L’humanisme espiritual d’Abd el-Kader

BarcelonaA les costes de la Mediterrània les antigues fortificacions ens recorden un passat que no passa: també ara aquest mar continua mullant unes fronteres massa sovint tancades o refractàries a les veus de l’altra riba. Al port de Marsella, al costat d’una d’aquestes antigues defenses, el Fort de Sant Joan, l’any 2013 s’hi va inaugurar el MUCEM, el Museu de les Civilitzacions d'Europa i de la Mediterrània, un espectacular cub de vidre de 15.000 metres quadrats davant del mar, indefens, recobert d’un vel (construït amb un formigó especial de fibres de polipropilè) que li dona identitat i alhora el protegeix del sol. Obra de l’arquitecte Rudy Ricciotti, nascut a Algèria de família italiana que va emigrar a França quan ell tenia tres anys, tant el simbolisme de l’edifici com la biografia inicial de l’arquitecte ens parlen d’aquesta altra Mediterrània sense fortificar, porosa, de trobada inevitable i constant.

El vel, objecte de pugna política i divisió en un país on la ultradreta s’escampa com l’oli, es reivindica aquí com allò que protegeix i deixa entreveure, la peça que desfà les aparences. No en va, a tota la mística musulmana el vel és el símbol ambigu del que separa per unir, del que tapa per mostrar, barrera fràgil.

“La brillantor del sol impedeix veure’l directament, però quan un núvol fi el cobreix, llavors pots”, va escriure l’emir Abd el-Kader elogiant el camí interior que cal recórrer per desvelar els diversos vels per apartar les falses aparences i que, alhora, ens acosten una realitat més nítida. “La teva essència i el teu ego –afirma Abd el-Kader– es troben entre els vels més espessos; tanmateix, només a través seu pots conèixer la realitat real precisament quan deixen de ser vels per esdevenir miralls”.

El llegat d’Abd el-Kader

L’edifici del MUCEM juga amb els reflexos del vidre i el mar com a miralls que reflecteixen aquest vel de formes orgàniques. També el contingut del museu vol trencar amb els falsos miratges, aquells que busquen el partidisme, el conflicte permanent, el vel fet mur. Una de les seves exposicions actuals, que finalitza el 22 d’agost, està dedicada precisament a l’emir Abd el-Kader, una de les figures més importants en la Mediterrània del segle XIX que continua, malgrat el vel del temps, vigent i actual. Necessàriament actual.

Nascut el 1808 a la regió d’Orà i enterrat el 1883 a Damasc, Abd el-Kader va esdevenir el líder de la resistència a la conquesta francesa d’Algèria iniciada el 1830. La seva ètica escrupolosa basada en l'islam més pur va fer que rebés elogis dels seus mateixos enemics i detinguts, que sempre va tractar amb respecte i dignitat malgrat estar en un context bèl·lic. No va deposar les armes fins quinze anys més tard per la promesa incomplerta dels francesos que es podria exiliar a Jerusalem o Damasc. Capturat i deportat a França, va continuar desplegant tots els seus encants i atributs místics i va guanyar-se l'admiració de tothom que tractava amb ell. El 1852 va aconseguir el permís de Napoleó III per exiliar-se a Síria, on va protagonitzar temps després un episodi pel qual també serà recordat: en el conflicte entre drusos i maronites del 1860, Abd el-Kader va salvar la vida a milers de cristians que van trobar refugi en l'emir i el seu seguici algerià que l’acompanyava: es parla de dos-cents soldats fidels a l'emir que, sota les seves ordres, van protegir uns 15.000 cristians amenaçats pel conflicte civil. Per aquest fet va rebre els elogis de moltes personalitats polítiques de l'època, tant musulmanes com cristianes. Quan els drusos, àvids de sang, li van recriminar que ell també havia combatut contra els cristians al seu país i que, per tant, no es fiqués en assumptes interns, l'emir va respondre: “No vaig lluitar contra els cristians, sinó contra els agressors que s'autoanomenaven cristians”.

Camille Faucourt, una de les dues comissàries de l’exposició al MUCEM, assenyala que Abd el-Kader “és una figura de mediació i reconciliació”, que “va viure el diàleg en totes les seves etapes de la vida”. Per a Florence Hudowicz, l’altra de les comissàries, el que és important és reconèixer el llegat d’aquesta figura en una època, el segle XIX, en què “en un racó que als ulls francesos semblava remot, hom podia esdevenir un personatge d'una erudició extraordinària” i, per això, el repte de l’exposició, que reuneix prop de 250 obres i documents de col·leccions públiques i privades, va ser “buscar tots els rastres que ens permetessin entendre millor els contorns d'un personatge complex en tots els quadres, objectes i arxius”.

Un model viu

El museu, en col·laboració amb l'editorial Actes Sud, també ha editat un catàleg on es recullen nombrosos textos de diferents especialistes. Un d’ells és l’expert en islam místic Éric Geoffroy, per a qui cal promoure “la figura d'Abd el-Kader, en aquest món desorientat, com un dels models vius de l'humanisme espiritual i, en realitat, de la saviesa universal”.

L’ensenyament místic de l’emir no és senzill i hi trobem asseveracions com la següent, coherents amb el lliurament incondicional a la realitat que pregona l’islam però difícils de seguir: “Res no és desagradable i negatiu en essència, només en relació amb els seus receptacles i amb les predisposicions dels cossos físics. Si considerem els éssers sota la relació de les seves realitats metafísiques, tot el que els passa els convé. Més encara: no els passa res que no sigui exigit per la seva naturalesa essencial”. El component pedagògic, Abd el-Kader l’encarna en els fets: “Val més estar recobert de tots els pecats que presentar-se davant de Déu amb un àtom d’hipocresia”.

Diàleg interreligiós, compromís ètic i polític, lluita contra les injustícies i, més difícil encara, contra l’infidel dins d’un mateix, o l’equilibri entre tradició i modernitat, o entre tolerància i identitat, són qüestions atemporals que l’emir va viure intensament i, per això mateix, el seu llegat continua interpel·lant aquesta Mediterrània que, davant d’una placidesa aparent, amaga una història velada que, sovint, no es vol veure al mirall.