L'any en què aprendre es va convertir en un 'hobby'

BarcelonaL’ensenyament no reglat a distància viu un moment d’esplendor. Amb la pandèmia molts estudiants i professors es van enfrontar per primer cop a la pantalla de l’ordinador convertida en una aula, i a la tauleta del menjador en la sala d’estudi. Ara, un any després, les dificultats per trepitjar una aula de debò -i la necessitat d’ocupar el temps que abans servia per a la vida social- han conduït moltes persones a dedicar el seu temps lliure a aprendre des de casa. Es pot fer a través de cursos oferts per escoles i universitats o bé navegant entre la creixent oferta de plataformes, més o menys especialitzades, que ens prometen ensenyar-nos gairebé qualsevol disciplina sobre la capa de la terra sense oferir a canvi cap titulació formal, però sí la promesa de fer-nos passar unes hores plenes del plaer d’aprendre d’una manera més o menys estructurada.

“Ara mateix tenim un accés a la informació molt fàcil, i s’ha generat una gran curiositat, una cerca de respostes davant de la incertesa que no sempre es compleix“, comenta la psicopedagoga, psicoterapeuta i escriptora Susanna Arjona Borrego, del Col·legi Oficial de Pedagogia de Catalunya, que afegeix que “sovint cal vigilar que aquests cursos no siguin tot màrqueting, i sobretot en disciplines que requereixen un acompanyament, o en aquelles en què els resultats no es donen d’un dia per l’altre, cal que adeqüem les expectatives i la despesa a allò que realment ens fa falta. Com se sol dir, ningú no dona duros a quatre pessetes”, Vaja, que abans de separar-nos dels nostres diners examinem a fons l'oferta.

La Victòria Subirana té 42 anys, treballa en un banc i n’és una veterana usuària, d’aquests cursos. “Els amics em coneixen com la dona que té com a afició tenir aficions. Crec que un dels primers que vaig fer va ser un curs d’exlibris a Domestika, una plataforma de disseny i arts creatives. Després n’he fet en altres plataformes, com Masterclass (en anglès), n’he fet moltíssims de plantes, perquè m’encanta la jardineria… Ara he acabat un curs de decoració de pastissos”. Subirana diu que no sempre li és possible completar les pràctiques dels cursos, però que els mira o els escolta mentre cuina o fa altres coses a la llar.

Un univers de plataformes

Les plataformes que ha esmentat Subirana són un dels models de negoci habituals d’aquests cursos. N’hi ha d’especialitzades -com la ja esmentada Domestika, Crehana o Craftsy-, de centrades en treballar competències professionals d’algun àmbit -com Scoolinary o Fisiocampus- o de generalistes, que funcionen essencialment com a eina de distribució de cursos de particulars, com Udemy o Teachable. Moltes funcionen amb models per subscripció, que fidelitzen l’usuari, però l’obliguen a una despesa més gran del que necessita (això passa molt amb les plataformes centrades en la dansa i altres disciplines corporals, per exemple, però també en les d’informàtica). Però també es pot aprendre de manera totalment gratuïta o quasi, i fins i tot aconseguir un certificat més o menys reconegut, com passa amb els MOOCs (acrònim de massive online open courses), que estan produïts per universitats o institucions de prestigi i sovint incorporen temari, professorat i deures, elements que els acosten a la dinàmica de l’ensenyament reglat.

Les dues principals plataformes són Coursera i Future Learn, i s'hi pot estudiar des de com s’aplica la intel·ligència artificial al món de la sanitat fins a una introducció a l’antropologia forense, passant per tallers de poesia, programació, etc. Moltes d’aquestes plataformes produeixen continguts majoritàriament -però no només- en anglès. De fet, els idiomes són una de les disciplines que més s’han vist beneficiades amb l’auge de l’ensenyament online. A l’oferta reglada, els mateixos instituts i escoles oficials hi han sumat versions una mica més lúdiques, com ara clubs de conversa sobre l'actualitat i altres vies. En el cas dels idiomes, es dona la paradoxa que la tecnologia ha diluït una mica l’impacte dels cursos ad hoc, perquè es complementa -compte a substituir-los, però, perquè no poden comparar-s’hi!- amb altres eines, com les aplis (per exemple Busuu, Babbel o Duolingo), i els materials complementaris, com ara les revistes online per a estudiants, com Deutsch Perfekt o Spotlight-Magazin, o podcasts. Arjona recomana, abans d’inscriure’s en cap curs, revisar les credencials i el currículum de les persones que l’imparteixen. I, afegiríem, en el cas de les plataformes on els usuaris poden puntuar els cursos o fer públics els seus treballs o projectes, revisar amb atenció què se’n diu, i quin és el nivell mitjà dels altres estudiants, sobretot si estem pensant a fer un curs una mica avançat. També recomana “no consumir en excés, per integrar bé els aprenentatges aplicant-los en la vida diària i compartint-los amb altres persones, i tenir una rutina d’estudi per tal de ser constant”.

Una altra manera d’aprendre

Però les classes virtuals són iguals que les presencials? “La pantalla esgota més, i hi ha menys vincle entre el grup”, diu Arjona, que remarca que “la vinculació amb el mestre i el grup fa que l’alumne interioritzi el que aprèn, perquè si no l’ensenyament esdevé molt passiu. Per això, idealment, el curs online s’hauria de poder combinar amb l’ensenyament presencial. L’esgotament es compensa una mica amb les classes enregistrades, a les quals l'alumne pot accedir quan vol, i es pot arribar a més persones”. Un raonament similar va fer Àngels Puntas, directora i copropietària de La Patente, una empresa de Barcelona que abans del confinament basava el seu model de negoci en els tallers de cuina presencials, però que pràcticament d’un dia per l’altre va haver de reformular-se. “Amb els tallers online hem arribat a públics als quals no hauríem pogut accedir, perquè hem començat a tenir alumnes d’altres llocs del món”, explica Puntas. “L’experiència que ens dona haver fet classes presencials ens ajuda a suplir algunes limitacions de l’ensenyament a distància. Per exemple: potser no tenim el feedback directe de les preguntes dels alumnes, però sí que sabem quina és la mena de dubtes i inquietuds que genera cada taller, i els podem resoldre proactivament. Sabem que, més enllà de dubtes sobre les receptes de cada curs, ens preguntaran sobre on aconseguir determinats aliments, o com conservar-los, i per això oferim aquesta informació i d’altres de similars”. Puntas considera que “l’online és un format més, que a la llarga complementarà el presencial". També destaca que el gran avantatge dels cursos “és que sistematitzen la informació i la presenten de manera estructurada i clara, a diferència d’anar buscant receptes i tècniques a YouTube. Això i que es poden fer en família”. Victòria Subirana comenta que ella mateixa ha fet algun d’aquests cursos, com ara un d’assecat de plantes i flors, en companyia de les seves filles “a qui els crida molt l’atenció tot plegat, tot i que només toquin molt indirectament coses que veuen a l’escola, i no tinguin gaire paciència per veure’ls”. Sobre què hi troba ella, Subirana diu que és “moltíssim”, i afegeix: “Ara n’he fet un de decoració de pastissos que m’ha obligat a fer servir ingredients que d’altra manera no hauria tocat. El que m'agrada és que em permeten aprofitar la corba d’aprenentatge, el que jo anomeno la fase ionqui de la curiositat, de passar pràcticament no saber res sobre alguna cosa a tenir-ne alguna noció”. Abans de penjar, preguntem a Subirana si té algun nou curs en ment: “Sí, just ara m’estic mirant amb bons ulls un de fer barrets. Crec que m’hi apuntaré”. Una curiositat natural que ha trobat camp per córrer a internet.