“La infantesa és la base de la casa que construirem després”

BarcelonaEs diu que la persona que ets avui, amb el teu caràcter, la teva manera de relacionar-te i de veure el món està condicionada per aquell infant que un dia vas ser i per com va aprendre a viure i defensar-se del que anava vivint. És sota totes aquelles cuirasses que s’ha anat construint, que encara existeix aquell nen. ¿I si ens atrevim a reconnectar-hi i aprenem a viure i acceptar-nos tal com som?

Amb aquesta premissa s’ha publicat el llibre Amor de piel adentro (Diana, 2024) de la psicòloga Elisenda Pascual Martí. A les seves pàgines l’autora reivindica la importància de revisar els nostres patrons per afrontar la vida amb una mirada que estigui amb consonància amb el nostre nen interior.

“Des de la psicologia evolutiva sabem que la infantesa és la base de la casa que construirem després; del caràcter i les decisions que prenem a la vida”, explica Pascual. Per tant, tornar a parlar amb aquest infant intern i donar-li protagonisme, veient què li va passar i mirar-lo amb bons ulls fa que “es relaxi i pugui començar a escollir diferent”, continua.

Durant la infància, els nens acostumen a adoptar certs mecanismes per adaptar-se al seu entorn: “Alguns poden optar per lluitar i enfadar-se per cridar l'atenció; d'altres, en canvi, potser descobreixen que el més efectiu és fugir i evitar el contacte; també n'hi ha que s'adonen que el millor és quedar-se quiets o callats; o bé hi ha els que comprenen que complaure tothom els permet obtenir més atenció”, explica la psicòloga, que assegura que cada persona té alguna d’aquestes tendències.

“Hi ha persones que tenen tendència a l’enuig constant, altres que tenen dificultats perquè són més vulnerables o que, davant d’un conflicte, fugen o es bloquegen”, continua. La clau és saber quina és la teva tendència per poder-ho treballar i canviar aquests patrons, que surten d’una ferida que cal observar amb cura. “No podem canviar la nostra història, però si li donem un altre missatge al nostre nen interior, potser aquesta història deixa de segrestar-te constantment en la teva etapa adulta i pots llegir la teva vida i reaccionar des d’un lloc diferent”, diu Pascual.

Canviar el pensament

Això sí, la psicòloga aconsella que, per entrar en una ferida, sempre s’ha d’anar acompanyat. “La ferida ha fet que tu et comportessis i t’expliquessis la vida d’una manera durant molt temps, i, de sobte, entrar a mirar allò que et va marcar i condicionar tant, fa por”, diu Pascual, que recomana buscar acompanyament terapèutic perquè et faci sentir prou segur per poder entrar, experimentar i descobrir qui ets. 

I un cop entres en aquesta ferida i la treballes, s’ha de fer un dol. És el dol d’acomiadar un patró que t’ha acompanyat gran part de la vida, o el dol d’adonar-te que certes persones o relacions familiars que et pensaves que eren d’una manera, són tòxiques o no et van bé. “És un dol en majúscules, però el que és important és comprendre per què ens ha servit allò a la vida”, matisa Pascual. “És honrar el fet que hagis tingut un tipus de vinculació o de comportament durant un temps perquè això potser t’ha ajudat a no sentir un dolor o a no veure alguna cosa que et feia molt mal”, continua.

Moltes persones creixen pensant que no mereixen amor, perquè en algun moment algú no els va donar el que necessitaven. Quan aquestes persones, en l’edat adulta i en un procés psicoterapèutic o en una situació de despertar, s’adonen que han viscut amb les molles del pa i que, ara sí, volen la barra de pa sencera, tot comença a canviar. “Hi ha una part interna que s’allibera, perquè deixem de buscar fora el que sentim que ens podem donar a dins; i també busquem a fora uns vincles molt més saludables i unes relacions molt més completes i equilibrades”, diu la psicòloga.

En el llibre Pascual recomana una sèrie d’exercicis per connectar amb aquest nen interior que vol ser guarit. Un d’ells és buscar una fotografia de quan érem petits i donar-li un lloc especial a casa per veure-la cada dia. “Es tracta de poder parlar-li a aquella part nostra que vam ser i poder-la fer present, honrant-la amb missatges bonics”, diu l’autora, que considera que, si ho fem diàriament, al final el cervell funcionarà com un aliat nostre. “És recordar-te que tu vas ser algú que mereixia un molt bon tracte”, especifica.

Finalment, la psicòloga defensa viure amb gratitud com a forma de vida. “A la vida ens passen coses que de vegades no ens agraden, però segurament també ens en passen moltes que sí. Es tracta que el cervell generi l’hàbit de dirigir la mirada cap a allò que suma, que ens fa créixer i que ens dona pau”, conclou.