"L'esport m'ajuda a relativitzar els problemes"

Barcelona“Quan s’acaba l’entrenament, surten contents, se’ls veu satisfets. Orgullosos d’haver decidit venir, tot i la mandra prèvia. Molts, sobretot els que venen al matí, surten amb més energia i amb ganes de menjar-se el món”, explica Sílvia Roca, entrenadora personal i fisioterapeuta.

L’exercici físic, juntament amb la resta d’hàbits saludables –una alimentació adequada, un bon descans i unes bones relacions socials–, és un dels millors companys de viatge per aconseguir el benestar emocional.

“L’esport m’ha canviat la perspectiva de la vida, m’ha ajudat a relativitzar els problemes i imprevistos del dia a dia. Allò que abans podia representar una nit sense dormir, patir angoixa o fer despertar la migranya, ara tot es redueix a observar la situació amb una pinzellada ràpida, objectiva i sobretot amb molta perspectiva”, explica Núria Coma, traductora de professió i mare de dos fills, que va començar a fer esport fa dos anys a causa d'uns problemes greus de mobilitat articular que la van arribar a limitar molt. “Selecciono molt bé el que es mereix la meva energia i el que no; prefereixo gastar-la corrent, per exemple, que no amb un problema que possiblement, mirat de lluny, no és tan greu”, afirma.

La prestigiosa revista nord-americana The Lancet Psychiatry va publicar, l’any 2018, l’estudi amb el mostratge més ampli que existeix sobre el tema, amb 1,2 milions de persones analitzades, que demostra amb evidències com l’exercici físic es relaciona directament amb la salut mental. Després de quatre anys de mostreig, l’estudi va concloure que “totes aquelles persones –sense patologies mentals– que realitzaven exercici físic reduïen en un 43% els dies de malestar mental, i al grup de persones que havien estat diagnosticades prèviament amb depressió, l’exercici els va reduir els dies de malestar emocional en un 34,5%, és a dir en 4 dies menys de malestar al mes, amb relació a aquelles persones que no practicaven exercici”.

“He conegut facetes meves que desconeixia. Mai m’hauria imaginat que podria ser constant. Pensava: «Et cansaràs i deixaràs els entrenaments», i no, he descobert que soc una persona constant. També m’ha descobert que moltes pors i limitacions que ens imposem són inventades”, afirma la Núria.

Deixant de banda els processos químics, biològics i fisiològics que experimenta el nostre organisme mentre practiquem exercici físic i que impacten directament en el nostre estat d’ànim a través de la segregació d’un conjunt d’hormones i d’adaptacions bioquímiques, una de les connexions més directes i de més impacte entre l’activitat física, o la pràctica dels hàbits saludables en general, i el benestar emocional i mental està “en el fet de cuidar-se, de prioritzar-se, de fer quelcom per a un mateix de forma conscient i amb l’única finalitat de buscar el benestar”, explica Meritxell Bellatriu, psicòloga esportiva.

En aquest sentit, la Núria afirma: “L’esport m’ha ajudat a prioritzar-me. No vull tornar enrere, els entrenaments passen per davant d’altres compromisos i he deixat de fer coses que feia per quedar bé i que realment no em venien de gust”.

Fer el pas no és fàcil

Un dels grans inconvenients d’aquesta realitat és que, tot i que molta gent és conscient de la necessitat i dels beneficis de fer exercici, costa molt fer el pas. “La majoria de gent arriba amb poques ganes i amb molta mandra a fer la classe, però venen perquè saben que els va bé i, sobretot, que se'ls posa bé”, comenta la Sílvia, que, amb el pas del temps, observa que “ells no s’adonen del canvi que fan des de la mateixa primera pràctica; quan ja fa una estona que estan a la classe, la seva expressió comença a canviar. I quan ja porten uns dies, se’ls veu més enèrgics, més vitals”.

Així i tot, hi ha persones que s'hi adhereixen fàcilment i que de seguida agafen l’hàbit i els és agradable tant el procés com el resultat. En canvi, hi ha persones a qui es fa molt feixuc i que s’hi esforcen perquè són conscients dels beneficis del resultat: no són capaces de gaudir de l’experiència, però han fet l’esforç de “valorar quin espai es dediquen per cuidar-se i què és allò que els fa sentir bé”, diu la Meritxell.

I, finalment, trobem aquelles persones que, encara que dins seu puguin sentir que necessiten un canvi, no saben ni per on començar. “Un punt de partida és analitzar i valorar els hàbits actuals i preguntar-se quins haurien de ser o quins ens agradaria que fossin. A partir d’aquí, cal ser realista, establir un pla d’acció que introdueixi els canvis de forma progressiva, establint objectius concrets i realistes”, explica la Meritxell.

I quan parlem de ser progressius i realistes ens referim a exemples com que “a una persona amb un estil de vida sedentari, introduir un passeig en algun moment del dia la pot ajudar molt tant per començar a activar-se físicament com per desconnectar mentalment de la feina o d’altres qüestions quotidianes”, exemplifica la Meritxell.

Comencem amb petits canvis

Molt sovint, quan ens plantegem canvis d’aquest estil ens fa enrere el fet de pensar que serà un canvi massa gran i que no el podrem assumir. Per aquesta raó, els especialistes són tan insistents que “aquella persona que està convençuda d’iniciar aquest canvi l’ha de fer de forma gradual i constant; anar introduint l’activitat de mica en mica i ser molt pacient”, insisteix la Sílvia, que afegeix: “Segurament, amb el temps, un canvi portarà a l’altre. Comencem fent una mica d’exercici i acabem millorant l’alimentació i el descans”.

Sí que és cert que, segons les recomanacions dels experts i que també destaquen en l’estudi publicat a The Lancet, quan es troben les millores més grans és quan es realitzen sessions d’uns 45 minuts amb una freqüència d’entre tres i cinc dies a la setmana. Però una de les dades més rellevants de l’estudi és que es va demostrar clarament que, més enllà de la quantitat i la durada, el punt d’inflexió era fer o no fer exercici.

No sempre és fàcil, però forma part del procés i l’esforç val la pena

Per a aquelles persones que es trobin en un procés de canvi o que en tinguin la intenció, cal aclarir que “les èpoques de canvi impliquen inestabilitat, ansietat i inseguretat, entre altres emocions; aquestes són totalment normals i adequades en tot procés de canvi”, aclareix la Meritxell, que anima aquestes persones al fet que, durant aquestes èpoques, tinguin molt present tot allò que poden controlar i tot allò que està a les seves mans per poder seguir reforçant el que els fa bé. I remarca que “la comprensió i la tolerància juntament amb la valoració de l’esforç invertit són bons acompanyants en situacions complicades”.

I és que tots els canvis demanen molt d’esforç i ens fan passar per moments de tota mena, amb alts i baixos que són més fàcils d’assumir si tenim clars els objectius i som constants, però sense exigir-nos per sobre de les nostres possibilitats i, sobretot, sent responsables, però sense castigar-nos i permetent-nos poder fallar sense culpabilitzar-nos.

“Per a mi l’esport era un desconegut. Vaig començar entrenaments personals de mobilitat amb una entrenadora i vaig passar de llevar-me al matí adolorida i esmorzant ibuprofens a llevar-me plena d’energia i sense dolors, però sobretot molt feliç”, conclou la Núria.