L'harmonia de colors en el paisatge, recepta contra els nyaps urbanístics

GironaHotels a primera línia de costa entre pinedes i penya-segats, ciutats o pobles travessant rius i valls, fàbriques i naus industrials en polígons als afores dels nuclis urbans, o carreteres i vies de tren que travessen planes de prats i conreus. A Catalunya, qualsevol paisatge, per molt idíl·lic o isolat que sigui, sempre conté, en més o menys mesura, una intervenció humana que defineix, forma part i altera dels colors de l'entorn. Des del blanc de les puntes muntanyoses nevades durant l'hivern dels Pirineus, passant per la carta de blaus de l'horitzó del mar, les tonalitats verdoses dels boscos, o els grisos de la calç de les pedres, fins als òxids de les argiles i els metalls. Tot és ple d'accions antropomòrfiques que, en convivència amb el medi natural, configuren la pauta cromàtica de cada racó del país.

Conscients que la construcció en el medi és inevitable, paisatgistes, artistes i arquitectes treballen des de fa temps per intentar fer més amable, harmònica i agradable aquesta coexistència entre natura i civilització. Amb una mirada multidisciplinària, proposen, cas per cas, pautes i guies de construcció per amalgamar el color de les obres humanes amb els tons propis del paisatge. Per reflexionar sobre aquestes qüestions, aquest divendres 5 d'abril diferents experts del sector es reuniran a l'Espai Cràter d'Olot durant la jornada El paisatge i el color, organitzada per l'Observatori del Paisatge, amb la col·laboració del Bòlit Centre d'Art Contemporani, l'Ajuntament olotí i el departament de Territori de la Generalitat. "El color contribueix a donar caràcter als llocs amb els quals interactuem dia a dia, alhora que ens desperta emocions, així que cal preguntar-nos com podem servir-nos més i millor del color a l’hora d'intervenir en cada paisatge", avança Pere Sala, director de l'Observatori del Paisatge.

El maquillatge com a camuflatge

Un dels ponents de la jornada és el pintor i paisatgista gironí Ignasi Esteve, que aposta per "maquillar" les construccions humanes, no per falsejar-les, sinó per camuflar-les amb una paleta en consonància amb l'entorn natural i donar una vistositat agradable a les arquitectures que, d'entrada, són incòmodes a la vista. "És cert que maquillar amb els colors de la natura pot ser un acte pervers perquè vol dir que acceptem la construcció, però, tenint en compte que no es pot posar fre a la depredació contínua i l'expansió, almenys amb el color podem mitigar l'impacte i manifestem un sentiment de vergonya", diu l'artista. I continua: "El paisatge és un escenari col·lectiu que ens identifica, un espai de salut que ens fa sentir bé; per això quan hi detectem coses lletges ens alterem i amb l'art podem intentar que les coses siguin més boniques i agradables".

Esteve, que actualment exposa una retrospectiva de la seva obra a la Fundació Fita de Girona, ha treballat amb diferents exemples pràctics de construccions, i ha mostrat l'abans i el després a través d'un procés digital de tractament d'imatges, a vista d'ocell o des d'un mirador llunyà. Però no hi ha recepta màgica sobre quina carta de color dissimula els edificis de manera agradable, ja que la textura, la llum, la perspectiva, la forma o la lluminositat aporten matisos a cada cas. Això sí, en dona algunes pistes: "Sovint funcionen els tons foscos de verds o blaus, ja que tenen un afecte de minvar la forma", defensa. I acaba: "En tot cas, la resposta la dona cada lloc, però no la paleta dels verds de les plantes, sinó sobretot el dels peus, mirant si el terreny és terrós, oxidat, marronós, ocre o més blanquinós".

El paisatge urbà, també en risc de patir nyaps

Ara bé, no només fa mal a la vista quan una construcció matussera i llampant destaca entre un bosc, sinó també quan, dins d'un conjunt de construccions urbanes, n'hi ha una que desentona respecte al cànon de la resta. Just això és el que intenta evitar l'estudi Gabinet del Color, fundat el 1989 per l'arquitecte Joan Casadevall, pioner en l'estudi arqueològic dels materials, estils, modes i evolucions que marquen el denominador comú de la paleta cromàtica d'una ciutat. El 1992 l'estudi van rebre l'encàrrec de definir la "memòria cromàtica" del passat i present de Barcelona per la campanya dels Jocs Olímpics i, des de llavors, han ajudat a configurar els colors històrics dels plans moderns d'ordenació municipal de ciutats com Girona, Lleida, Figueres, Vic o Olot, a més de Màlaga o Madrid. "Moltes vegades tenim punts en els paisatges urbans que ens semblen agressius i urticants, així que, amb l'anàlisi del cromatisme urbà, intentem que els arquitectes atenuïn les seves intervencions", defensa Casadevall. I afegeix: "Alguns es pensen que poden fer el que vulguin i que com més singular i divertida és una casa, millor, però correm el risc de la improvisació, de deslligar-nos de l'arquitectura tradicional i perdre l'harmonia". "Quasi sempre que volem canviar aquestes regles acaben apareixent nyaps", certifica.

Així doncs, segons Casadevall, es pot afirmar que cada ciutat té un mapa de colors que li és propi, marcat sobretot pels materials constructius de l'entorn: "La paleta de Barcelona la marca la pedra de tons càlids de Montjuïc, ja que tots els arrebossats i estucs de les façanes històricament han intentat imitar aquestes tonalitats; o Olot, per exemple, les gredes volcàniques són una característica fonamental, amb el seu to fosc i dur, que s'utilitzen per als carreus o per fer revestiments a les cases", defensa Joan Casadevall.

El color com a activista climàtic

El color del paisatge no és aliè als efectes devastadors de l'emergència climàtica, ja que, als boscos de Catalunya, es fa evident que, per culpa de la sequera extrema, molts arbres no sobreviuen i queden grisos, sense fulles, dibuixant un rastre fosc i preocupant entre les arbredes. Per això la paisatgista i professora Miriam Garcia defensa que, abans que adaptar les construccions als canvis dels colors del paisatge, cal plantejar accions per ajudar les plantes a mantenir els seus colors de vida: "Els estudis del canvi climàtic són abstractes i poden semblar que parlen d'un futur llunyà, però els canvis cromàtics dels arbres per l'escalfament global són molt tangibles, vull reivindicar el color com un activista climàtic", manifesta Garcia. I afirma: "Parlar del color en termes estètics i d'integració pot ser una mica frívol, ja que per a mi ara mateix el color és una qüestió de salut".

Més enllà d'aquesta quantitat de branques i fulles seques per la manca d'aigua a molts boscos del Mediterrani, el canvi climàtic també ha fet estralls imperceptibles per l'ull humà a la fauna i la flora: "Les flors estan canviant la seva composició per protegir-se de la major insolació dels rajos ultraviolats, i això ho pateixen els pol·linitzadors, d'ells en depenen els cultius i el 75 % d'espècies del planeta", sosté la professora. Garcia també treballa en el despatx Landlab, a Sant Cugat, que dissenya mecanismes d'enginyeria per millorar el funcionament metabòlic de les plantes a la ciutat. Una de les seves últimes obres és un jardí de drenatge sostenible a la plaça Enric Granados de Barcelona.