BarcelonaEl sector de la infermeria es mereix que li posem una medalla, i el sector joier mundial ja ho ha fet. Hand Medal Project és una iniciativa secundada per més de 3.100 joiers i joieres de tot el món que consisteix en fer, de manera altruista, unes medalles de metalls nobles –plata, coure o bronze– per entregar-les al personal sanitari que s'esforça per cuidar els pacients afectats pel virus covid-19. El 8 de novembre es començaran a entregar a infermeres i també a portalliteres, conductors d’ambulància, zeladores... com a mostra d’agraïment i homenatge en ciutats de 67 països, des de Toronto (Canadà) fins a Auckland (Nova Zelanda), passant per Santiago de Xile i Lagos (Nigèria). Barcelona també apareix a la llista de ciutats on es faran aquests homenatges.
Pamela Masferrer, una de les dues joieres al capdavant de la firma Amalia Vermell, és a la plaça de la Vila de Gràcia per entregar les deu mans que ha fet a la joiera Grego García Tebar, de la joieria Amaranto. Ella és una de les 230 handskeepers mundials, una figura que, a part de crear-ne, recol·lecta medalles d’altres col·legues que viuen a prop seu per, després d’haver-los fet el control de qualitat, entregar-les a un professional sanitari determinat que s’encarregarà de distribuir-les entre el personal d’infermeria amb qui treballa. García Tebar també ha creat deu mans. “No hi haurà medalles per a tothom”, avança, i llança un prec: “A mi m’agradaria que no es repartissin de manera jeràrquica, sinó que es donin a qui realment s’hi ha implicat. Per exemple, estic mirant que arribin a les substitutes d’un centre geriàtric, que són les que més han pencat, o que se n'emmarquin d'altres i les posin a la sala d’infermeria”.
Masferrer lamenta que “només” hagi pogut aportar deu medalles. Li hauria agradat fer-ne més però acaba d’estar quinze dies confinada i amb covid. “No he tingut els símptomes més comuns: he tingut moltes nàusees, mareig, cansament extrem i només febre un dia. La cosa que he portat més malament ha sigut estar incomunicada”. Sobre el projecte, explica que li fa molta il·lusió “agrair el gran esforç dels sanitaris amb una cosa tan simbòlica com fer una peça que els quedi per sempre". "I també veure que un col·lectiu com el joier va a l'una, perquè d’iniciatives d'aquesta dimensió jo no n'havia vist mai”, diu la joiera d’Amalia Vermell.
Jordi Muñoz, l’altre handskeeper de Barcelona juntament amb García Tebar, explica per telèfon que el Hand Medal Project “neix de dues joieres, l'argentina Jimena Ríos, que va passar uns quants anys a Barcelona, i la nord-americana Iris Eichenberg. Elles van col·laborar l’any passat a Buenos Aires en l’exposició Verdadero es lo hecho: exvotos y joyería contemporánea i han creat ara aquesta monstruositat que implica moltíssims professionals”.
Jimena Ríos ho resumeix així en una conversa telefònica: “Una nit per Zoom l’Iris i jo vam pensar què podríem fer com a comunitat. Tot estava en standby a nivell professional, era l'abril, estàvem confinades. I així va començar tot, però mai vam imaginar que es faria tan gros”, confessa. Es preveu que es distribueixin aproximadament 50.000 medalles a tot el món.
La seva motivació és “aportar amor al món” i “tenir un sentiment de comunitat": "És un projecte internacional però local, i arran del qual gent que es dedica a la mateixa cosa i que viu a prop ara, a més, es coneix”. Un exemple: un grapat de joieres ja jubilades dels Estats Units s’han tornat a posar mans a l’obra per fer medalles.
Un exvot d'agraïment
La medalla en qüestió està inspirada en els exvots, un objecte devocional que materialitza un agraïment o un desig. “En aquest projecte, els joiers renuncien al seu llenguatge per fer tots la mateixa peça que evoca l’estètica de l’exvot. És fantàstic veure com s’hi han apuntat des de joiers reconegudíssims fins a estudiants”, comenta Muñoz.
“La peça és relativament fàcil perquè la pugui fer des del més professional fins a l’estudiant de joieria”, afegeix García Tebar, que va començar a fer-ne durant el confinament sense problemes d’espai ni de materials: “Els joiers necessitem poc espai, podíem treballar des de casa confinats i amb els metalls que teníem per allà”. I així ho van fer, tot i que encara ara n’hi ha de nous que s'hi van sumant.
A través de la web de la iniciativa, la gent que hi participa pot descarregar una plantilla de l’exvot per passar-la a metall. Així és com s’aconsegueix que totes siguin semblants, però no iguals, perquè estan fetes a mà, una a una, i amb la marca singular i inigualable de cada joier o joiera que, tot sigui dit, es fa càrrec de les despeses de fer les peces. “Aquí no hi ha ni un duro de res ni cap entitat al darrere. Tothom s’hi ha involucrat de manera altruista. Jo vaig amb la moto amunt i avall recollint mans que s’entregaran a l’Hospital Taulí de Sabadell, l’Hospital Clínic, l’Hospital de Sant Pau, el de Can Ruti a Badalona, l’Hospital de Sant Joan de Déu, l’Hospital del Mar... i continuem buscant contactes a tots els hospitals de Catalunya per fer-los l’homenatge”, detalla Muñoz.
Saber qui ha fet cada medalla
Les medalles porten un número que és el codi personal de la joiera que les ha fet. Segons s’explica a la web de la iniciativa, “les medalles i els joiers quedaran enregistrats en una pàgina web, de manera que els treballadors de la salut podran rastrejar la seva medalla i conèixer l’autor i la magnitud del projecte, si volen”. A més, “el registre d’aquestes dades ens ajudaran a fer gràfics que mostrin el progrés de la gratitud. Després d’haver estat llegint gràfics de com anava avançant la pandèmia cada mes –nombre de morts, distribució mundial, contagis diaris–, els nostres gràfics mostraran una altra imatge: la d'agraïment i devoció”.
Si, com diu Muñoz, al nostre país “la joieria sempre viu en tensió, amb esperit de supervivència”, la pandèmia no ha millorat aquesta realitat: “La situació actual ha aturat moltíssim la docència, els tallers, el comerç” i, malgrat tot, estan fent mans i mànigues per ensenyar que el seu ofici “és perfecte per materialitzar la gratitud”, diuen les organitzadores. Per això demanen “un treball auster": "No es tracta del joier sinó de la persona que rep la joia. Els protagonistes són els treballadors que són avui a primera línia”.
“El moment dels aplaudiments ja ha passat i estan treballant més que mai”, diu Ríos. I, tal com apuntava García Tebar, té preferència pels més desfavorits que, malgrat les circumstàncies, ho estan donant tot i més: “Al meu país vull que algunes medalles vagin als portalliteres de l’hospital més pobre de Buenos Aires, als que carregaven a coll els malalts, molts amb obesitat i sense cap mena de protecció, exposant-se al virus”. Si són les mans el que ens fa humans, que no ens falti mai la humanitat.
L’estellera, la tercera mà
La “peça més icònica i fonamental”, diu Jimena Ríos, la que té “més personalitat impregnada”, afegeix Pamela Masferrer, “la tercera mà de la joiera”, rebla Grego García Tebar. Tot això és l’estellera. Un tros de fusta, si som pragmàtics; la peça fonamental de l’artesania joiera, si som realistes. Resistent, soferta, única: “Cadascú la fa anar de la manera com li va bé, i es va emmotllant a la manera de treballar de la persona, als cops de les eines i al fregament de les mans. És on es recolzen les mans, una extensió d’elles a la taula, i tot el metall que es desprèn, l’estellera fa que no es perdi, el trasllada directament al calaix per després fondre’l i reutilitzar-lo”, explica Ríos.
“Si pel que sigui has d’anar a treballar a una altra estellera, ja no treballes igual. Cada estellera està feta a cada joiera, és una peça amb molta personalitat. La meva té més de deu anys”, explica Masferrer. “Jo en més de trenta anys de professió he fet servir només tres estelleres, i això que les matxaques i es converteix en el patidor de la teva mà... i amb les restes de la primera estellera que vaig tenir, en vaig fer una joia”, explica García Tebar.
El poder simbòlic de l’estellera és tan gran que alguns artistes l’han emprat com a peça d’art. Un exemple és el neerlandès Onno Boekhoudt, que va fer una exposició d’estelleres que va anar aplegant de diferents joiers del seu país.
