Menjar el raïm al cotxe o al tren: les peripècies de treballar quan tothom brinda

BarcelonaDels trenta-tres menús de Nadal de la meva vida, n’hi ha un que recordo amb tota mena de detalls. El 25 de desembre del 2014 per dinar vaig menjar una pizza congelada de pernil i una llauna de pinya en almívar. M’havia quedat a Barcelona –a 100 quilòmetres de distància del caliu familiar– per anar a treballar. Era el primer Nadal que passaria a la feina. Llavors feia d’acomodadora en un teatre i, tot i que estava acostumada a treballar els caps de setmana, era la primera vegada que experimentava FOMO nadalenc, que és molt més intens que qualsevol altre, perquè et fa sentir digne de protagonitzar una novel·la de Charles Dickens. 

Amb els anys, l’arribada d’una professió com el periodisme i uns horaris que tampoc estan per festes, la nostàlgia pel raïm que no et menges o les anècdotes que et perds es dissipen. “Al final, el més excepcional és que la família i els amics s’acostumin a entendre que aquell dia no hi seràs, que no estàs posant una excusa”, assegura l’Isidre, periodista i company de la redacció. El seu primer Nadal a la feina va ser el de l’any 89 a RTVE, quan es va oferir voluntari per treballar. “La rutina em cansa i en aquell moment de la vida no ser amb la família va suposar trencar amb la tradició”. Trenta-cinc anys després, ha treballat pràcticament tots els 25 de desembre, un dia anòmal en una redacció d’un diari, perquè, al no haver-hi quioscos oberts, és l’únic de l’any en què només fan guàrdia un periodista i un corrector, tot i que amb l'auge digital això ha anat variant. “Té un punt distòpic. Estàs sol en un moment en què la resta del món està fent una cosa diferent. És una sensació estranya”, assegura. 

Potser és la mateixa estranyesa que experimenta el Xavier, que per primera vegada li toca treballar per festes. És grum a la recepció d’un hotel de Calvià, un municipi de la serra de Tramuntana de Mallorca i aquest any no tanquen per la temporada d’hivern. “Els dies festius normalment no hi ha tanta feina com un dia normal. Els clients tenen esdeveniments i l’hotel està més tranquil. A més, l’horari varia una mica perquè també puguem estar una estona amb la família”, explica. 

Una absència difícil 

Passar els dies assenyalats lluny de la família és el que se li fa més difícil a la Mariona, infermera d’urgències de l’Hospital del Mar de Barcelona i mare d’una nena de set mesos. “A tothom li agradaria estar amb la gent que estima, fer un bon àpat i no pensar en la feina. Però un cop hi ets, el torn passa de pressa i amb prou feines tens temps de pensar que és festiu”. 

Els dies assenyalats com Nadal o Cap d’Any, molts treballadors arriben a l’hospital amb alguna cosa per menjar o beure sota el braç per gaudir en companyia a l’hora de descans. “Recordo especialment un Nadal en què vam cantar nadales i vam fer una mica de teatre mentre treballàvem per animar els pacients. Potser no és una anècdota molt especial, però per a mi ho va ser”, recorda. “Treballar un dia que la majoria de la gent no ho fa en moltes ocasions és difícil. Hi ha companyes que diuen que saltar-se algun àpat familiar no els afecta”, afegeix. 

És el cas de l’Arnau, que fa tretze anys que fa de tècnic de so en espectacles i televisió i sovint li toca treballar quan tothom està de festa. “Hi ha dates com Sant Joan o Cap d’Any que sembla que t’ho has de passar bé per obligació. Poder dir que no pots anar a un sopar perquè treballes a vegades pot ser un avantatge”, assegura. Així i tot, no ser a les celebracions familiars se li fa difícil. Sobretot perquè no només es tracta de faltar els dies festius, sinó pràcticament tots els caps de setmana de l’any. “Acabes celebrant les coses amb els teus companys de feina, que són bona gent, però trobes a faltar la família i els amics més pròxims”. 

L’Arnau recorda que una nit de Cap d’Any va acabar fent el raïm sol al cotxe perquè poc després de mitjanit havia de començar la jornada. “Vaig fer-lo per videotrucada”, diu. Tampoc creu que hagués canviat massa la seva sort si simplement no hagués fet res. De fet, sembla que el costum de celebrar les 12 campanades menjant raïm va néixer a principis del segle XX, quan uns viticultors valencians ho van popularitzar per donar sortida a un excedent de producció. Altres fonts diuen que molt abans ja se’n menjava a la Puerta del Sol. Sigui com sigui, es va fer córrer la creença que aquest ritual portava bona sort. 

Una fortuna que la Mari Creu, maquinista de FGC, ha repartit des de la cabina del tren diverses vegades. Fa més de vint anys que treballa a l’empresa i assegura que la nit del 31 de desembre els passatgers estan més animats que de costum. “Tot i que et toqui treballar, és un dia maco. La gent està de xerinola, et desitgen un bon any i et donen les gràcies”, explica. “Recordo un any que teníem l’ordre d’aturar-nos a una estació una mica abans de les dotze per si volíem fer el raïm. A mi em va tocar Gràcia. Amb el meu rellotge digital vaig marcar les campanades amb el xiulet i vaig felicitar la poca gent que hi havia al tren. Van estar molt agraïts i em van aplaudir”, explica. 

Herència familiar

La Mari Creu reconeix que mai se li ha fet estrany haver de treballar els dies festius perquè per Nadal o Sant Esteve el seu pare, que també treballava a FGC, s’enduia una carmanyola de canelons a l’estació. “A la tarda l’anàvem a veure una estona amb la família, però quan ets maquinista això no ho pots fer”. 

L’herència familiar per un ofici també la va mamar des de ben petit el Lluís, que fa més de cinquanta anys que es dedica al món de la restauració. Actualment, és el propietari del Mas Repuntxó, un restaurant familiar situat entre Sant Joan de les Abadesses i Sant Pau de Segúries, al Ripollès. “Antigament, treballàvem cada dia de festes. Ho celebràvem amb petites cosetes després del servei”, explica. El dia de Cap d’Any s’esperaven a acabar el servei i menjar alguna cosa i fer una copa de cava a les quatre de la matinada. 

Explica divertit que un 31 de desembre de “fa trenta o quaranta anys” la majoria de les taules van tirar una espècie de confeti que va quedar enganxat per tot arreu. “Aquella nit pràcticament vam empalmar netejant amb el servei del dinar del dia 1”. El Lluís reconeix que el fet que el seu sigui un negoci familiar fa que “tots anem a l'una i ja està. No ens molesta treballar. És el que hem fet tota la vida”.