Més enllà del far de la fi del món

Natura, exclusivitat i aïllament, claus de l’oferta de descans dels fars de les costes britàniques

El turisme de fars és una forma diferent de viure les vacances.
Quim Aranda
21/08/2018
6 min

Cada país costaner té un far de la fi del món. El de la famosa novel·la de Jules Verne és el que es localitza al nord-est de l’illa de los Estados, a la província de la Terra del Foc, Antàrtida i les illes de l’Atlàntic Sud, al sud de la Patagònia argentina. És el més antic del país i el primer que es va edificar en terres australs. Transcorria el 1884. Jules Verne es va inspirar en aquesta construcció per escriure la narració 'El far de la fi del món', publicada el 1905, pocs mesos després de la seva mort als 77 anys, raó per la qual va ser editat i revisat pel seu fill.

Si bé la torre que es descriu a la novel·la és una de pedra que no té res a veure físicament amb l’edifici original, l’escriptor francès va situar l’acció de la història, precisament, al cap San Juan Salvamento de l’esmentada illa dels Estados, entre la badia del mateix nom i una de topònim fictici, la d’Elgor.

Després que fos abandonat per les autoritats argentines, el far de San Juan Salvamento va estar en estat de ruïna gairebé durant un segle, fins que el 1994 va ser reconstruït per iniciativa d’un ciutadà francès, André Bronner, i amb suport financer dels governs argentí i francès i de la iniciativa privada.

Fascinat per la novel·la de Verne, Bronner va viure sol durant tres mesos a l’isolat paisatge, i després va dirigir la reconstrucció del far a partir dels plànols originals i de les fotografies històriques que se’n conserven.

Cada vegada més persones s'interessen per aquest tipus de turisme alternatiu.

L’equivalent britànic

Si s’hagués de trobar un equivalent del far de San Juan Salvamento a les illes britàniques, sens dubte caldria parlar del far del cap Wrath (número 12 al mapa), on s’alça des de fa molt poques setmanes l’alberg més aïllat i remot del que es pot anomenar –tot i ser també una illa, per bé que gran– la Gran Bretanya continental. El far és a Escòcia, just on les costes oest i nord del territori es troben, produint un dramàtic entorn de penya-segats de vertigen i de mar sense final: entre el cap Wrath i l’Àrtic no hi ha cap massa de terra. En dies clars, cap al nord-est es pot veure l’arxipèlag de les illes Orkney, i cap al sud-oest es pot intuir la cadena d’illes anomenades Hèbrides Exteriors. La riquesa de la fauna hi és extraordinària.

La història del far del cap de Wrath, el far de la fi del món britànic, té paral·lelismes amb el de San Juan Salvamento. Igual que l’argentí, durant dècades va estar abandonat. El far original es va construir el 1828 i han hagut de passar quasi dos-cents anys perquè l’antiga sala de màquines sigui restaurada i convertida en l’esmentat alberg. Té capacitat per a vuit persones i passar-hi la nit –imprescindible reservar amb molt d’avançament– costa, només, cinc lliures, poc més de sis euros. Una proposta imbatible, entre altres raons per l’espectacle que s’obre als ulls dels visitants i per la pau que s’hi pot trobar: el refugi somiat per fer realitat la ficció de l’aïllament, ni que sigui per unes hores, en un món interconnectat.

La torre del far i l’habitatge del faroner –81 graons, 22 metres d’alçada, elevada sobre el nivell del mar a 122 metres– han estat renovades durant els últims dotze mesos pels dos únics residents de l’indret, John Ure i la seva filla Angela. Hi han invertit quasi 15.000 euros. John i Angela viuen a setze quilòmetres de distància del nucli habitat més pròxim, Durness, situat a l’entrada costanera anomenada Kyle of Durness, una mena de badia que trenca els límits del comptat de Sutherland, i que juntament amb el llac Sandwood, a l’extrem oest, que té sortida al mar, forma la península de Wrath. Per arribar a l’antic far, els visitants han d’agafar un ferri –deu minuts de trajecte des del moll de Keoldale, a Kyle of Durness–, un servei que depèn molt de les marees i de les extremes condicions meteorològiques de la zona. A l’altre costat de les aigües, els visitants són recollits per un minibus, el qual, per l’accidentada i única pista per on poden circular vehicles, i que s’allarga onze milles, condueix fins al cap Wrath pròpiament dit.

A la dècada de 1930 hi vivien prop de trenta persones. I fins i tot es va construir una escola per ensenyar als deu alumnes menors de 14 anys que hi havia. Ara, John i Angela reben unes sis mil visites cada any, xifra que esperen que augmenti fins a les 10.000 arran de l’entrada en funcionament de les noves instal·lacions d’acollida.

No cal, però, anar fins a la fi del món –ja sigui a l’Argentina, a Escòcia o a qualsevol altre racó perdut del planeta– per passar unes vacances, o uns pocs dies, en un far. Ni, encara menys, tenir voluntat d’anacoreta o de monjo i desig de retirar-se a un espai auster i de vegades mortificador per regalar-se l’experiència de la contemplativa vida del faroner.

Dormir en fars encara és una opció molt minoritària.

Tendència en augment

Res de sacrificis, doncs. A tocar d’un far, a tocar de la torre, en les dependències del mestre que s’ocupava d’il·luminar la costa, el luxe també és possible.

És la proposta que fa la Trinity House d’Anglaterra i Gal·les, societat que vetlla per la conservació del patrimoni arquitectònic que representen els fars del país, i l’organisme anomenat Rural Retreats, que s’ocupa de gestionar els onze establiments que s’han renovat els últims anys fins a fer-ne exclusius 'cottages' per a retirs de descans.

Anna McDonagh, la directora de l’àrea de reserves de Rural Retreats, destaca a l’ARA que “any rere any s’intensifica la demanda d'aquesta mena de propostes alternatives, que combinen l’exclusivitat d’unes instal·lacions del tot renovades, i amb les màximes comoditats, amb l’atractiu de saber que el far triat és encara en ús, i que el visitant podrà aprendre’n tant el funcionament com la seva història”. McDonagh destaca també que “exclusivitat també vol dir un ambient pacífic, lluny de tot estrès i preocupació”.

Rural Retreats té dotze fars a disposició del públic. Se situen a les costes de Norfolk, Devon, Cornualla, Kent, Gal·les, Yorkshire, Dorset i l’illa de Wight. Són els següents: Whitby (11, al mapa), Cromer (10), North Foreland (9), St. Catherine (8), Anvil Point (7), Start Point (6), Nash Point i Bull Point (5), St. Anthony (4), Trevose Head (3), Lizard (2) i Pendeen (1). En funció de la propietat hi ha més d’una residència, i el nombre de places varia, des del niu per a dues persones fins a una capacitat màxima de vuit. Els preus, òbviament, no tenen res a veure amb les cinc lliures per nit que costa l’allotjament al far del cap de Wrath, a la punta més septentrional d’Escòcia. Així, per exemple, l’estada mínima per a dues persones durant el mínim que es demana, dues nits, al far de Cromer, al comtat de Norfolk, a l’est d’Anglaterra, costa en temporada baixa quasi 400 euros.

Mapa de fars d'interès turístic a Anglaterra i Escòcia.

A Escòcia, a més del ja esmentat far del cap de Warth, un altre organisme, el Northern Lighthouse Board, s’ocupa de regular l’activitat de la seixantena de fars que encara presten servei. D’aquests, només una desena es poden utilitzar com a 'cottage' de descans.

Anna McDonagh, de Rural Retreats, destaca la semblança de propostes tant d’Anglaterra i Gal·les com d’Escòcia. “La clau de la nostra oferta és la ubicació. Però aquesta és ja, per raons evidents, una mena d’element natural consubstancial al tipus de propietat que tenim a l’abast.” En els últims quinze anys, quan van començar a renovar-se els primers fars per acollir-hi turistes, pels centres que controla l’entitat Rural Retreats hi han passat poc més de 120.000 persones, una mitjana anual de 8.000. En comparació amb altres propostes turístiques o de descans, la dels fars continua sent vista pel gran públic britànic com una opció molt minoritària. Tant com la dels molins, l’altra alternativa que comença a prendre forma entre “classes socials bastant acomodades”, en paraules d’Anna McDonagh, per evitar els hotels o les cases rurals habituals.

El far –la referència física i metafòrica que un dia va servir a Virginia Woolf per plantejar una faula amb preguntes existencials a les quals no va voler donar cap resposta més enllà de la mutabilitat del temps i de les percepcions– és ara una guia no per als homes del mar sinó per als de terra endins. Hi busquen allò que se’ls nega en l’entorn quotidià.

stats