Jorge Riechmann: “El camí que segueixen les nostres societats ens porta a un planeta inhabitable"

Barcelona¿És possible implicar-se en les lluites socials i ecològiques i alhora reivindicar la docta ignorantia, el no saber de la mística, la contemplació de la poesia i la bellesa? A la tradició islàmica existeix una coneguda dita profètica: “Si tens a la mà un planter de palmera just quan veus que el món col·lapsa, planta’l”. Una d’aquestes persones que avui caminen amb planters de palmera a les mans sabent que “al segle XXII el nostre planeta probablement ja no serà habitable pels humans” és Jorge Riechmann. Nascut a Madrid el 1962, és una de les figures cabdals del pensament ecologista actual, nom clau de la poesia contemporània espanyola, professor de filosofia moral i política a la Universitat Autònoma de Madrid, prolífic autor i traductor. Escoltar-lo desperta i asserena, alerta i centra. 

“Un moment cèlebre en la història de les idees és quan Maquiavel, immers en la tensió entre el realisme polític i la recerca utòpica d’una societat bona en aquella Florència tan turbulenta on va viure i va actuar, va dir que no es tracta de buscar els camins que porten al paradís, sinó de conèixer bé les sendes que porten a l’infern per evitar-les. Crec que avui estem en aquests camins de l’infern; només cal pensar en l’escalfament global i situar-lo en una crisi ecològica i social més àmplia per adonar-nos que els estem recorrent”, explica Riechmann. 

Filosofia, forma de vida

En el seu últim llibre publicat recentment, Informe a la Subcomisión de Cuaternario (Árdora), reuneix gran part de la seva reflexió per assenyalar aquests camins de l’infern associats a l’emergència climàtica i l’acompanya amb referències múltiples del que anomena “punts de suport”; una crida a l’“atenció intensa del present” que “alimenti la nostra gana de sentit” per no caure en la desesperació. 

“El camí que segueixen les nostres societats ens porta a un planeta inhabitable, aquest és l’horitzó que tenim. Ens toca actuar en condicions difícils, però si pensem en la condició humana hem de cuidar molt aquest contacte amb la bellesa, aquesta possibilitat d’obertura que ens ofereixen les experiències contemplatives. Això esdevé imprescindible quan vivim en condicions històriques tan difícils com les actuals. Necessitem punts de suport sòlids, la temptació de buscar punts d’autoengany és molt forta. Ens cal una mirada tan lúcida com sigui possible, una mirada clara, que d’altra banda és el que sempre han proposat els mestres intel·lectuals i sapiencials de totes les cultures: «intenti veure vostè on és realment»”.

“Fa anys –continua explicant– em va resultar il·luminadora la lectura del filòsof francès Pierre Hadot i la seva idea bàsica de la filosofia com a forma de vida. És a dir, la filosofia no com a caixa d’eines per l’aclariment teòric, sinó per proposar camins de vida bona. Hadot va fer un treball valuós en l’àmbit grecoromà per demostrar que en aquelles escoles de pensament el que importava de veritat era aquesta mena de reforma intel·lectual i moral que els situés per bons camins. Podem rellegir a epicuris, estoics, hel·lenistes juntament amb tradicions orientals com el budisme i trobar punts de suport que són sòlids i eviten la temptació de l’autoengany. Aquests mesos últims hem sentit moltes vegades que tot anirà bé, però és enganyós, no ho sabem del cert ni podem perdre de vista el caràcter tràgic de la condició humana. Per tant, cal treballar amb la perspectiva que fins i tot si les coses no surten bé nosaltres haurem intentat actuar bé, de viure bé malgrat les circumstàncies”.

En l’àmbit de l’activisme social i polític sovint es consideren els ancoratges dels quals ell parla, les tradicions espirituals, com tot el contrari: punts de fuga, escapisme o edulcoració d’unes condicions injustes que cal combatre. “Hi ha un gran malentès –respon Riechmann–. En primer lloc perquè els mateixos mestres d’aquestes tradicions són conscients que el seu ensenyament pot emprar-se com una fugida, és un risc que sempre hi és, però és un error en gairebé totes les esquerres europees el no haver prestat prou atenció a aquesta dimensió espiritual de la vida humana, que es pot entendre en un sentit laic, d’espiritualitat laica, que a la fi vol dir consciència i sentiment de connexió amb tota la resta. I per aquí enllacem fàcilment amb una visió ecològica del món, amb les ecofilosofies i ecosavieses que tant necessitem”. 

Gana de sentit

“Tenim la forta temptació de situar tot el que és dolent a l’exterior, ja sigui en política (amb la dialèctica amic-enemic) com de manera més general, recreant-nos en aquesta necessitat de tenir una bona imatge de nosaltres mateixos i situar fora tot el que és problemàtic. Però, com sabem, qualsevol camí de coneixement comença per ser més equànimes”, assegura.

Traductor del poeta francès René Char, la seva també és una vida en la qual el compromís polític casa amb la mirada poètica del paisatge interior i de la natura, malgrat que amb la seva modèstia característica confessa: “Tant de bo arribés a caminar seguint els seus talons”. De Char no només n’extreu l’essència per inspirar-se, sovint la forma com escriu és semblant: un arxipèlag d’aforismes, poemes breus i fragments assagístics.

“L’ésser humà –afirma– té tanta gana de sentit i tantes dificultats per fer alguna cosa raonable amb aquesta gana que si expulsem aquesta necessitat per la porta torna a entrar per la finestra, sovint sota formes encara pitjors: la religió de la Nació, dels Diners, de la Tecnologia… Ara bé, necessitem religions tan laiques com sigui possible”. 

La seva proposta té més d’interrogant viu que de recepta miraculosa, on és possible prendre part sense partidisme: “Cal elaborar bones teologies, desenvolupar rituals sanadors, orientar-nos no vers la Creença en majúscules, sinó vers el no saber de la mística. Laïcisme també en l’àmbit de la ciència, l’organització política o la comprensió de la història. I adonar-nos que aquesta construcció de religiositats laiques, o laïcitats religioses, és un element de la inacabable autoconstrucció de l’humà”.