Una breu història de la samarreta

BarcelonaClark Gable i Claudette Colbert es veuen obligats a passar la

nit a la mateixa habitació d’un motel de carretera, una escena que

promet posar fi a una tensió sexual no resolta. Sense deixar de

mirar-la, el també conegut com a Rei de Hollywood es treu primer el

jersei i després la corbata, s'abaixa els tirants i comença a

descordar-se la camisa blanca fins a quedar-se amb el tors despullat.

I vet aquí el gran escàndol de la comèdia Va passar una nit (1934):

Clark Gable no portava samarreta interior sota la camisa! En aquest

instant es va trencar el codi de vestuari de l’home decent. Les

espectadores en van prendre bona nota, perquè arran d’aquesta escena

les vendes de samarretes interiors van baixar tant que els productors

de cotó van arribar a queixar-se als diaris. Però tot va tornar al seu

curs. El que ningú s’imaginava és que vint anys més tard canviaria

la torna i aquella peça condemnada a viure sota la camisa es

convertiria en la més universal de totes. I el cinema en va tornar a

tenir la culpa.

El cartell que anunciava l’estrena de Un tramvia anomenat Desig (1951)

no deixava lloc a equívocs de la química entre Vivien Leigh i Marlon

Brando. I encara menys la pel·lícula, que va convertir l’actor

nord-americà en un sex-symbol simplement per la seva actitud i per

una samarreta blanca que encarnava les ganes de rebel·lia dels joves.

Un look que Brando va repetir a Salvatge (1953), afegint-hi la caçadora

de cuir, i que James Dean va coronar a Rebel sense causa (1955). La

rebel·lia venia precisament d’ensenyar allò que per decòrum havia de

romandre amagat. Els joves dels anys 50 sentien una necessitat

imperiosa de diferenciar-se dels seus pares i van trobar la manera de

fer-ho a través de la música i la moda. I és així com va

popularitzar-se la samarreta, que té els seus orígens a les fàbriques

de finals del segle XIX, quan els treballadors es tallaven la granota

pel mig per suportar la calor. El 1913, la samarreta interior es va

incloure oficialment en l’uniforme del cos de marines dels Estats

Units i, des d’allà, va saltar a l’armari civil de l’home ben vestit.

¿Sabíeu que la paraula t-shirt apareix per primer cop al diccionari

anglès el 1920, després que F. Scott Fitzgerald la fes aparèixer a la

seva novel·la En aquest costat del paradís?

La samarreta blanca va convertir-se en un temptador llenç en blanc que

també va acabant conquerint l’armari femení. I el cinema també en té

la prova. Avancem fins al 1960, quan Jean-Luc Godard estrena una de

les pel·lícules més emblemàtiques de la Nouvelle Vague: Al final de l'escapada, amb Jean-Paul Belmondo i Jean Seberg. Ella interpreta una

jove estudiant nord-americana que per guanyar-se uns diners ven

exemplars del Herald Tribune pels Camps Elisis de París. I què porta

posat? Doncs una samarreta blanca amb el logo del diari imprès. A

finals dels anys 50 i principis dels 60, amb l’aparició de tècniques

d’estampació com la serigrafia, les samarretes van començar a tenir

una funció propagandística. Però el seu boom com a vehicle per comunicar i reivindicar va ser als anys 70, gràcies a la confluència

de diversos factors, com les protestes dels joves nord-americans per la

Guerra del Vietnam ("Make love, not war") i l’auge de les bandes de

punk-rock. El millor exemple és el de Ramones, una banda novaiorquesa

que ha venut milers de discos, sí, però de samarretes amb el seu logo

imprès n’ha venut... milions. I qui diu Ramones –"Hey ho, let’s go!"–

diu Sex Pistols, Gun’s & Roses o Nirvana. I és que tant l’activisme

polític com la militància musical han ajudat a consolidar les

samarretes com un fenomen de masses transversal.

Quan George Michael va a parèixer al videoclip de Wake me up (1983)

amb una samarreta on només hi posava "Choose life", la vida de Katharine

Hamnett va canviar. La dissenyadora britànica ja feia uns anys que

s’havia inspirat en la gràfica de la premsa groga (lletres majúscules

en negre sobre fons blanc) per fer samarretes reivindicatives. Però

aquells minuts de videoclip van ajudar a catapultar els seus missatges

en contra de la fam al món, del canvi climàtic, del bel·licisme i de

mil causes més. Per això ha passat a la història com la creadora de la

samarreta amb eslògan (amb el beneplàcit explícit de la seva coetània

Vivienne Westwood, que en els seus inicis punks també feia servir la

samarreta com a arma reivindicativa). Abans que dissenyadora de moda,

Hamnett és una activista convençuda, per això no va dubtar en acudir a

una recepció organitzada per Margaret Thatcher amb una samarreta

antimíssils. La seva valentia també l’ha fet tancar desfilades de

moda amb un explícit "Not war, Blair out" per denunciar la guerra del

trio de les Açores, i més recentment –amb més de 70 anys encara està en

actiu– s’ha mullat contra l’explotació tèxtil als països del Tercer

Món ("No more fashion victims") o contra el Brexit ("Second referendum

now") lluint les seves pròpies creacions.

Tot i néixer com una peça rebel, jove, popular i masculina, la

samarreta blanca també ha viscut el seu moment de glòria a la

passarel·la. L’artífex d'aquest canvi va ser Karl Lagerfeld, que a principis dels

anys 90 va combinar les elegants jaquetes i faldilles de tweed de

Chanel amb simples samarretes blanques. Aquest va ser el bateig

fashion d’una peça que ja feia anys que corria pels armaris de mig

món. També ha estat utilitzada pels dissenyadors que volen mullar-se

sense obrir la boca, com quan, el 2005, Alexander McQueen va lluir-ne

una on posava "We love you Kate", una manera de donar suport a la seva amiga i

top model Kate Moss, en aquell moment carn de canyó de la premsa groga

per les seves controvertides fotografies esnifant cocaïna. Però el

gran punt d’inflexió va ser la tardor del 2016, en ple tsunami pel

moviment #MeToo, quan la dissenyadora italiana Maria Grazia Chiuri

debutava per a Dior. Entre els seus fabulosos vestits romàntics, va

destacar una samarreta blanca on es podia llegir "We should all be

feminists", una potent declaració d’intencions que va crear una

catarsi col·lectiva i, a més a més, una reacció en cadena.

Molts creadors van recordar el poder d’unes lletres negres impreses sobre

una samarreta blanca per donar veu al seus pensaments o

reivindicacions. Òbviament, totes les marques de gran distribució van

seguir-ne l’exemple. Us enrecordeu del "Yes, I’m a feminist" de Mango?

Era la samarreta que la vicepresidenta Carmen Calvo va triar per celebrar des del balcó de Ferraz la primera victòria socialista de

l’abril de l’any passat. I és que amb una samarreta pel mig, la moda i

la política quasi sempre van de la mà. Yes, we can!