La convulsa història d'un perfum que està a punt de fer 100 anys, el Chanel Nº5

BarcelonaEl Nº5 de Chanel és el perfum més famós de món, l'únic pijama de l'actriu Marilyn Monroe, el motor de la riquesa de la dissenyadora Gabrielle Chanel i un objecte gairebé fetitxista que el 2021 complirà 100 anys envoltat d'una aroma d'èxit, però també de moltes polèmiques. La seva història va apassionar l'escriptora francesa Marie-Dominique Lelièvre, autora de llibres com Saint-Laurent, niño malo o Chanel & Co: Las amigas de Coco, que ara publica El Nº 5 de Chanel, biografía no autorizada a Editorial Superflua.

El llibre va sortir a la llum després de gairebé trenta anys d'una investigació que va portar Lelièvre per tots els secrets de la marca i de la seva dissenyadora, ja que una de les curiositats d'aquest perfum és que representa en si mateix la història de l'imperi Chanel. La seva creació es remunta a una aliança del 1921 entre el perfumista franco-rus Ernest Beaux i la modista, i el seu nom és el principal objecte de debat entre historiadors i aficionats. La versió que el perfum va ser batejat amb el número de la mostra que va agradar més a Chanel o el relat que ella va oferir sobre els motius pels quals el cinc era el seu número de la sort són alguns dels rumors desmentits per la investigació de Lelièvre. En aquest cas, els amants del perfum –basat en una alta proporció de roses i gessamí– hauran d'assumir que hi ha múltiples possibilitats sobre l'elecció del nom perquè la realitat segueix sent un misteri.

OLOR DE NET

"Alguna cosa molt especial, que no taqui, que faci molt bona olor. Si no, s'ha acabat, és un caos". Van ser les instruccions que Chanel va donar a Beaux, probablement sense saber que la mostra que ella mateixa va triar era en realitat un perfum desaparegut de la Rússia imperial, el Rallet Nº1, creat pel perfumista dels Romanov poc abans de l'esclat de la revolució russa. La francesa, una òrfena amb una infància miserable, gairebé analfabeta i amb la seva bellesa i astúcia com a úniques armes, va aconseguir crear un imperi partint del no res. Però als anys 20, quan la costura era l'únic que li importava de veritat, no es podia imaginar que aquell perfum seria un èxit universal i que la convertiria en milionària.

Els diners van arribar molt més tard. El 1924 es va aliar amb els germans Pierre i Paul Wertheimer i amb Théophile Bader, un dels fundadors de Galeries Lafayette, per crear la companyia Les Parfums de Chanel. Convençuda que registrar una marca al seu nom era ja un honor, es va conformar amb un 10% del capital, mentre que els Wertheimer se'n van adjudicar un 70% i Bader va rebre el 20% restant.

El seu petit capritx, en un petit flascó amb aspecte de laboratori, es va convertir en poc temps en el primer supervendes de la història, especialment als Estats Units. Quan Chanel es va adonar del seu error ja era tard i se sentia estafada. Les seves maniobres per recuperar més drets sobre la creació van començar als anys 30 i van arribar al punt àlgid durant l'ocupació nazi (1940-1944), amb la qual ella, com tants altres membres de l'elit francesa, es va mostrar complaent.

ELS FOSCOS ANYS DE L'OCUPACIÓ

Chanel antisemita, Chanel col·laboracionista, Chanel espia, Chanel amant d'un alt militar alemany amb un currículum sanguinari... Són moltes les denúncies del passat fosc de la dissenyadora en aquests anys i són molts, també, els que intenten justificar-ho. Lelièvre confessa que va haver de parar la seva investigació quan va trobar en els arxius nacionals francesos una carta, signada per la mateixa dissenyadora, per la qual, a l'intentar recuperar la seva marca dels Wertheimer, jueus, es va delatar a ella mateixa.

Temps després, confessa l'autora del llibre a l'agència Efe, "sense comprendre-la ni justificar-la", va saber acceptar les zones grises de la seva heroïna, que va mantenir durant tota la seva vida, com expliquen altres testimonis, un evident antisemitisme. "M'hauria agradat demostrar que no era cert perquè no afectés l'aura del meu personatge, però desgraciadament ho és", reconeix Lelièvre.

En paral·lel dibuixa una amiga apassionada, que sempre va mantenir una actitud generosa cap a les dones treballadores, amb les quals se sentia identificada. Probablement gràcies a la intervenció d'algun alt càrrec de l'administració francesa, Chanel va poder deixar enrere aquell passat i recuperar de manera legal un percentatge més alt dels guanys.

Amb 70 anys va reobrir la seva marca i va tornar a revolucionar la moda amb la creació del seu famós vestit de tweed, un altre emblema de la casa. Avui la firma està molt lluny de la qualitat i artesania que oferia la seva dissenyadora i Lelièvre es pregunta si aquest perfum no és l'únic element de luxe que queda a Chanel. ¿Es rebel·laria la creadora contra el negoci en què s'ha convertit la seva signatura, com la majoria dels seus contrincants? "No, Chanel era una comerciant, tenia un sentit pràctic molt clar i, contràriament a mi, que soc una somiadora, s'hauria adaptat molt probablement a aquest nou món", assumeix l'escriptora.