La increïble història que ha salvat la malvasia de Sitges

BarcelonaLa malvasia de Sitges té una història que podria merèixer una pel·lícula. D'aquesta varietat blanca de raïm se n'havien fet vins de prestigi, però les dificultats que presenta el seu cultiu i el fet de ser poc productiva, l'auge del turisme i de la urbanització allà on abans hi havia ceps i, al cap i a la fi, les modes l'havien abocat a desaparèixer. Malgrat tot, la malvasia sitgetana s'ha aconseguit salvar i ha renascut progressivament des de fa dues dècades, un procés iniciat fins i tot abans del renovat interès que ara susciten les varietats de raïm amb llarga tradició en el territori. Aquesta tornada de la malvasia s'ha produït sense fer gaire soroll, i potser per això encara hi ha molta gent que es pensa que és com una mena de vi dolç, quan és un raïm que permet elaborar molts vins diferents, entre els quals, dolços.

Aquesta varietat és un dels exponents més singulars del mapa vitivinícola català. La seva bona acidesa, que la fa una bona aliada per afrontar el canvi climàtic –resisteix les onades de calor millor que altres–, i el seu perfil gustatiu motiven que se l'hagi anomenat "la riesling catalana o del Mediterrani", en especial perquè amb tots dos raïms es poden fer vins que resisteixen bé el pas dels anys. També sobresurt pel fet que ha demostrat que hi ha altres activitats econòmiques, com el vi, que poden fer-se un lloc de nou en un entorn entregat al turisme, el qual ha configurat el caràcter de Sitges molt després que ho fes la malvasia. Tot apunta que al segle XIV va entrar a través del port de Tarragona el vi de malvasia procedent de Grècia i, més endavant, es van plantar els primers ceps per Catalunya, però es van adaptar especialment a Sitges pel seu clima propici, explica la historiadora Alba Gràcia, que és la responsable del Centre d'Interpretació de la Malvasia de Sitges (CIM).

La primera referència al nom de malvasia de Sitges és del 1597, i als segles XVII i XVIII es va convertir en sinònim de distinció. "Un vi no agafa prestigi si no s'exporta, i el nostre port ho va facilitar", ressalta Gràcia. Llavors els vins de les elits eren els dolços i rancis. L'etiqueta de vi català més antiga descoberta fins ara data del 1811 i és de malvasia de Sitges, però els escumosos van proliferar al segle XIX i "van desbancar la malvasia a marxes forçades", rememora la historiadora.

A Sitges encara hi ha qui recorda com el nucli urbà feia olor de most per la verema, però a mesura que va avançar el segle XX es va esvair per l'èxit d'altres varietats més productives o les foranes, a més del turisme. "Els cellers van deixar de ser productius per ser per a turistes", relata Gràcia, si bé no tot estava perdut.

Si la malvasia de Sitges ha pogut reviscolar és gràcies al celler que ara acull el centre d'interpretació, on també hi ha una vinya urbana, un fet excepcional en el nostre entorn. El diplomàtic sitgetà Manuel Llopis i de Casades (1885-1935) va deixar en llegat a l'Hospital de Sant Joan Baptista algunes vinyes i el negoci del celler, ubicat en el mateix recinte d'aquest centre sanitari –avui dia geriàtric–, que va quedar compromès a mantenir viu aquest patrimoni vinícola. Al llarg del segle XX van quedar només dos cellers que feien vi de malvasia, el de l'hospital i Robert. Aquest segon va tancar el 1983 i va continuar el de l'hospital en solitari i per la tasca anònima de sitgetans com Antonio Almirall Andreu (1922-2017) o de les monges concepcionistes. L'aparició el 1999 del vi blanc Sasserra, elaborat per Enric Bartra, del celler familiar Vega de Ribes, va ser el punt d'inflexió definitiu.

Després s'hi van afegir més cellers a fer vins de malvasia –Jané Ventura, Can Feixes, Clos Lentiscus o Torre del Veguer– i es va professionalitzar la tasca del de l'hospital –produeix cinc referències, però la vinificació va passar-se a fer en altres cellers–, el qual el 2019 es va convertir en el CIM. S'hi fa difusió de la història amb un museu i visites guiades, té botiga i bar de vins (La Malvaseria) i organitza els tastos de Malvasia Power, pilotats per Gràcia i el sommelier David Martínez.

Del poder de la malvasia no en dubtava gens Almirall, l'avi de l'enòloga Anna Baqués Almirall, el qual va lluitar "amb totes les seves forces" perquè no es perdés, explica la neta. Baqués va viure-ho de primera mà des de ben petita, li va agafar el relleu en el celler de l'hospital i avui té el seu celler propi (Llivins a la Cerdanya), n'assessora d'altres i espera algun dia tornar a vinificar malvasia, pagant pel raïm un preu digne.

"Jo crec que mon avi estaria felicíssim del moment que està vivint la malvasia de Sitges, perquè hi va haver un moment que podíem comptar els ceps que hi havia", recorda. Almirall també era professor i, entre els seus alumnes, hi va haver Bartra, que també és tècnic de l'Institut Català de la Vinya i el Vi (Incavi) –organisme de la Generalitat– i que va fer la seva primera plantació de malvasia als anys 90. "Era una varietat que s'havia pràcticament perdut i que es feia com a mistela i vi amb bota a l'hospital", detalla, però pensava que calia donar-li una nova oportunitat i estudiar "si hi havia la possibilitat de fer un gran vi blanc", malgrat que això suposava anar a contracorrent perquè la malvasia suscitava un interès molt escàs.

Vins molt versàtils a taula

Les expectatives que hi va posar Bartra s'han complert amb escreix. "L'ADN de la malvasia és l'acidesa", destaca Martínez. Això permet que aguanti molt de temps en ampolla. A taula, pot casar bé amb infinitud de plats, amb algunes excepcions, com ara una carn amb una salsa molt condimentada.

Alguns restauradors locals per ara han sabut veure'n el potencial gastronòmic, com Valentí Mongay, del restaurant La Salseta. Ell va lluitar perquè la malvasia de Sitges fos reconeguda com un dels baluards del moviment Slow Food, un reconeixement que s'atorga a productes en risc de desaparèixer i que va contribuir al seu ressò internacional. Al seu restaurant, Mongay utilitza la malvasia fins i tot com a ingredient en algunes postres. Ara bé, reclama "treballar molt més els maridatges" amb malvasia a l'hostaleria, començant per Sitges. "És el primer producte que hem de defensar", assevera.

De cara al futur, s'estima que la malvasia de Sitges viurà un boom contingut. "Es consolidarà, tindrà més referències, però no crec que acabi sent un xarel·lo del massís del Garraf", reflexiona Gràcia, i Bartra també opina que "segurament sempre serà una varietat a petita escala", perquè necessita moltes atencions a la vinya i el celler. "Així i tot, penso que és una varietat amb molt potencial i una manera de treure un producte molt particular i genuí", defensa, mentre que Baqués espera que puguin perseverar els múltiples projectes engrescadors que han sorgit "perquè la malvasia pugui arribar al consumidor de mil maneres diferents". Només li falta que un celler la cultivi i vinifiqui a Sitges, ja que el raïm li deu el nom a la localitat, però té en el CIM el seu bastió que ajuda a preservar-la.