiada d’aquest monument mentre el sol es pon. "Sunset, sunset",crida en anglès un noi per atreure clients. Definitivament, no és la ciutat que va conèixer Prokudin-Gorski, tot i que, per moments, ho sembli.