Lena Dunham: "És increïble com s'enfada la gent quan vesteixes com vols"

The New York TimesEn els 10 anys que fa que Lena Dunham es va fer famosa ha fet moltes coses. Ha sigut una nena prodigi, escriptora, directora, actriu i productora tant de pel·lícules com de sèries de televisió, ha sigut la veu de la seva generació i ha guanyat un Globus d’Or. Ha sortit a la portada de Vogue i l'han atacat a les xarxes socials. També dirigeix el seu propi segell a Random House, ha superat una histerectomia, ha patit endometriosi i ha compartit fins i tot massa informació personal a les xarxes. 

Ha fet totes aquestes coses (¿realment només han passat 10 anys?) i per això es fa estrany descobrir que l'única cosa que no ha fet és dissenyar moda. Això pot ser perquè durant molt temps l'han ridiculitzat injustament a les catifes vermelles, on ha sigut carn de mems i de comentaris cruels. Fa poc va dir: “No soc una famosa a qui sempre li demanen que representi un producte. No tothom vol que porti la seva marca, per molts motius”. Tot i això, ella adora la roba. I en aquest procés de portar molta roba, vestir-se amb “peces equivocades” i rebre atacs ha descobert un nínxol de mercat. I ha volgut ocupar-lo.

Aquest dimarts neix 11 Honoré x Lena Dunham. És una col·laboració petita entre Dunham i aquesta marca online que triomfa amb moda per a talles grans fent accessible el luxe més enllà de la 42. En una conversa a través de Zoom des de Londres –on està rodant una pel·lícula– explica: "Ara mateix el que estic fent és crear a partir de la meva pròpia experiència i aquesta línia de roba és una resposta directa a les meves experiències”. És una nova Lena: humil però entusiasta, i una nova dissenyadora de moda, en pau amb ella mateixa i a punt de tornar a menjar-se el món. No només perquè té una nova pel·lícula entre mans (a part de la que està fent a Londres) sinó perquè també serà la cara i la model de la nova col·lecció. Es tornarà a posar allà davant altre cop. I sap el que significa. 

'Body positive'... més o menys

Després d’anys de tenir una relació molt complicada i pública amb el seu cos i de viure pujades i baixades de pes per qüestions mèdiques i personals, Dunham per fi està en pau. Al març va agafar el coronavirus. Molta gent ho sap, perquè ho va penjar a Instagram, on té 2,8 milions de seguidors. Tot i que s’ha recuperat de la malaltia, li ha afectat la glàndula pituïtària i li ha deixat una insuficiència suprarenal: per això està prenent esteroides. “No dels bons, que et fan guanyar múscul –diu–, sinó dels que et fan la cara grassa”. “Estic intentant tirar endavant i ser positiva. Puc gestionar moltes coses però una triple papada és difícil”, reconeix.

Reconeix que no li agraden les paraules que s’utilitzen actualment en el món de la moda com plus, curvy o body positive. “El que és complicat del moviment body positive és que fa referència a uns quants cossos privilegiats que tenen l’aspecte que la gent vol que tinguin per ser considerats positius. És a dir, es volen cossos amb corbes com el de Kim Kardashian però una mica més marcades. Es volen culs i pits grossos però no cel·lulitis ni cares enormes”, diu. “Jo tinc la panxa prominent. Sempre l’hi he tingut. Allà és on guanyo pes i és justament allà on ningú vol veure quilos de més”. Ho diu sense sonar enfadada o deprimida. Ho diu una mica resignada i fins i tot sorpresa d'ella mateixa. Parla asseguda en una habitació molt blanca amb una llar de foc, porta un jersei tipus càrdigan i molts anells. Els cabells llargs i el serrell curt. A mitja conversa agafa un entrepà i comença a menjar i això la fa riure: “Em sembla apropiat per a aquesta entrevista que m’estigui menjant aquest entrepanet ara mateix”. 

Dunham fa temps que valorava la idea de dissenyar moda, molt abans de la pandèmia. S’havia imaginat fent una col·lecció sencera, amb totes les talles, però és prou intel·ligent i estudia prou les coses que li interessen per saber que hi ha una gran història de dones dissenyadores que van entrar en el negoci per fer el que faltava, des de Coco Chanel fins a Donna Karan i fins i tot les germanes Olsen.

El 2019 va conèixer Patrick Herning, propietari i fundador d’11 Honoré, una web on comprava habitualment. Van parlar de talles grans i van començar a pensar un pla. Recorda que ell li va dir: “Ets una actriu, algú que explica històries, doncs fem això, i després podem fer una seqüela, una temporada 2”. I així va començar. “Hi ha molta crítica cap als cossos grassos i crec que molta gent pensa que les dones amb talles grans són més estúpides”, diu Dunham. “Pensen que són dones que mengen massa i no saben com parar. Que tenen una comprensió limitada del món i per això fan coses que són dolentes per a elles. No sabeu quanta gent m’escriu dient: «Estàs promovent l’obesitat. No entens que t’estàs matant! Ets estúpida? Per què ho fas?»” 

Per a ella, la moda és un personatge. I dels dissenyadors de moda que li agraden –com Rachel Comey, Giambattista Valli i Christopher Kane– diu que són artistes. Per això quan porta les seves peces a la catifa vermella està celebrant el seu art. Ella és coneguda, sobretot, per haver portat peces poc discretes a les catifes vermelles.

“Només puc aconseguir que la catifa vermella sigui interessant i tingui sentit sent jo mateixa, sense preocupar-me del que dirà la gent, perquè almenys estic dient alguna cosa sobre el fet de ser dona i sobre el meu cos. I potser hi ha alguna nena que ha d’anar al ball de final de curs i pensa que no té el cos correcte però em veu i sent que si jo puc ser en una catifa vermella, ella també”. 

El que els dissenyadors no entenen

Les peces de roba que Dunham ha dissenyat per a 11 Honoré no són extremades però tenen alguna cosa especial. Ella les defineix com a peces de roba per a un dia caminant pel Soho. Es va inspirar en les dones que recorda dels 90 com Cindy Sherman i Kiki Smith, que anaven amb camisa d’home i faldilla de Yohji Yamamoto i els cabells sense pentinar perquè les seves ments actives estaven per a altres coses. La mare de Dunham, l’artista i fotògrafa Laurie Simmons, ha batejat cada peça de roba a partir dels llocs preferits de la família al Soho –com la botiga Dean&DeLuca a Broadway, que ara ha tancat–. El pare, Carroll Dunham, que és pintor, va fer el dibuix de l’estampat del vestit floral que es diu Madderlake per una botiga de flors que hi havia a Broadway. Els preus de les peces van dels 80 euros als 270. Dunham ha passat molt de temps als emprovadors perquè ella diu que una cosa que els dissenyadors no entenen és que fer peces per a talles grans no vol dir afegir més tela i fer la cintura més ampla. 

Dunham assegura que també podria ser divertit fer roba d’hivern, pijames i banyadors. Però pas per pas. Ella segueix sent una espècie de far per a molta gent a qui li costa mostrar-se físicament i emocionalment però també desagrada a molts d'altres. De fet, quan fa uns dies va penjar una foto seva amb minifaldilla la majoria de comentaris van ser de suport però també n’hi havia d’altres que la ridiculitzaven pel seu pes. “El que trobo molt interessant és com s’enfada la gent quan vesteixes com vols”, diu. “No et diuen: «No m’agrada aquest vestit». Et diuen: «Com goses?»” I em fascina que molts d’aquests comentaris venen de dones amb cossos com el meu. Són dones que han estat adoctrinades amb aquest missatge: "Ara totes portarem faixes Spanx". Ella es nega a portar aquestes faixes –que s’anuncien com a peces que fan la silueta més prima i amaguen les corbes– i recorda que l’única vegada que va portar una cotilla en una gala l’actriu Glenn Close l'hi va treure al lavabo. “I em va donar el millor consell. Jo, que portava talons, estava plorant i em va dir: «Compra't una botes de plataforma i posa-te-les»”. I ho vaig fer. Per tant, gràcies, Glenn Close”.