Què fa un hotel tradicional japonès al mig del Solsonès?

LladursFutons sota bigues de fusta centenàries; tatamis tocant parets de pedra seca; matalassos sobre tarimes fusta vora un foc a terra on abans s’hi cremaven teies i llums d’oli; coixins nipons per seure-hi i contemplar la roureda solsonina a través d’uns amplis finestrals; vàters washlets (els que disparen aigua) amb dutxes luxoses rainshower; i els inconfusibles yukatas (quimonos) i zoris (sandàlies) per passejar-se per dins d'una enorme masia catalana.

L’Hotel Puigpinós de Lladurs (Solsonès) és l’únic que ha estat pensat per fusionar al màxim les cultures nipona i catalana. I és que els seus propietaris personifiquen aquesta barreja. Ella, la Nuri Jou, l’enèsima generació de cal Puigpinós de Solsona; ell, en Tessin Sano, nascut a la ciutat japonesa de Saitama (a una hora de Tòquio amb cotxe), va aterrar al cor de Catalunya amb només dotze anys. Es van conèixer al poble, es van enamorar a l’institut i van acabar formant no sols una família, sinó un projecte empresarial que promou el mestissatge cultural.

La família Sano ja va sorprendre fa dotze anys els veïns de Solsona amb l’obertura del primer restaurant japonès de la comarca. “Estem parlant de la Catalunya més profunda, en què la immigració ha arribat més tard que a la resta”, comenta el jove Tessin, que va créixer en un ambient familiar que sempre ha reivindicat activament els intercanvis catalano-nipons. “D’aquesta manera, no he perdut mai el lligam amb els meus orígens i m’he integrat fàcilment al meu país d’acollida”, argumenta. De fet, el pare d’en Tessin es va llicenciar en història de l’art, especialitzat en el romànic. Esgotat del ritme frenètic japonès, l’home va decidir als anys noranta fer un canvi radical a la seva vida (i al de la seva família). Van triar Solsona perquè al Museu Diocesà hi ha exposades les pintures murals que decoraven l’antiga església de Sant Quirze de Pedret, de les quals el pare és un fervent entusiasta. Volia estar-hi ben a prop.

Dos anys de reformes

L’Hotel Puigpinós fa més d’un any que està obert, només els caps de setmana, i de moment els seus promotors n’estan contents. La majoria dels clients són catalans de mitjana edat, però ja comencen a venir els primers turistes estrangers encuriosits per aquesta peculiar barreja que arrenca dels principis arquitectònics del continent i el contingut: una casa pairal catalana del segle XII amb un interiorisme inspirat en el clàssic minimalisme japonès.

“La puresa està en la mescla”, cantava el desaparegut Pau Donés. I el matrimoni de Lladurs creu sincerament que la gent del Solsonès aprecia la seva iniciativa, que, tot i ser atrevida, ha servit per donar un valor afegit al turisme rural de la comarca.

Cal Puigpinós està situat al terme de Lladurs, amb vistes al nucli Timoneda, rodejat de massa forestal, pastures i cultius. Al poble hi viuen prop de dues-centes persones, la majoria dedicades a l’agricultura i amb una creixent activitat turística rural. El relleu del terme fa que l'accés hi sigui difícil, però també ha definit un municipi poc poblat i sovint molt desconegut on s’han establert les masoveries i una població resident molt disseminada. Només en aquest poble hi ha comptabilitzades més de cent masies.

Feia mig segle que Cal Puigpinós estava buida i van caldre més de dos anys d’obres per posar-la a punt per al projecte de la Nuri i el Tessin. “Hem conservat l'estructura tradicional de la masia catalana i hi hem afegit elements japonesos”, explica la parella d’empresaris. Per això els va caldre contractar simultàniament dos despatxos d’arquitectes: un de català i un altre de japonès. “Cap dels dos tenia experiència amb l’arquitectura de l’altre país i van haver de coordinar-se per projectar una fusió coherent”, explica la Nuri Jou.

De fet, l’Hotel Puigpinós està inspirat en el concepte de ryokan, l’allotjament tradicional japonès amb habitacions de tatami i futon d’inspiració primordialment rural. Es tracta del típic hotel de luxe per a occidentals, amb portes corredores, jardins exòtics i banys termals. A Lladurs hi trobarem alguns detalls de tot plegat, perquè s’hi busca la combinació equilibrada amb els elements de la Catalunya rural. “Moltes coses no són necessàriament explícites –afegeix Sano–, però sí que transmeten l’essència japonesa”. I quina és aquesta essència? “Doncs senzillesa, minimalisme, simplicitat... per oferir una sensació de bellesa”, rubrica l’empresari japonès.

I és, que segons diuen, la filosofia japonesa prioritza el respecte pels orígens i la història del territori d’acollida. Per això, l’estructura de la casa i els seus materials, molts d’ells centenaris, s’han restaurat i reaprofitat al màxim.

Un concepte únic

A Catalunya no hi ha cap hotel que fusioni aquestes dues cultures. Existeixen negocis on es poden trobar habitacions ambientades exclusivament en la cultura japonesa, però cap que la fusioni amb la catalana. Cal Puigpinós disposa de vuit habitacions, cadascuna amb noms d’elements naturals en japonès: aigua (mizu), pedra (ishi), vent (kaze), les quatre estacions de l’any (haru, natsu, aki, fuyu) i la lluna (tsuki). La cuina és tradicional japonesa, però òbviament cuinada amb ingredients de proximitat. “Una fusió que és tota una experiència per als sentits”, diuen. Molts aliments venen dels productors locals, com la carn, els embotits i els formatges, però una bona part és de cultiu propi (mel, tòfones, bolets, hortalisses i verdures).

Sortides a l’entorn per cercar bolets i recollir plantes aromàtiques autòctones, massatges o simplement visites pels racons de la masia són algunes de les propostes lúdiques que ofereixen als seus clients.

Lladurs, que com molts altres pobles de la Catalunya rural ha perdut més de la meitat dels seus habitants en els últims cent anys, té la seva principal preocupació en frenar aquest despoblament sagnant. En el cas del Solsonès, la gestió dels boscos esdevé un problema afegit que afronta els incendis com el principal risc. Només Cal Puigpinós disposa de més de 200 hectàrees de massa forestal que els seus propietaris s’han preocupat de gestionar. Malgrat tot, la millora de les comunicacions i de la xarxa entre els pocs veïns disseminats del poble ha fet que prevalgui un cert optimisme de cara al futur. “El turisme i la pagesia ens faran reviure”, defensa Nuri Jou.