Històries de platja: així vam començar a anar-hi

Sant Climent SescebesRes fa més estiu que una platja assolellada, una postal de quilòmetres de sorra plens de para-sols o la imatge d'una caleta deserta amb una afortunada tovallola solitària. Si la tardor es representa amb fulles que cauen, l'hivern amb neu i la primavera amb flors, l'estiu és mar. Encara que hi ha moltíssimes persones que no el tenen a prop –al món hi ha 45 països sense costa– i d'altres que semblen tenir tanta al·lèrgia a la sorra com a un exèrcit d'àcars, només cal veure la multitud que s'amuntega aquests dies a les platges catalanes per entendre la relació d'amor estacional. Aquí a la platja s'hi va principalment a prendre el sol i banyar-se i per fer-ho generalment es necessita certa calor i bon temps. Però aquest binomi no sempre ha sigut així: si no t'agrada la platja, has nascut en l'època equivocada.

El mar com a espai d'oci és un concepte que comença a principis del segle XIX i que no es consolida fins força temps després, quan aristocràcia i burgesia s'apunten a visitar-lo. Això si parlem d'època moderna, perquè a la Grècia i la Roma clàssiques hi ha força referències sobre el costum de nedar a l'Adriàtic. A Barcelona se sap que les classes populars feien banys per gaudi, sense cap altra implicació, les nits de Sant Joan a finals dels XVIII. El 1805 ja hi havia ordenances al respecte, que establien que les dones només tenien permès mullar-se fins als turmells. En canvi, les persones benestants van repudiar la possibilitat de fer un bany al mar durant força temps més. No és que només declinessin l'aigua salada, també ho feien de qualsevol altre lloc que els exposés massa al sol, ja que tenir bronzejat era sinònim de treballar al camp, d'aquí que els privilegiats volguessin tenir la pell com més clara millor.

Aprofitant el debat sobre el grau d'higiene personal que ha obert aquests dies l'actor Jake Gyllenhaal (Brokeback mountain, Zodiac) qüestionant el benefici de fer una banyera o dutxa cada dia, cal recordar que en el seu moment va caldre que els metges recomanessin fer-ho. De fet, els rics es posaven perfum en comptes de passar el cos per aigua. Quan l'epidèmia del còlera va començar a fer estralls a tot Europa des de França i Anglaterra, van aflorar corrents medicinals que recomanaven el bany com a eina d'una cada vegada més valorada higiene i de gran valor terapèutic. L'higienisme, que a Espanya va liderar el metge val·lisoletà Mateo Seoane, defensava que l'origen i l'evolució d'algunes malalties estaven directament relacionats amb la falta de salubritat de les ciutats amb grans indústries. Aquests beneficis medicinals van convèncer els benestants i, de retruc i dècades després, acabarien provocant que es tingués en consideració la platja com un indret per remullar-se.

L'aigua de mar terapèutica

Al continent es van multiplicar balnearis i sales de banys, per exemple a Barcelona es va inaugurar la primera casa de bany el 1814, era Can Casteliu, al carrer de l'Arc del Teatre. L'expansió d'aquests locals inauguraria el concepte banyista: a finals de segle només a Espanya es quantificaven 135.000 persones que anaven als més de 150 balnearis i sales de banys repartits per tot l'Estat.

Moguts pels efectes terapèutics de l'aigua de mar, el següent pas dels aristòcrates va ser apuntar-se a això que feien les classes populars: banyar-se a la platja. Primer com a vehicle medicinal, però després com a espai d'oci. Al segle XIX hi ha dos grans canvis que possibiliten aquest canvi de tendència: l'expansió del turisme i la del ferrocarril. Una mostra d'aquesta nova mentalitat la va personificar la reina Isabel II, que a partir del 1845 va començar a passar els mesos d'estiu a Santander i Sant Sebastià. D'aquí que la línia de tren que unia Madrid amb aquestes dues localitats s'omplís de seminals turistes que volien visitar les populars platges del Sardinero i la Concha. A Catalunya, les de Sitges i la Costa Brava comencen a viure aquest fenomen, que al segle XX ja està plenament consolidat en un model relativament semblant al d'avui –amb l'expansió d'una infraestructura turística al seu voltant– tot i que òbviament molt menys massificat.

Naturistes a part, encara avui minoritaris si els comparem amb la resta de practicants, el banyador és el gran company de viatge de la platja. Encara que de gent banyant-se al mar n'hi ha hagut sempre, l'ús de l'aigua salada com a mesura higiènica, terapèutica i finalment recreativa ja hem vist que era ampli durant el segle XIX. Per tant, és en aquells temps que trobem els primers banyadors. Primer els homes es remullaven amb pantalons fins als genolls i samarreta i les dones amb camisons i mitges o vestits fins als turmells. El 1840 van aparèixer els primers banyadors masculins fets expressament per a l'ocasió, uns rudimentaris shorts que una vegada mullats queien de la cintura. Per resoldre aquest problema, Charles Goodyear, el popular empresari de neumàtics, va dissenyar un model que tapava tot el cos i que es va fer molt popular.

Revolució biquini

De seguida els homes ja van posar-se un banyador més semblant al que tenim avui: curt i mostrant tors. Les noies encara tardarien temps a fer-ho. A més, durant dècades es van haver de banyar en zones separades dels homes. La gran revolució femenina arribaria, entre d'altres, de la mà d'Annette Kellermann, una actriu i nadadora professional australiana que va ser la gran defensora dels primers banyadors d'una peça per a noies. Va resultar un escàndol per a l'època, ja que era un personatge popular i el 1907 va arribar a ser detinguda per indecència a la platja de Revere, a Massachusetts. El delicte que havia comès era portar banyador.

Però l'avanç d'aquella peça que semblava un mallot, tot i que dificultós per als estàndard de l'època, era imparable: el 1930 ja hi havia marques com Jantzen comercialitzant banyadors de dona. L'última gran evolució de la moda de bany –si deixem de banda els adolescents capficats en lluir calçotets de marca sota del banyador– són els biquinis. Els va crear Louis Réard el 1946, que curiosament compartia amb Goodyear el fet de treballar a la indústria automobilística. L'enginyer francès, anticipant que aquell model causaria una tempesta, el va anomenar bikini per l'atol en què els Estats Units testejaven la bomba nuclear. L'impacte va ser tal que cap model professional va voler protagonitzar l'anunci i Réard va haver de recórrer a una noia stripper per fer-ne la publicitat.

Tot i la sorpresa inicial, Brigitte Bardot ja anava en biquini sense problemes per les platges de Canes el 1953, i aquella mateixa dècada es publicarien imatges de Rita Hayworth i Ava Gardner amb la peça dissenyada per l'enginyer. A partir d'aquí ja vindrien altres tendències que han fet fortuna, com el topless, especialment habitual a Espanya a partir dels anys vuitanta, i que encara avui està prohibit en països com el Brasil, l'Argentina, la Xina o Rússia.