“Totes les aventures amb material literari les acabo vivint amb la Lorena”

La millor amiga de Jenn Díaz viu a Puebla de la Calzada, a Badajoz, Extremadura. És el poble dels seus avis, i és el lloc on l’escriptora passa tots els estius des que era petita. “És una mena de refugi literari, un espai que em connecta amb moltes parts de mi mateixa”, explica Díaz. Amb la Lorena es coneixen des d’adolescents, quan la Jenn va començar a sortir amb la colla d’amics del seu cosí. “La distància fa que sigui una amistat molt intermitent, però totes les aventures amb material literari les acabo vivint amb ella”, relata l’escriptora.

De fet, la Lorena és la culpable de la seva primera novel·la en català, Mare i filla. Va ser amb ella, durant un viatge a Xile, que va conèixer una dona que mantenia una relació amb un home casat i amb dos fills, amb el coneixement de l’esposa, i que la va inspirar per escriure’n una història. La Lorena que apareix a l’apartat d’agraïments és la Lorena de Puebla de la Calzada, Badajoz.

La pròxima història que escriurà Jenn Díaz estarà ambientada al Camí de Sant Jaume, una aventura que també va viure amb la Lorena fa cinc o sis anys. “Em vaig fer miques els peus, i la Lorena se’n va anar a un poble perdut a buscar alguna cosa per curar-me’ls”, recorda. La novel·la, diu, tractarà sobre l’experiència de dues dones que s’ajuden al llarg del camí. “És una al·legoria del fet de caminar i anar desfent-se de càrregues emocionals i físiques de la vida quotidiana, d’aquella vida nòmada que t’allunya de les emocions i dels objectes, i que al Camí de Sant Jaume la Lorena i jo vam viure juntes”, avança.

Per algun motiu, reflexiona l’escriptora, sempre coincideix amb la Lorena en els moments de més tensió vital. “Quan tot em salta pels aire, ella sempre hi és”, afirma. Aquest sentiment el té gravat en una imatge concreta. I, curiosament, en un dia gens dramàtic. “Era el dia del meu casament, al jardí de casa meva, i semblava que estava a punt de ploure. De sobte, tot el que havíem preparat va sortir volant, i la Lorena i jo vam sortir en sostenidors a recol·locar-ho tot”. Va ser un instant senzill, quotidià, però per a l’escriptora aquella imatge va capturar la presència sempre vital de la Lorena.

Hi ha una altra imatge que les dues amigues comparteixen: la fotografia que es fan cada estiu al mateix lloc, davant d’una porta antiga a Càceres. “Seiem al graó, xerrem, ens fem la foto i marxem”. Una porta tan antiga com ho serà un dia la seva amistat.