Jeffrey J. Kripal: “No coneixem res a l’Univers que s’assembli a la consciència”

Barcelona“¿Com és possible que en l’actualitat els occidentals sapiguem, aparentment, tant del cosmos però tan poc, o gairebé res, de la consciència?”, es pregunta de manera retòrica Jeffrey John Kripal per, tot seguit, donar la seva resposta: “El cosmos material s’estudia com una col·lecció d’objectes observats allà fora, que poden ser mesurats i els seus comportaments controlats. Quan estudiem la consciència, el que passa en essència és que està intentant ser conscient de si mateixa. És a dir, el mirall prova de veure’s reflectit”.

“És significatiu –segueix Kripal– que el mirall sigui un dels motius clàssics a la literatura mística comparada, tant a Occident com a Orient. A més, els termes clau de la filosofia de la ment i de la vida intel·lectual, com reflexió, reflexivitat i especulació, evoquen aquesta mateixa òptica”. Seguint amb aquesta poderosa imatge del mirall que busca reflectir-se a si mateix, Kripal, que és professor de filosofia i religions a la Universitat de Rice (Huston), a més d’autor d’onze llibres sobre mística i estats mentals expandits, proposa “una nova forma de conèixer, una nova imaginació metafísica que no confongui allò que podem observar en tercera persona amb la totalitat de l’existent”.

Nascut a Nebraska el 1962, el mateix any que es va obrir a Big Sur, Califòrnia, el mític Institut Esalen, actualment és director associat d’aquest centre de teoria i recerca que va sorgir amb la contracultura d’aquella època (Joan Baez i Henry Miller van ser-ne residents habituals), inspirat per la pedagogia humanista i integral d’Aldous Huxley. Tot i el pas de les dècades, l’Institut Esalen continua oferint centenars de cursos anuals i reunint científics, artistes, místics i filòsofs per reflexionar sobre aquest mirall que intenta reflectir-se a si mateix i que podríem anomenar consciència.

La base de les ciències i les arts

Ara Kripal publica El vuelco. Epifanías de la mente y el futuro del conocimiento (Atalanta), un llibre on reivindica el paper essencial de les humanitats en el desenvolupament del coneixement, malgrat “la jerarquia intel·lectual de les universitats i, en conseqüència, dels metaprogrames més profunds de la nostra cultura pública i de les nostres polítiques”, que consideren que les disciplines que estudien les coses “més reals” són al capdamunt, mentre que les que estudien les “menys reals” són a sota. Això també interfereix en la lectura dels escrits del mateix Kripal, que interpel·la el mateix lector: “Pot ser que el lector no m’escolti, o no pugui escoltar-me, perquè no soc un científic, perquè treballo en les humanitats, que se suposa que no són «autèntiques» formes de coneixement”.

Per aquest motiu, a El vuelco recorre a nombrosos testimonis de les ciències “autèntiques” que han experimentat o admès fenòmens expansius de la ment, des de la telepatia fins a experiències pròximes a la mort, èxtasis místics o fets paranormals, per insistir en la importància d’incloure les humanitats a l’hora d’estudiar la consciència, que per a ell és “el fonament de tot allò que sabem o arribarem a saber alguna vegada” i “la base de totes les ciències, de totes les arts, de totes les ciències socials i de totes les humanitats”, en definitiva, “de tot el coneixement i de tota experiència humana”.

“No coneixem res a l’Univers que s’assembli a la consciència, i tot el que sabem ho sabem dins d’aquesta consciència, mitjançant ella i per la seva causa. Hi ha qui afirma que li falta entitat pròpia, que és reductible a la calor, al teixit humit i a la cerebralitat. Però fins ara ningú ha arribat a explicar ni de lluny com pot funcionar tot això. No tenim ni la més petita idea de quina manera la matèria fa el salt de la insensibilitat a la sensibilitat, de l’inert a nosaltres. No obstant això, se’ns demana que creguem que, d’alguna manera, és així. Quan algú assenyala que aquesta creença és només això, una creença, se’ns diu que algun dia «demostrarem» que la consciència no és més que una propietat emergent de la matèria. Se’ns demana creure”, afirma.

La seva postura no és un menyspreu de la ciència, sinó una revalorització de les humanitats perquè tornin a obrir la ciència al que sempre ha sigut: hipòtesi, recerca, astorament, dubte, i no una creença que presumeix de veritats absolutes basades en una separació entre l’objecte estudiat i el subjecte que l’estudia.

Cap història és absoluta

“Només podem estudiar la consciència de manera indirecta, és a dir, tal com es reflecteix i es refracta en els artefactes culturals estudiats per les humanitats (literatura, art, llenguatge, expressió religiosa), en les expressions socials de què s’ocupen les ciències socials (institucions, pràctiques culturals, sistemes legals) o en els processos neurològics del cervell (cognició, percepció, temporalitat) en els quals aprofundeixen la psicologia i la neurociència”, diu. D’aquesta manera, incloent-hi tots els vessants d’estudi, “les fronteres habituals entre les disciplines acadèmiques i les nostres convencionals i vigilades formes de coneixement s’ensorraran” i de la runa n'emergirà alguna cosa més integral i interconnectada per “entendre que no existeix cap natura separada de la cultura”, com insisteix aquest pensador.

“Amb aquesta petita transformació –assegura– n’hi hauria prou per retornar les humanitats a la consciència i deixarien de ser, com diu Timothy Morton, encenalls de xocolata sobre el pastís de la ciència. Molt al contrari, els nostres textos, relats i mètodes d’interpretació funcionarien com a claus o indicadors essencials del camí que hauria de seguir qualsevol interessat en la naturalesa de la ment”.

“Cap història, per molt sagrada o científica que sigui, mai serà absoluta, ni podrà parlar de tota l’experiència i de tot el potencial humà, ni molt menys de tota la vida terrestre o còsmica. Això no és una maledicció, sinó una promesa, un do i una forma de protecció. En la cultura i la consciència humanes passa el mateix que en l’evolució biològica: el pluralisme i la diversitat són béns preciosos que permeten que la vida prosperi, floreixi i experimenti”, conclou Kripal.