Una història desconeguda: Picasso, una creu i un joier de Barcelona

BarcelonaUn parella de francesos passen un dies de vacances a Barcelona, probablement a mitjans dels 50. Al passeig de Sant Joan entren a la rellotgeria que regenta el senyor Coll. Allà també hi treballa el seu fill Albert, que no vol seguir l’ofici familiar i es vol dedicar a la joieria. El seu pare li ha donat permís per fer algunes peces i ell no ha deixat passar l’oportunitat. Una de les primeres que dissenya és un crucifix per penjar del coll molt conceptual. La parella en compra un. Ja tenen el seu souvenir de Barcelona. El que no sabien en aquell moment pare i fill és que l’home que va endur-se la peça era cosí de Jacqueline Roque, una jove francesa que en aquella època era la companya de Picasso i que, anys més tard, es convertiria en la seva segona i última esposa.

Un temps després d’aquella compra, el client francès va aparèixer de nou a la rellotgeria J. Coll perquè quan Picasso va veure el crucifix penjat del coll del cosí de la Jacqueline, el pintor malagueny va quedar fascinat i li va demanar que tornés a Barcelona a encarregar-ne tres més. Un el volia per a ell mateix i els altres dos per regalar-los a uns amics catalans. “Aquesta és la història que els va explicar el client, no en tenim més detalls”, explica la Mireia Arasa, neta d’Albert Coll. “Quan li preguntes al meu avi quina ha estat la il·lusió de la seva vida no et diu que li proposessin obrir una joieria a la Cinquena Avinguda de Nova York, que és ben cert. Ell sempre diu que és la Creu de Picasso. Així és com la coneixem en família”.

Com tantes altres històries empresarials, la d’Albert Coll també és una muntanya russa banyada d’or, plata i titani. Aquell triple encàrrec que va venir de França de part d’un pintor reconegut el va marcar a foc. Va ser l’empenta que necessitava per obrir la seva pròpia joieria. Un somni complert per a aquell nen que al pati de l’escola ja jugava a fer joies amb molles de pa. El negoci va rutllar fins al punt que va arribar a tenir 15 treballadors, taller propi i un segon establiment al passeig de Gràcia.

Al llarg de tres dècades, Albert Coll també va guanyar una dotzena de Premis Nacionals de joieria, i diversos reconeixements internacionals el van portar a exhibir les seves joies per mig món: Alemanya, els Estats Units, el Japó... Però un dia, la firma va començar a llanguir, a poc a poc es van anar apagant els llums i tot aquest llegat es va quedar adormit a l’antic local del passeig de Sant Joan. 

Una troballa providencial

“Fa tres anys la família va decidir desfer-se d’aquest espai. Allí vam recuperar caixes amb joies que no s’havien venut. Hi havia tantes coses increïbles: collarets, arracades, braçalets...”, recorda Mireia Arasa, una jove cineasta i fotògrafa. Aquesta troballa va ser un punt d’inflexió. De fet, va ser l’espurna per crear Albert Coll, una marca de joieria que ret homenatge a l’avi joier i que ara capitaneja la neta artista a través de les xarxes socials, sense necessitat de botiga física. “Al principi veníem les joies produïdes als anys 60 i 70, la majoria fetes de titani, amb el peculiar color blau que agafa quan el tractes amb foc. Després vam començar a reproduir-les, però ara també fem col·leccions noves. Ens basem en dibuixos antics del meu avi que no es van arribar a produir i també en les joies que va fer al llarg de la vida per a totes les dones de la família. Això ha fet que, a més de titani, ara també treballem amb or, fil de plata, perles...”, continua. Tot això encara es cou sota l’atenta mirada de l’avi, que amb 93 anys continua dibuixant prototips en paper i llapis, com ha fet tota la vida.

La Creu de Picasso era una relíquia que no s’havia reproduït des de feia dècades. Però l’exposició Picasso i les joies d’artista -que es pot veure al Museu Picasso de Barcelona fins al 9 de gener i que indaga sobre les joies que va fer el mateix pintor- ha fet un tomb a aquesta letargia. “Per encàrrec del museu hem reproduït aquesta peça utilitzant el motlle original i els mateixos materials: la silueta del crist està feta amb or de 18 quirats i la creu és de plata oxidada, que li dona un aspecte ennegrit. En el seu moment va ser una aposta molt innovadora del meu avi perquè també era unisex”, assegura Mireia Arasa. Aquest crucifix amb tanta història -i del qual també conserven una fotografia en blanc i negre del prototip, amb la creu feta de fusta i la silueta del crist de filferro- està a la venda a la botiga del museu, tot i no aparèixer ressenyada a l’exposició. ¿Se sap, però, on ha anat a parar la creu del mateix Picasso i qui eren els dos amics catalans a qui els hi volia regalar? “Ni idea, però seria tot un repte esbrinar-ho”, conclou la cineasta.