Mans femenines en un imperi masculí

LondresSi hi ha tres carrers a Londres que siguin sinònim de distinció i elegància són Jermyn Street, Bond Street i Savile Row. El primer, a St. James; els altres dos, a Mayfair. Tots tres a dos passos de Picadilly, artèria que cus la zona amb Regent Street, i per la qual s’escampen el Ritz, Fortnum & Mason, la Royal Academy of Arts i, com a informació menys glamurosa, l’estació de metro de Green Park.

Savile Row és de nivell especial. Afer de senyors i no de “venedors de taronges”, com apunta amb altivesa José Luis de Vilallonga a les seves memòries. Savile Row és el lloc ideal per fer el que el marquès de Castellbell expressava a Otros mundos, otra vida, segon volum de la tetralogia, en els següents termes: “Siendo ya un hombre virtualmente rico, una mañana me desperté dispuesto a convertir en realidad uno de los sueños de mi vida: ir a un buen sastre y encargarme un vestuario base para los años venideros ”. Perquè Savile Row és això: sastres, luxe, qualitat, distinció, tradició. I així ha sigut d’ençà que el 1846 s’hi va establir el pioner, el senyor Henry Poole, amb botiga oberta el 1806 pel seu pare, James Poole, però al carrer Everett, a Bloomsbury, aleshores lluny de Mayfair.

De fa poc les dones també hi són presents. El novembre de l’any passat Phoebe Gormley, una noia de 22 anys amb tot just un títol de disseny de roba obtingut a la Nottingham Trent University, va obrir la primera sastreria exclusiva per a elles, Gormley & Gamble. Una sacsejada en un món poc avesat a encaixar-ne, i en què fins fa vint anys veure una dona fora de les rebotigues era quasi sacrilegi.

Un fet rellevant diferencia l’establiment de Gormley de la tradició de Savile Row, però. Gormley no fa vestits estrictament a mida. Adapta patrons prèviament dissenyats. En anglès, la distinció entre una forma i l’altra de fer roba és de llenguatge, concepte i preu. El terme bespoke implica la creació d’un patró exclusiu per a cada usuari. El made-to-measure, fet a mida, comporta la modificació i adaptació d’un d’estàndard. El cost ho diu tot: el tallat bespoke, no menys de 5.500 euros per dues peces; el made-to-measure, uns 1.900. La suposada mancança que Gormley no cobria a Savile Row ha sigut per fi esmenada. A principis de mes hi va obrir el primer establiment regentat per una dona que fa roba masculina i femenina, bespoke o made-to-measure. Es Kathryn Sargent, nascuda a Leeds fa 41 anys, pionera d’un futur que és present perquè, com recorda darrere del taulell de la botiga, “el 65% dels 200 sastres que van acabar estudis l’any passat són dones”, llicenciades dels cursos de la Savile Row Bespoke Association (SRBA) i el Newham College, o de la London Fashion School.

Versatilitat

Què aporta la seva mirada en un món tan masculí? Sargent diu que “versatilitat i una visió més oberta” a l’hora d’aconsellar els clients. No es tracta de cap nou estil, però. Perquè una de les divises de Savile Row, recollida per Vilallonga en la seva primera visita a Henry Poole & Co, és que “ nuestra ropa no pasa de moda porque no seguimos ninguna moda ”. Sargent no s’allunya gaire de la premissa: “Es tracta de fer roba per satisfer les necessitats i el gust del client i que s’hi senti bé, amb ella i en ella”. Amb l’obertura de la botiga, Kathryn Sargent ha tornat a casa. En va marxar el 2012 per obrir a Brook Street, també a Mayfair, un atelier de costura. Havia començat a treballar el 1997 a Gieves &Hawkes, número 1 de Savile Row. Després de quinze anys, el 2009 va ser nomenada cap del departament de talladors, la primera dona que ho aconseguia. Encara abans, però, a principis dels 90, amb un títol acadèmic de moda a la butxaca i força ambició, Sargent va picar a les portes de Henry Poole and Co. El cap de talladors de l’establiment, Philip Parker, de 65 anys, la recorda “com l’única dona entre molts joves aspirants”. No va aconseguir la feina. Potser perquè era dona.

Però que ara hagi col·locat el seu nom al davant de la façana del 37 de Savile Row és símptoma dels canvis que sacsegen aquest fins fa no gaire estantís món d’homes. Com apunta el mateix Parker, “fa una dècada la mitjana d’edat del personal d’una sastreria rondava els 60; ara és més a prop dels 40, cada cop hi ha més dones i hi arriben més ben preparades”. En un parell d’ocasions, “casos menors al llarg d’una carrera de més de vint anys”, Sargent ha experimentat el rebuig dels clients pel fet de ser dona. “Però un setanta per cent de la meva clientela són homes, especialment els joves, que busquen la meva orientació”, diu.

Sargent és conscient que amb l’obertura del negoci a Savile Row escriu una nota a peu de pàgina dels llibres sobre moda al Regne Unit, però no vol fer-ne un gra massa. “Estic encantada de ser a Savile Row. Com a sastre, la meva ambició des de sempre ha sigut ser-hi. Estic satisfeta de fer història, tot i que per a mi ser dona és accidental; sobretot sóc sastre”.

Per a l’àlbum ‘Abbey Road’

Entre el 1849 i el 1969 Savile Row no va acollir cap nova sastreria. Resistien les històriques: Poole, Huntsman, James Lock -creador del bowler hat - o Gieves. Vivien de l’aristocràcia de l’ old money: l’explorador David Livingstone es feia la roba a Poole i el periodista amb què es va trobar a prop de les fonts del Nil, Stanley, se la feia a Gieves. Qui dia passa any empeny, i així va ser fins al 1969, quan Edward Sexton i Tommy Nutter van aterrar a Savile Row. I amb ells, els Beatles, vestits per la parella per a la coberta de l’ Abbey Road Album. I Mike Jagger i els Bee Gees i moltes celebrities. Després, als anys 90, vindrien Richard James, Ozwald Boateng i Timothy Everest, que van impulsar l’anomenat New Bespoke Movement.