La materialització de la nova joieria no hauria sigut possible sense la creació de les escoles de disseny més importants del país. L’Aula Oberta de la Massana, iniciada el 1959 pel joier Manuel Capdevila, permet que la joieria deixi de ser un ofici associat a la tradició familiar i s’obri a un públic més ampli. “Les joieres catalanes no havien estudiat l’ofici d’orfebre perquè no provenien de nissagues on es practiqués, per això l’arribada de l’acadèmia a Catalunya amb escoles de disseny com Elisava o la Massana va suposar una democratització del coneixement”, diu Vélez. Els professors combinaven la docència amb el manteniment del seu taller personal i s’encarregaven de posar en contacte la joieria amb altres disciplines de l’art i el disseny. La comissària també destaca el paper que van tenir-hi les associacions d’orfebres, com ara l’Associació d’Orfebres FAD o Grup Foc Nou, posteriorment coneguts com a Grup Positura, i les exposicions estrenades arreu d’Espanya, com La joya como diseño (Madrid, 1971) o Vuitanta anys de joieria i orfebreria catalanes 1900-1980 (Barcelona, 1981).
L'art de la joia que no llueix diamants
El Museu del Disseny estrena ‘Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny’, on s’entrellacen la representació contemporània de la joia i la creació artística femenina
BarcelonaMarilyn Monroe considerava que un diamant és sempre el millor amic d’una dona: una pedra preciosa i única, per portar en contacte directe amb la pell, que et diferencia de la resta i que dura per tota la vida. Fugint de la superficialitat i el masclisme inicial, la cançó Diamonds are a girl’s best friend, interpretada per Monroe a la pel·lícula Gentlemen prefer blonds, defineix el significat que s’associava a una peça de joieria fins a mitjans del segle XX: un objecte ritual que proporciona distinció social i que sempre va lligat a l’experiència i el record. Aquesta vinculació emocional amb la portadora és el que deixava la joieria sense cap mena de reconeixement artístic i la situava en una escala inferior més enfocada a la indumentària femenina. Per això, per tal de convertir-se en una manifestació artística de primer grau, la nova joieria que s’inicia a Catalunya a partir de la dècada dels 60 abandona la tradició i s’encamina cap a una significació més funcional i racional amb l’objectiu de conceptualitzar-se. Tal com explica Mònica Gaspar, teòrica del disseny i especialista en joieria contemporània, “aquesta nova joieria desafiava el valor econòmic, les funcions simbòliques i la portabilitat de les joies i s’endinsava en un terreny en el qual la creació no només incloïa la tècnica, sinó el procés intel·lectual que l’acompanyava”. La relació entre la joia i l’individu va redefinir-se per complet: ja no havia d’embellir el cos, sinó complir una funcionalitat.
Dones joieres
La transformació de la joieria catalana contemporània és el fil conductor de l’exposició que s’estrena al Museu del Disseny aquest dijous 23 de setembre, comissariada per Pilar Vélez i Imma Jansana. Sota el títol Joieres 1965-1990. Entre l’art i el disseny, es presenta l’obra de les dotze pioneres en materialitzar la joia-art (peça única) i la joia-disseny (peça seriada) a Catalunya. Aquesta és una de les primeres exposicions que posen en valor el paper de la dona joiera, pràcticament invisible fins a l’arribada dels anys 70: “La data emblemàtica del Maig del 68, en què s'abanderava la reivindicació de la igualtat de sexes, va estimular la visibilització de les dones en la majoria de camps creatius, que fins aleshores havien estat silenciades”, detalla Vélez, directora del Museu del Disseny i cocomissària de l’exposició. Moltes d’elles havien estudiat prèviament a la Pforzheim (Alemanya), on l’herència de la Bauhaus encara estava viva, i van ser les encarregades de posar en contacte els coneixements de la neuer schmuck (nova joieria) amb les escoles de disseny catalanes, entre elles la Massana. Compaginant la docència o altres professions amb l’ofici de joieres, aquestes dones van jugar un paper destacat a l’hora d’enfrontar-se a la joieria tradicional i el seu statu quo.
Encarnant els ideals de la contracultura i sintonitzant-se amb el rebuig a l’ordre dels anys 70, l’exhibició mostra més de 140 peces de joieria fetes a mans d’artistes com Ninon Collet, Marta Breis, Montserrat Guardiola, Nuria Matabosch i Margarita Kirchner, entre d’altres. Polseres, fermalls, collarets i arracades que no busquen embellir el cos, sinó la conceptualització característica de l’art contemporani i la funcionalitat del disseny: “La joia deixa de ser una disciplina de luxe que simbolitza la distinció de la persona que la porta i passa a convertir-se en una via de manifestació plàstica, una experimentació”, diu Pilar Vélez.
Entre l’art i el disseny
Garant de la modernitat, el disseny postula com a valor principal de la societat contemporània a partir dels anys 70. “L'aparició del pop, la relectura de l'objet trouvé i una clara aposta per la informalitat tot abraçant les noves tecnologies van preparant un nou enfocament de la nostra relació amb l'entorn i amb els objectes”, contextualitza Jesús Prieto, expert en joieria, a la seva recent tesi doctoral. A mig camí entre la joia tradicional i el gadget modern, s’instal·la la joia-disseny, en la qual la unicitat que caracteritzava la joia d’art i que l’assimilava a un quadre contemporani és substituïda per la serialització de les peces de disseny en què prima la funcionalitat. Per evitar que la tecnologia acaparés el treball manual i que s’estandarditzessin les creacions de joieria, l’any 1979 neix l’agrupació d’Orfebres FAD, amb l’objectiu de reivindicar el treball artesà dels oficis i la tradició rural. Joieres com Teresa Casanovas o Montserrat Guardiola (exposades a Joieres 1965-1990) en van formar part, compaginant l’artesania i la modernitat, el protagonisme de les mans i el rol de la creadora.
“La joia és el cos”
La conceptualització de la joia produïda durant la segona dècada del segle XX va replantejar la relació sentimental entre la peça i l’individu. Per aconseguir reconeixement artístic i no ser entesa com una manifestació plàstica superficial, la joia va desmarcar-se de la seva funció embellidora i va assimilar-se a nocions més pràctiques i, fins i tot, reivindicatives. No obstant això, Mònica Gaspar defensa el vessant més emocional de la joia i explica que “moltes persones no es treuen les joies ni tan sols per dormir". "Assimilen les peces que porten diàriament com un element més de la seva superfície corporal que les acompanya des de fa més de 40 anys”, diu. Pilar Vélez afegeix que les joies més apreciades sempre van vinculades a un record i, molt sovint, també a una persona. És precisament aquesta idea d’enllaç entre joia i cos el que reivindica l’artista Mah Rana en el seu projecte titulat Meanings and attachments, on diversos testimonis narren la relació que guarden amb certes peces de joieria, regalades o adquirides per elles mateixes, i que remeten a un punt concret de la seva vida: un anell de matrimoni portat des de fa mitja vida o un collaret fet de cordes en record a la mare són alguns dels exemples que s’hi il·lustren. Ni el material ni la tècnica que s’ha utilitzat per forjar-les és el que prima en les seves descripcions, sinó el valor emocional i relacional que comparteixen amb la joia. Perquè, tal com conclou Vélez, “la persona se’n va, però la joia sempre es queda”.