Per què mai estem satisfets amb tot el que tenim?

BarcelonaL’escriptor francès André Gide deia que cada desig que havia tingut l’havia enriquit més que no pas la possessió, sempre falsa, de l’objecte mateix del seu desig. Els humans sempre estem anhelant alguna cosa. La naturalesa infinita que ens proporciona el fet de desitjar ens dona un impuls vital per continuar endavant, però també ens pot arribar a frustrar i desesperar.

Sempre volem més i més, i pel camí, ens adonem que mai acabem d’estar del tot satisfets. I encara que, en general, vivim entre abundància i facilitats, no aconseguim arribar mai a allò que ens promet internament el desig, és a dir, la felicitat: “El nostre cervell primari ens incita a voler sempre alguna cosa més, i el sistema econòmic i la publicitat no fan sinó reforçar aquesta frustració per fer que consumim encara més”, explica Frédéric Lenoir, filòsof i autor del llibre Filosofía del deseo (Ariel, 2024).

A les seves pàgines, Lenoir proposa un manual per poder transformar la nostra tendència a desitjar a través de la filosofia grega antiga, el budisme i pensadors moderns com Jung, Nietzsche, Lévinas o Bergson, a banda d’esmentar algunes idees científiques i biològiques.

Per començar, Lenoir ens recorda com en el llibre El Convit, Plató ja és el primer filòsof occidental que aborda la qüestió del caràcter insaciable del desig humà, i que Sòcrates afirma com mai deixem de desitjar “el que no som, el que no tenim, el que ens falta”. “Per a Plató, si el desig humà és infinit i mai se satisfà, és perquè la nostra ànima està exiliada a la terra i aspira, sovint i sense saber-ho, a tornar a la seva veritable pàtria divina”, explica Lenoir. És a dir, projectem els nostres desitjos en béns corporals i materials. Per tant, és impossible que mai estiguem satisfets.

Una explicació molt diferent ens la mostren els neurocientífics contemporanis, que diuen que el nostre cervell primari està programat des de fa desenes de milers d’anys per obtenir aliments, sexe, informació i reconeixement social. Cada vegada que ho aconsegueix, rep dopamina com a recompensa. “Sempre busquem el plaer que ens proporciona aquesta substància química i el nostre cervell no està programat per dir «prou, ja en tinc suficient»”, continua Lenoir.

Reconduir el desig

Molts pensadors de l’antiguitat han intentat frenar aquesta situació. Mentre que alguns corrents com el budisme i l’estoïcisme aposten per l’extinció del desig, pensadors com Aristòtil o Epicur es decanten per la seva limitació o pel domini total de la raó. En canvi, filòsofs moderns com Spinoza o Nietzsche s’han oposat a voler aniquilar o limitar el desig, perquè consideren que això disminuiria el poder vital i l’alegria de viure. Una vida sense desig seria una vida trista, deia Nietzsche, que veia en les tradicions ascètiques com el budisme i el cristianisme una “castració”, de l’ésser humà.

D’altra banda, Spinoza creia que el desig és “l’essència de l’home”. Un ésser humà que no té cap desig, és un mort vivent. És gràcies al fet que sentim desig, que gaudim de la vida. Per tant, “no s’ha de suprimir ni disminuir aquest poder, sinó orientar-ho a través de la raó cap a coses que ens facin créixer i ens donin alegria perquè s’ajusten a la nostra natura singular”, explica l’autor.

I com es pot fer? “En una relació amorosa, hem de conèixer bé la persona que desitgem per evitar fer projeccions i les il·lusions d’un amor apassionat que, tard o d’hora, ens farà estar tristos”, posa d’exemple Lenoir. Buda també proposa un camí interessant, però difícil: el despreniment. “No es tracta de suprimir el desig, sinó de no apegar-se a la seva realització”, explica el filòsof. Només d’aquesta manera s’aconsegueix no patir si no s’assoleix allò que es vol.

També podem seguir el consell d’Spinoza, que insisteix en el fet que, per ser feliç, és millor la qualitat que la quantitat. O llegir Epicur, que “vincula la felicitat a la cerca de desitjos necessaris i naturals, no desitjos superflus com la glòria o la riquesa”, diu l’autor.

“Si situem el nostre desig en el fet de tenir alguna cosa, continuarem eternament insatisfets i ens quedarem presoners de les pulsions del nostre cervell primari, que no coneix límits”, continua Lenoir. En canvi, si el que ens mou és més aviat el creixement interior, mai ens sentirem frustrats o insatisfets: “El coneixement, l’amor, la contemplació, la bellesa i el progrés ens omplen sense que tinguem el sentiment de frustració típic dels desitjos orientats a tenir alguna cosa”, conclou.