Joana Biarnés, el ressorgir de la pionera oblidada
El Centre d’Art de Tarragona dedica una exposició a les imatges de moda d’aquesta fotoperiodista avançada al seu temps
TarragonaA la casa Dior de París es van treure Massiel del damunt sense gaires miraments mentre buscava desesperadament “el vestit” per actuar a Eurovisió l’any 1968. L’anècdota l’explica Josep Casamartina i Parassols, comissari de l’exposició Joana Biarnés, moda a peu de carrer, mentre fa una visita guiada a les 88 fotografies de la mostra, moltes inèdites, de la fotògrafa nascuda a Terrassa el 1935 i que va morir el desembre de l’any passat. L’exposició es podrà veure al Centre d’Art de Tarragona fins al 22 de desembre.
Si no ho explica el comissari, ningú sospitaria que en aquest racó de la instal·lació van tractar Massiel com si fos una pretty woman qualsevol. En la primera imatge de la sèrie, l’artista mira lànguidament per la finestra mentre busca el vestit perfecte. Davant seu, mirant-la, hi ha un grapat de marrecs embadalits que formen un públic entregat. Aquí comença el periple que Biarnés va retratar, que continua a París, amb Massiel amb cara d’esgotada, asseguda als peus d’un penjador carregat de vestits al Salon du Prêt-à-Porter, i continua amb la cantant exultant dalt d’un podi, lluint un vestit escandalós per a l’època, amb unes enormes calces per ocultar les transparències de plàstic. Finalment, la sèrie fotogràfica acaba quan troba el vestit guanyador, el d’André Courrèges amb què Massiel va interpretar el La, la, la -composta pel Dúo Dinámico-, que va triomfar a Eurovisió.
D’aquest deliciós relat en imatges destaca tot just la que no hi és. Ni rastre de l’escena a Dior que ha explicat Casamartina. És tot un tret de la personalitat de Biarnés, molt respectuosa, i de la seva particular mirada. “Per damunt de tot era una persona molt lliure, i aquest és el segell de l’exposició. Tractava les models com a iguals, res de dominació ni que fossin com objectes. És com un joc en què sembla que digui «Ara surt tu i m’hi poso jo i em retrates a mi»”, reflexiona el comissari. Potser per això, també era molt respectuosa. Mai no va fer servir una foto comprometedora, mai va explicar res de tot el que va viure i capturar de la Gauche Divine, del glamur del món artístic i musical en què fins i tot els Beatles la van deixar entrar a l’habitació d’hotel, vençuts per la seva determinació a retratar-los.
Biarnés va ser tan pionera que també va deixar-ho tot per dedicar-se a cuinar en un restaurant que va obrir a Eivissa, quan, desencantada amb el periodisme, va deixar aquest estil de vida enrere. Ella no es va reivindicar mai com una de les primeres dones a cobrir esports -gràcies al suport del seu pare, que li va ensenyar l’ofici i sempre va creure en ella-, ni com a primera fotoperiodista de l’Estat, ni de molt com a fotògrafa de moda durant quinze anys.
“Qualsevol escena ordinària la transformava en extraordinària, perquè sabia trobar l’enquadrament just”, diu Casamartina, parlant sobre l’estil de Biarnés. L’exposició està amarada d’aquestes singularitats. Per exemple, al Bocaccio, el mític local de Barcelona ple de famosos en què ressalten els gin-tònics o la model Rosanna Yanni, amb les parpelles pintades a quadres blancs i negres com una bandera de competició. Tot i el maquillatge cridaner i pop art, es mostra natural i relaxada, ignorant que, darrere seu, la vigila, entre estupefacte i agre, una matrona tota despentinada, cosa que fa que no se sàpiga qui és la protagonista. En una altra imatge, a l’espectacular model l’assenyala un cartell pel darrere en forma de fletxa que diu “Fontaneria Paco”. El text explicatiu aclareix que són fotos fetes a l’extraradi de Madrid.
Biarnés també va treure les models als carrers de Barcelona, en escenes al passeig de Gràcia que són trencadores de tan quotidianes, com la model Paola Kortia, amb un sofisticat conjunt d’alta costura firmat per Asunción Bastida, just davant del metro de Diagonal.
Amb el mateix posat natural, Biarnés va retratar la cantant Karina, l’artista Marisol, Tita Cervera i fins i tot dissenyadors de moda com Mary Quant, a qui va fer un meravellós primer pla, i Cristobal Balenciaga, a qui va retratar espiant entre cortines la reacció del públic a una desfilada seva, ja que mai sortia a rebre els aplaudiments.
Algunes imatges, com la d’un minivestit de núvia fet de margarides amb botes altes incloses, de Carmen Mir, sobten per la modernor que desprenen cinquanta anys després.
Cada fotografia copsa una personalitat, una història, un fragment de vida. Algunes acosten amb més detall un relat. Però totes juntes porten escletxes de llibertat i modernitat en ple franquisme.
Una “petita joia”
La mostra l’organitzen el Centre d’Art de l’Ajuntament de Tarragona i la Fundació Photographic Social Vision, que gestiona l’Arxiu Joana Biarnés, i es podrà veure a Terrassa l’any vinent. La directora de la Fundació, Sílvia Omedes, defineix la mostra com “una petita joia que a ella l’hauria fet molt feliç”.
L’origen de l’exposició és gairebé una casualitat. Casamartina, l’any 2005, va quedar fascinat pel contrast d’imatges de les riuades de Sabadell, Terrassa i Rubí de l’any 1962 i, al costat, una model al peu d’un helicòpter en el catàleg de l’exposició Fotògrafes pioneres a Catalunya, comissariada per Colita i Mary Nash. Aleshores va contactar amb Biarnés, però ella estava centrada en la cuina i fins al 2014 no va començar a revisar el seu material, amb el suport de la Fundació Photographic Social Vision i més tard ja amb l’ajuda de la també fotògrafa Imma Cortés, encarregada de la catalogació del seu fons i mà esquerra de la fotoperiodista en els seus últims anys de vida.
L’exposició és una tria d’entre 3.500 negatius feta per Casamartina, Omedes i Cortés i, en l’àmbit tècnic, són còpies analògiques de gelatina de plata, el tractament que es feia fa aproximadament mig segle. En la tria, han sortit a la llum fotos injustament oblidades, però també s’han inclòs imatges de la revista La Moda en España, on Biarnés va començar a col·laborar als anys 60 cobrint cròniques de moda de l’alta costura barcelonina. Però, sobretot, la mostra reivindica una figura pionera, testimoni de canvis i transgressió, una dona que deia: “M’agradava que la gent del carrer digués què pensava amb la mirada”.