Lesions, tensions i dolors...com impacta l'estrès en el teu cos (i com evitar-ho)

BarcelonaLes emocions conviuen amb nosaltres de manera permanent; són part de la nostra essència com a éssers humans i no podem entendre la nostra espècie sense les emocions. Durant dècades, han estat les grans oblidades –maltractades, fins i tot podríem dir–, com si no existissin o fossin, senzillament, una distracció. Però tant les emocions positives com les negatives generen, en cadascun de nosaltres, un impacte molt gran; molt més del que ens podem imaginar. Quan són positives, l'impacte no es tradueix únicament en un reguitzell de bones sensacions i de bons moments, sinó que també és clarament beneficiós per a la salut i ens dirigeix cap a un estat de benestar general que, en definitiva, és el que busquem tots. Però, malauradament, som molt més conscients de les emocions que ens impacten negativament perquè, quan ens acompanyen en el dia a dia, generalment en forma d’estrès, angoixa o ansietat, poden desembocar en problemes físics com tensions musculars, desajustos en el sistema immunitari, lesions i fins i tot malalties.

I aquí sorgeix una de les grans preguntes: ¿com pot ser que les emocions negatives –que en principi estan relacionades amb el vessant psicològic de les persones– acabin convertides en problemes físics?

Aparentment, no sembla que hi hagi d’haver una connexió directa. Quan emmalaltim físicament, ens lesionem, patim tensions musculars o inflamacions tendinoses que s’allarguen en el temps, tendim a pensar que el seu origen ha estat un desencadenant físic. Ens costa associar-ho a un origen psicològic.

El cos humà consta d’uns engranatges que treballen conjuntament de manera molt precisa i que, els uns sense els altres, no tenen cap sentit. De tal manera que el fet que les emocions tinguin un impacte tan significatiu en l’estat físic té una explicació fisiològica molt clara. Gerard Presseguer, fisioterapeuta, ens n’explica les raons: “L’estrès es regeix per un equilibri entre el sistema nerviós central, el sistema immunitari i el sistema endocrí. Els factors estressants els percebem al nostre cos com un senyal d’alerta. El sistema nerviós actua de cable entre el cervell i els nostres òrgans. Quan el sistema nerviós central detecta un factor estressant, comunica la urgència al nostre cos a través de neurotransmissors al sistema endocrí. Aquest allibera hormones de l’estrès, aquestes tornen a reactivar el sistema immunitari i aleshores és quan es produeixen inflamacions en senyal de defensa sobre situacions de perill”.

Quan aquest mecanisme es posa en marxa ocasionalment no és problemàtic, tot al contrari. “L’estrès en dosis adequades és bo i beneficiós per al cos, perquè tenir una bona resposta immunitària ens pot protegir en moments crítics”, afegeix en Gerard. El que ens aboca a tensions musculars, lesions o fins i tot malalties és quan la situació estressant o angoixant es converteix en crònica.

A aquesta situació d’alerta cal afegir-hi “una activació muscular involuntària, relacionada amb els mecanismes cognitius de preocupació; sumada al fet que els episodis de tensió emocional incrementen els nivells d’activació fisiològica general i impedeix que l’acció reparadora del descans sigui tan efectiva com hauria de ser. De tal manera que el risc de lesions per sobrecàrrega s’incrementa”, explica Joan Vives, psicòleg del Centre d’Alt Rendiment (CAR) de Sant Cugat. Vindria a ser com una bola de neu que baixa muntanya avall, va agafant velocitat i es va fent grossa a mesura que avança sense aturador, si res no la frena.

Combatre l'estrès

Actualment és difícil que cap de nosaltres no hagi experimentat, més o menys, alguna etapa estressant o angoixant. Realment és un dels problemes de salut greus amb què ens toca batallar. I no només en l’etapa adulta, sinó també les generacions joves, a causa del ritme i de les tendències socials que hem anat adquirint amb el temps i que ens generen molta pressió. De totes maneres, hi ha bones notícies perquè tenim mecanismes que ens poden ajudar a combatre tant l’origen del problema –que seria el principal objectiu per poder gaudir del màxim nombre de moments de benestar– com els dolors musculoesquelètics o les lesions que poden aparèixer.

Vives ens proposa uns passos que ens seran molt útils per posar-hi remei: “En primer lloc, hem de prendre consciència de com estem i ens podem preguntar: com ens sentim? Ens adaptem bé a les situacions que ens toca viure? Ens sentim sobrepassats? En segon lloc, cal acceptar que les situacions no sempre són ideals i ens hem de donar permís per sentir-nos malament. No hem d’amagar-ho o intentar-ho controlar amb accions que segurament ens acabaran generant més estrès. En tercer lloc, hem de revisar la relació entre l’exigència a la qual estem sotmesos i els recursos que tenim per afrontar-la. I, finalment, si veiem que no tenim marge de maniobra per canviar, ens queda l’última opció, que és revisar com ens ho prenem i valorar si hem de canviar la manera d’afrontar-ho”.

Per desglossar els consells d’en Joan, en posem alguns exemples: quan revisem com estem, hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i mirar de respondre les preguntes que ens planteja de manera senzilla: hi ha alguna cosa que no funciona bé? Per intranscendent que ens pugui semblar una molèstia, si a nosaltres ens genera malestar val la pena tenir-la en compte.

Quan parlem de revisar i replanificar les nostres accions, en l’àmbit personal i en el laboral, ens podem referir a la gestió del temps, a la quantitat d’activitats que fem durant el dia, a les responsabilitats que recauen sobre nosaltres, etc. Potser hi ha formes més eficients de gestionar-ho que ens poden ajudar a rebaixar l’exigència.

En la majoria dels casos, els problemes generats per les situacions d’estrès són d’abast lleu, però prou molestos per buscar-hi solució o prou continuades per acabar desembocant en situacions més greus.

És ben cert que quan estem lesionats o sentim dolor hi ha d’haver una primera actuació física i mecànica que rebaixi les inflamacions, però el que realment ens porta a una millora és el retorn a l’estat de benestar i pau emocional. Per poder-hi arribar, a part de les pautes que ens proporciona Vives en l’àmbit psicològic, hi podem sumar una sèrie d’hàbits físics que ens seran molt útils tant per prevenir com per batallar-hi. Presseguer, en el seu camp, ens aconsella “incorporar, a les nostres rutines, el treball físic, sobretot el treball de força –tinguem l’edat que tinguem–, mantenir un bon descans i seguir, tant com sigui possible, els ritmes circadians; exposar-nos a la llum solar; menjar de manera nutritiva evitant els ultraprocessats i els sucres; adquirir una bona pauta d’hidratació evitant l’alcohol i les begudes estimulants, i intentar mantenir bones relacions socials”.

Així i tot, hem de procurar que incorporar aquests hàbits no ens generi un estrès extra ni augmenti el nostre grau d’exigència. Ho podem incorporar de mica en mica, sense culpabilitats ni expectatives mal ajustades. I si ens deixem guiar per professionals el resultat serà molt més satisfactori.