“Ho podries haver fet millor”: quan mai es compleixen les expectatives

BarcelonaHi ha moltes maneres d’explicar què és l’autoexigència. Per a la psicòloga Paula Durán, és tan fàcil com fer-nos imaginar que la nostra vida és una tulipa. El pistil, situat al centre de la flor, representa la nostra essència més pura, sense condicionants. El primer pètal correspondria a la família i la influència que genera en els nostres valors i creences. El segon seria l’àmbit acadèmic i les nostres primeres relacions amb els altres, on comencem a fer comparacions. El tercer pètal vindria a ser tot el que forma part del nostre entorn laboral. I, finalment, hi hauria un quart pètal, que correspondria a la capa més social i la que més ens influencia al llarg de la vida.

Totes aquestes capes, segons la psicòloga, són les que fomenten la nostra autoexigència. “La competitivitat, la pressió i les expectatives socials van generant pressions que fan que la flor vagi creixent influenciada per totes aquestes capes, que van deixant ocult el pistil, el nostre jo més essencial”, escriu Paula Durán a Podrías haberlo hecho mejor (Penguin, 2023).

A les xarxes és @cirujana_emocional, on té milers de seguidors i publica a través de vinyetes i diàlegs píndoles sobre l'autoexigència. La psicòloga explica que va decidir publicar aquesta novel·la gràfica després d’adonar-se que molts dels seus pacients no se senten satisfets amb la vida, tot i tenir parella estable, feina, amics i tot el que creuen que necessiten. Davant d’això, ella sempre els fa la mateixa pregunta: de totes les coses que fas o tens, quines són les que has escollit per decisió pròpia i quines perquè penses que són les que la societat espera de tu?

“Quan ens marquem objectius per complir les metes que la societat espera de nosaltres, al final fracassem i no som feliços. Mai ens semblarà suficient res del que fem i intentarem agradar als altres sense pensar en què necessitem realment”, assegura Durán.

Caure a la trampa

Això sí, la psicòloga matisa que no tota l’autoexigència és dolenta: també és la que ens impulsa a preparar unes oposicions, treballar i formar-nos per ser millors. El problema és quan l’autoexigència es converteix en patològica, ens bloqueja i ens impedeix avançar.

És la que fa que sempre vulguem més i que sentim que, si demanem ajuda, estem fracassant. “Al final, mai ens conformem a arribar al cim i sempre volem una mica més. És aquí on hi ha la trampa”, explica Durán, que considera que moltes vegades l’autoexigència ja comença en la infància, depenent del model de criança que hàgim rebut. “De vegades els pares, de forma involuntària, volen que encara treguis millors notes, et carreguen d’extraescolars o insisteixen que estudiïs carreres per tradició familiar”, posa d’exemple.

També es pot donar el cas que no hàgim tingut aquesta pressió a casa, però que ens hàgim tornat autoexigents en l’àmbit laboral o amb el cercle d’amistats i que hàgim deixat de banda altres espais per falta de temps. “Entre els joves sobretot es veu molta autoexigència a la feina i, al final, tenen poc temps per a l’oci i per a ells mateixos”, observa Durán. “Hem arribat a un punt que passem tanta estona treballant i amb presses que el temps lliure s’han convertit en un privilegi”, continua. I al final acaba sent habitual sentir un esgotament físic i mental que passa factura. És aquella sensació de despertar-nos al matí i ja sentir-nos cansats.

Posar límits

¿Com ho podem fer per deixar d’autoexigir-nos tant? Paula Durán sempre recomana començar per localitzar on neix l’exigència que ens posem a sobre. Pot ser que vingui de l’estil de criança que hàgim rebut, i en aquest cas haurem de posar límits i vetllar per no bolcar-lo en els nostres fills, si en tenim.

També pot ser que ens passi amb el cercle social. “És com quan no t’atreveixes a dir que no a un pla amb els amics, per por que ja no et tornin a avisar en el futur”, posa d’exemple. Això fa que hagis de treure temps d’on no n’hi ha i que sovint acabis quedant encara que en aquell moment hauries preferit quedar-te a casa descansant. “Arriba un moment en què t’has de plantejar si aquelles persones continuen aportant alguna cosa a la teva vida o simplement quedes pel fet que la societat vegi que ets capaç de mantenir vincles”, reflexiona.

Al final, es tracta d’analitzar i buscar l’origen d’allò amb què t’exigeixes tant, i començar a posar límits. I tal com explica Paula Durán al seu llibre, també recordar que és esgotador caure-li bé a tothom; que fer moltes coses no vol dir que t’hagis de sentir millor; que no hem de demostrar-li res a ningú i que, al final, ser un mateix és el nostre millor tresor. I aquest tresor mai s’ha de sacrificar per satisfer les necessitats dels altres.