La invasió dels missatges de veu: per què els fem servir tant?

Nova YorkS'ha convertit en una escena habitual. El telèfon sona, però en lloc d'un missatge de text és un avís que algú ha gravat un pòdcast privat només per a tu, de qualsevol extensió imaginable i de tema desconegut fins que pitgis play. Pot ser una xafarderia, una anècdota plena de girs i sorpreses o un relat totalment rutinari d'algú que simplement no tenia les mans lliures per escriure. És un missatge de veu, una de les maneres modernes més controvertides de comunicar-se.

Més íntims que un missatge de text, però menys urgents que una trucada, els missatges de veu no tenen cap límit de durada, a diferència d'altres serveis de missatgeria de veu, que acaben tallant la comunicació al remitent. Això significa que els remitents poden començar la gravació i embarcar-se en un viatge verbal desinhibit que deixa els destinataris a la seva mercè.

"Si he d'escoltar més d'un minut, em distrec i deixo d'entendre res", explica Iris Meines, una funcionària de 29 anys del consolat holandès de Nova York. "Si dura menys d'un minut, dic «Està bé, ho puc fer». Sis o set minuts ja és terrible. No sé ni si podria escoltar durant set minuts per telèfon un amic que parlés sense parar".

Meines comenta que acostuma a prendre notes mentre reprodueix el missatge per no oblidar els punts que ha de respondre. (Apple ha afegit una funció de transcripció de missatges de veu en l'actualització del seu sistema operatiu d'aquesta tardor.) "Els meus amics saben que no m'agrada", diu Meines. "Els demano «per què m'ho feu, això?»". Li resulta especialment irritant sentir com la gent mastega mentre s'enregistra.

Per a Meines, els missatges de veu són lleugerament enutjosos: diu que prefereix parlar per telèfon o enviar missatges de text quan no pot veure els seus amics cara a cara. En canvi, per a altres persones, no es tracta d'un problema moral, sinó d'una qüestió d'etiqueta. Recentment, a The Atlantic, Jacob Sweet afirmava que els missatges de veu són "indulgents" i poden "fomentar l'egoisme". Un titular de The Spectator descriu la seva ubiqüitat com una "tirania".

Elaine Swann, experta en etiqueta que fa classe tant a adults com a nens, explica que els missatges de veu no s'han d'utilitzar per enviar llargs monòlegs, sinó només en casos en els quals "el to és necessari": per demanar una disculpa, per exemple. "Tingues autocontrol", apunta. "No t'interposis en la vida d'algú amb un missatge de veu interminable". Els missatges més detallats, segons Swann, s'han de reservar per a una trucada telefònica en què totes dues parts puguin participar activament.

Els joves no volen trucar

Per als que són reticents al telèfon, pot ser més fàcil dir-ho que fer-ho. Mentre que els mil·lennials són coneguts per evitar deixar missatges a la bústia de veu, la generació Z té la fama d'evitar completament les trucades telefòniques. En un estudi realitzat el maig de l'any passat, uns investigadors australians van descobrir que el 87 % dels enquestats d'entre 18 i 26 anys preferien gestionar els diàlegs desagradables per text en lloc de per telèfon, i el 49 % afirmen que les trucades telefòniques els provoquen ansietat. Aquestes dades són d'ajuda per explicar per què les notes de veu –introduïdes per Apple fa una dècada, la popularitat de les quals ha anat augmentant durant aquests últims anys– són especialment populars entre els integrants de la generació Z.

A més, les generacions més grans també es poden sentir angoixades pel telèfon. Alana Jordan, de 36 anys, actriu i presentadora de Los Angeles, assegura que els missatges de veu són una manera de controlar els nervis. Jordan escolta dos cops els missatges abans d'enviar-los i torna a gravar-los si vols ajustar el to. "Tenir la possibilitat d'editar-te a tu mateixa alleuja l'angoixa que et puguin malinterpretar", aclareix.

Alguns experts apunten que evitar certes incomoditats pot tenir els seus inconvenients. Sherry Turkle, psicòloga del MIT, adverteix d'un "escapisme de la vulnerabilitat" generalitzat. Els usuaris de missatges de veu justifiquen "no haver de reaccionar al moment amb l'estat afectiu de l'altra persona" en el cas d'un desacord, per exemple, o d'una pregunta inesperada.

"Bàsicament, els missatges de veu no suposen cap risc", especifica Turkle, autora d'En defensa de la conversación: el poder de la conversación en la era digital: "La gent està perdent la capacitat de mantenir converses empàtiques, que és com connectem els uns amb els altres. Necessitem practicar-ho, això. La gent està massa preocupada per mostrar massa d'ella mateixa".

Però molts dels seus defensors –sovint tan vociferants com els detractors– afirmen que els missatges de veu no són impersonals ni tancats, sinó que permeten una mena d'intimitat i vulnerabilitat especial. Brittany Marshall, una estudiant de 27 anys que s'ha traslladat de Louisiana a Nova Jersey per estudiar literatura afroamericana, manifesta que no era gaire aficionada als missatges de veu. "He de deixar de fer el que estic fent per escoltar-los", explica. "Després he de recordar-ho tot per poder abordar-ho en la meva resposta", afegeix. Marshall agraeix, però, els missatges de veu d'una amiga íntima que viu lluny. Diu que una veu familiar la reconforta, i l'estil expressiu de la seva amiga –gràcies a la seva formació teatral– la fa riure.

Gemalene Sunga, estudiant d'immunologia de Houston, manifesta que no li agrada que la bombardegin amb un reguitzell de notes de veu: els seus amics li envien "sis o set notes seguides, totes de dos minuts, com a mínim", apunta. Però sí que li agrada poder escoltar la veu dels seus amics. Sunga, de 31 anys, afegeix que, a llarg termini, també aprecia les notes de veu com a records digitals. Encara que el sistema operatiu d'Apple esborra per defecte els missatges al cap de dos minuts, els destinataris tenen l'opció de guardar-los per sempre.

"No és per ser macabra, però soc una persona tan nostàlgica que penso en aquestes coses", indica. "Les notes de veu no són tangibles, però tenen un valor sentimental per mi". Tant és així que, malgrat el potencial per ser irritants, Sunga envia missatges de veu en un intent que els seus amics li n'enviïn també més freqüentment. "Només ho faig quan estic tranquil·la amb alguns amics en concret, i tinc en compte en quin moment fer-ho", diu. "Vull ser considerada", afegeix.

Com passa amb qualsevol nova forma de tecnologia de la comunicació, pot ser que tothom es prengui el seu temps per posar-se d'acord amb les normes de cortesia. "En el cas de les notes de veu, encara no hi ha cap norma establerta, i per això la gent en fa diverses interpretacions", precisa Melanie Green, directora del departament de Comunicació de la Universitat de Buffalo.

Hi ha estudis que demostren que les paraules pronunciades en veu alta es recorden millor que les llegides en silenci, i que parlar amb un mateix pot ser terapèutic. El 2007, uns investigadors de la Universitat de Califòrnia, a Los Angeles, van descobrir que nomenar els afectes –el procés de traslladar en paraules els teus sentiments– pot ajudar les persones a gestionar les seves respostes als sentiments negatius al llarg del temps.

D'aquesta manera, els missatges de veu incoherents, tot i que potencialment empipadors per al receptor, poden ser una pràctica saludable per a l'emissor. "No m'agraden quan els he d'escoltar", assenyala Meines. "Però, m'encanta enviar-los".