Mardía Herrero: a l'islam amb santa Teresa

BARCELONAEls fruits del diàleg, com tot fruit, contenen la mateixa llavor que els ha fet créixer: no la paraula, sinó la trobada. Perquè el diàleg va més enllà del que es diu, i és igual d'important el que es diu que el que no es diu, o el que es diu d'una altra manera (amb el silenci, la mirada, el record...) Mantenir un diàleg és bressolar la trobada amb l'altre, un altre que ni tan sols cal que estigui físicament present. L'essència de l'anomenat diàleg interreligiós –una pràctica sortosament estesa a casa nostra, tot i que mai n'hi ha prou–, és la trobada per la trobada, sense cap altre fi. Taules rodones i jornades, calendaris i corals, jardins i àpats, qualsevol format serveix per propiciar-lo. De fet, tothom, d'una manera o altra, viu o pot fer viure aquesta trobada dins seu, repassant orígens, creences diverses, influències i il·lusions que ens habiten. De vegades, aquesta introspecció ens porta a testimoniar-ho cap enfora, sense voluntat d'erigir-nos com a model, però sí amb la intenció de compartir una vivència i, alhora, nodrir encara més aquest camp preuat del diàleg. És el cas de l'escriptora i professora Mardía Herrero, que acaba de publicar el llibre 'Cómo santa Teresa me acompañó al sufismo'

Sinceritat i despulla

Doctora en literatura, màster en ciències de la religió, llicenciada en història i en filologia hispànica, nascuda a Madrid l'any 1981, el seu perfil intel·lectual la portava cap a un món exclusivament mental, farcit de lectures, de reflexions i de més lectures. Però aquesta dona, mare de cinc fills, estava cridada a ser una altra cosa. “D'on surt aquesta dona? Deu existir realment? ¿És possible que avui existeixi una dona així, en aquest món, a la meva ciutat?” es pregunta, al pròleg, el sacerdot i escriptor d'èxit Pablo d'Ors. En efecte, no és habitual trobar-nos amb casos com aquest, en què no hi ha una renúncia dràstica a la contemporaneïtat, sinó un desnonament pausat que, amb els anys, converteix l'autora en qui és. Un llibre, doncs, mapa, on els capítols cartografien una experiència mística de trobada plena. El títol ho diu tot, Teresa d'Àvila, la mística, l'escriptora, l'emprenedora, la forta, l'encara vigent, acompanya, en el nostre segle XXI, una jove intel·lectual en un món proper i completament allunyat alhora: el de l'islam místic, un sufisme que, malgrat el garbellament constant (considerat heretge pels fonamentalistes i retrògrad pels moderns), encara batega en alguns racons del planeta. Racons com el de Lefke, a Xipre, on un mestre, Sheij Nazim, trastorna amb la mirada. Com explica Mardía Herrero, el viatge fins a aquell indret el va fer empesa per la curiositat, carregada amb tots els prejudicis sobre l'islam que pot tenir el ciutadà mitjà occidental. Per a ella, amb anys d'estudi, i també de pelegrinatge, pels àmbits de la mística cristiana, en què santa Teresa havia ocupat sempre un lloc central, aquella primera trobada amb el mestre sufí va tergiversar tota la seva vida... “Em va mirar i em va dir que em casés. Jo volia concreció i ell em va recomanar una cosa molt concreta. No em va dir que resés cinc vegades al dia, ni que em posés a estudiar l'Alcorà. Casa't. Simplement. Res més. Aquell home era l'ésser més sant que havia vist mai a la vida. Mirar-lo als ulls ho va canviar tot. La seva presència feia possible una existència de veritat, sense rastre d'egoisme, entregada constantment al servei, present i fluctuant, misericordiosa i plena d'amor. El mestre t'acceptava en la teva completa individualitat i s'abocava no als teus defectes, sinó als teus secrets de llum, com el guardià de la teva ànima. Mai coneixeria a ningú tan semblant a Jesús. Però l'islam encara seguia provocant-me rebuig”, explica.

Camins entrecreuats

Escriure m'empeny a estimar. La intenció que posem en el que fem és la clau en el sufisme, més que els resultats de l'acció. La lectura, per a Teresa, era part de l'oració. «Gran cosa és el saber i les lletres per a tot», va escriure a 'Las moradas''Camino de perfección'Libro de la vida'