Els homes tenen un problema i Hollywood els vol donar un cop de mà

The New York TimesCap al final de The irishman, de Martin Scorsese, Frank Sheeran, el pinxo de la màfia que encarna Robert De Niro, demana a un mossèn si és Nadal. És un moment d’una soledat aclaparadora, però Scorsese no pretén inspirar-nos llàstima. Al llarg de la pel·lícula, Frank s’ha casat amb dues dones, ha batejat diverses filles i ha assassinat una infinitat d’homes. Ara, després d’una vida d’obeir els caps, Frank està vell, decrèpit i sol i, segons sembla, abandonat per la família. Tot i ser bo a la feina i haver estat un soldat lleial, és un desastre en la vida domèstica i, en particular, com a pare. Frank Sheeran és una figura clàssica de Scorsese, el bard nord-americà de les tribus masculines de tota mena mogut per un interès etnogràfic per les sectes masculines. A The irishman, els homes traven relacions de camaraderia, donen copets a la mateixa esquena que acabaran apunyalant. És la pel·lícula dedicada als homes més brutal d’un any caracteritzat per la incomoditat en la masculinitat.

Els homes tenen un problema. Fins i tot l’Olaf, el ninot de neu de Frozen 2, s’adona que alguna cosa no encaixa. “Els camins dels homes són inescrutables”, diu. Em va fer riure, però em vaig plantejar què en pensarien els espectadors més joves. Està clar que l’acudit és per als pares, que es limitaran a assentir o a fer que no amb el cap. Tothom entén que els homes han passat per moments durs, fa dècades que es parla de la crisi de la masculinitat. Però les coses s’han complicat amb les acusacions contra Harvey Weinstein i l’aparició del moviment Me Too. Més interrogants sobre les implicacions del gran exercici de passar comptes.

Vella marginació

El més sorprenent de moltes de les pel·lícules que han abordat el 2019 la problemàtica masculina és que les dones no són ni a les històries ni a les solucions. Aquesta marginació no és res de nou, però és colpidora, atès el soroll i insistència amb què les dones han expressat reivindicacions, greuges, traumes, desitjos i plans de futur. El ressorgiment del feminisme dels anys 2000 que ha afectat tots els àmbits als Estats Units, s’ha escolat a la indústria del cinema, durant molt de temps un bastió del poder masculí. Aquest poder hi ha respost amb disculpes, promeses de millora i assignant algunes feines de direcció a dones. I no para de produir films sobre la duresa de ser home.

Ara bé, capgirem la famosa pregunta de Freud sobre les dones: què volen els homes? L’etiqueta recent de Twitter #menneedabreak (“els homes necessiten un respir”), aporta respostes. Fa temps que Hollywood té idees pròpies sobre el tema i ens diu que els homes volen poder, èxit, diners, dones, companyonia, bon gènere per fumar, un bòlid potent, un viatge heroic i una tornada èpica. Aquest any, una pel·lícula rere l’altra des d’ Ad astra fins a A beautiful day in the neighborhood ( Un amigo extraordinario ) ens han vingut a dir què necessiten els homes urgentment: més bons objectius vitals, més autoconeixement i relacions més profundes i autèntiques. Em sembla molt bé tot.

La presència d’homes sensibles i emocionals al cinema no és nova. De fet, molts films bèl·lics són telenovel·les amb artilleria pesada. “Em feu parar boig”, etziba James Dean als seus pares desorientats al melodrama Rebel sense causa, un referent de l’angoixa masculina dels anys 50. El 1971, el crític britànic Raymond Durgnat va observar que el “puritanisme racionalista” d’alguns crítics feia que sovint no els agradessin els drames protagonitzats per dones i la vulnerabilitat emocional que susciten, tot i no tenir cap problema amb el que va anomenar intel·ligentment drames sentimentals masculins. Amb tot, també va escriure que rendir-se als drames sentimentals, masculins o femenins, i acceptar-ne “la immediatesa emocional podria ser el principi de la maduresa”.

La maduresa continua escassejant a les pel·lícules nord-americanes, però encara ens encanten els drames sentimentals masculins, amb torrents de sang en lloc de llàgrimes i cossos masculins destrossats i redimits. Malgrat tota la xerrameca i violència que contenen, les pel·lícules de Quentin Tarantino són drames sentimentals masculins en certa manera. De fet, un aspecte en què ens podem fixar de la seva Hi havia una vegada a... Hollywood és la relació complementària entre l’actor encarnat per Leonardo DiCaprio, un sac de nervis insegur, i el doble d’acció que desborda seguretat i que interpreta Brad Pitt. L’actor es despulla emocionalment, però quan el doble d’acció es treu la samarreta, Tarantino pren partit per un ideal de la vella escola -vet-lo aquí, l’home d’acció fred- i anticipa el final frenètic i violent del film.

A mesura que els homes han pres consciència dels seus sentiments a la pantalla (o no), ha semblat que la indústria més comercial, amb els seus genis, germandats, enfants terribles i superherois masculins, pràcticament deixava de banda les dones. Les coses han millorat, com indiquen les pel·lícules destacades que són obra de dones i tracten sobre les dones. Els homes escolten. Això sembla evident en vista de les pel·lícules sobre la crisi masculina d’aquest any, per bé que sovint hi apareixen homes interessats principalment a treballar en els seus problemes i els seus sentiments en el marc d’històries sobre la masculinitat. El cas és que, per molta introspecció masculina que hi hagi, les pel·lícules continuen preferint els homes com a herois o dolents, les dones jovials i comprensives -la majoria blanques- i els finals senzills, moralitzadors, ordenats i exultants. A Ford v Ferrari ( Le Mans ’66 ) queda clar que els homes salven el món mentre les dones esperen.

Les dones també esperen a The irishman, una cinta sobre la màfia, el poder, el capatàs Jimmy Hoffa, el pas del temps i el plaer de menjar pa sucat amb vi. Sí que va apareixent Frank amb una de les seves dones i amb filles, però està casat sobretot amb l’hampa. El mentor en el gangsterisme (Joe Pesci) ho deixa ben clar quan li dona un anell i Frank se’l posa al dit de l’aliança. La banda és la mitja taronja de Frank. Diu que el moment més memorable no va ser pas un casament ni el naixement de cap filla, sinó l’homenatge que li fa Hoffa. Frank és el seu guardaespatlles, però de vegades semblen un matrimoni, com quan comparteixen habitació.

Silencis eloqüents

El testimoni més dur amb Frank és el de la seva filla Peggy (interpretada d’adulta per Anna Paquin). Les mirades cada cop més fosques que clava al pare són un reflex de la de l’espectador. S’ha recriminat a Scorsese la manca de diàlegs del personatge. És comprensible atesa la tendència a apartar les dones del cinema. Però considero que el silenci de la filla s’ajusta a l’època en què transcorre la història i és fredament persuasiu. Les víctimes no sempre alcen la veu contra els botxins amb discursos triomfants per reconfortar el públic. Al contrari, el silenci transmet el terror per la germandat sanguinària del pare. Al capdavall, la negativa a parlar és la seva única arma.

Entenc per què The irishman se centra en els homes, tot i que m’agradaria que Scorsese, que ens ha donat grans personatges femenins a Un dels nostres, L’edat de la innocència i Alícia ja no viu aquí, ens n’hagués donat més. Trobar dones que parlin clar en pel·lícules pot ser una tasca difícil. Ser dona cinèfila nord-americana implica passar molt de temps veient com els homes fan i senten coses, al cinema més comercial i a l’independent. Et poden encantar els films de Scorsese, Michael Mann, Spike Lee i Paul Thomas Anderson i, tot i això, lamentar que rara vegada creïn personatges femenins tan humans i rodons com els masculins.

Els pecats dels pares pesen com una llosa, un fet evident en vista de tanta aflicció masculina. És així a Ad astra, de James Gray, en què el patriarcat amenaça l’existència del món, la qual cosa confereix a aquesta obra de ciència-ficció un punt de documental esgarrifós i llòbrec. És una paràbola sobre la masculinitat que critica la ideologia segons la qual l’obra d’un home està per damunt de tot, també de qui estima. Se centra en un astronauta divorciat (encarnat per Brad Pitt, enguany el sant patró de la correcció masculina) a qui envien a les profunditats de l’espai per trobar el pare (Tommy Lee Jones), desaparegut des de fa temps. Durant gran part de la trama, el personatge de Brad Pitt ha de lluitar contra la seva herència (“Faig el que faig pel meu pare”) per finalment salvar-se ell i el món desprenent-se del pare.

Ad astra suggereix que, per deslliurar-se de la càrrega paterna, cal fer les paus amb el pare, que després -vaja- se n’ha d’anar a l’altre barri. A Waves -sobre una família dividida per la tragèdia- i a A beautiful day in the neighborhood (sobre el camí cap a la il·luminació d’un cínic gràcies a Mister Rogers), malgrat les moltes dissimilituds, hi apareix una idea semblant. Presenten figures paternes crucials -un patriarca estricte en una i un pare de família que és un sant a l’altra-, així com reconciliacions lacrimògenes al llit de mort entre els fills i els pares moribunds dels quals s’havien distanciat. Sempre s’apunta que, per poder avançar, la generació més jove ha de perdonar les faltes dels grans, cosa que ens recorda fins a quin punt estan imbuïdes de cristianisme les pel·lícules.

Com Waves, Marriage story ( Historia de un matrimonio ), de Noah Baumbach, està dividida en dues seccions: la d’ell i la d’ella, i presenta la versió sobre la relació de la muller i la del marit (revelació: soc amiga de la mare de Baumbach). Els crítics han sospesat si Marriage story fa justícia a tots dos cònjuges, una pregunta que ja es va plantejar en relació amb Kramer contra Kramer, de Robert Benton, el 1979. Baumbach beu d’aquella pel·lícula, per bé que les diferències són considerables. Al marge de per qui prengui partit, Baumbach atorga un lloc a la dona. A Kramer contra Kramer, la muller, interpretada per Meryl Streep, abandona el fill petit i el marit en xoc (Dustin Hoffman) uns vuit minuts després de començar la pel·lícula. Se la torna a veure a la meitat, quan torna a buscar la criatura.

Desterrament

Estrenada després de la segona onada feminista, Kramer contra Kramer tracta de l’educació del marit com a pare i és un exemple de les pel·lícules sobre homes sensibles del moment. És una de l’allau de pel·lícules de l’estil de Mr. Mom ( Señor Mamá ): incursions còmiques o serioses (o totes dues coses alhora) d’homes en el paper de cuidador principal de la canalla. Els films desterren de manera temporal o definitiva les mares (ningú no sap matar la mama com Disney) i deixen desemparades les criatures, tan vulnerables que converteixen el públic en una massa somicant. A Kramer contra Kramer i altres films sobre pares sols, les mares absents donen als pares una excusa per agafar les regnes i ocupar-se dels fills, una temàtica lloable i una justificació d’allò més oportuna per mantenir les dones fora de pla.

En les dècades que han transcorregut des de Kramer contra Kramer, els personatges masculins no han deixat d’evolucionar amb els seus creadors, però també ha semblat com si els homes i les dones haguessin quedat arraconats en extrems cinematogràfics oposats. La segregació efectiva continua vigent, com fan palès la pel·lícula d’acció testosterònica d’aquest any Triple frontier ( Triple frontera ), la cinta de cinema d’autor The lighthouse ( El faro ) i el drama bèl·lic 1917. I també en les històries policíaques de The kitchen ( La cocina del infierno ) i Hustlers ( Estafadoras de Wall Street ), en què les dones conformen germandats precàries i circumstancials per fer front al poder masculí i aporten recursos a les famílies. Tots aquests films ens venen a dir que les dones són capaces de crear comunitats femenines que els proporcionin suport (i guanyar i gastar fortunes), però condemnades per les pressions destructores de l’amistat del món exterior.

Ara bé, i els homes i les dones: són capaços de conviure?