"He acollit més de 400 persones": l'experiència de rebre turistes a casa

BarcelonaEl 2024 sembla que serà un any rècord per al sector turístic. Entre els mesos de gener i juliol, Catalunya ha rebut 11,5 milions de visitants estrangers, un increment d'un 10,5% respecte al mateix període de l'any passat, segons dades de l'Estadística de moviments turístics en fronteres de l'Institut Nacional d'Estadística (INE). Aquestes xifres situen el país com la primera comunitat autònoma de destinació del turisme internacional a tot l'Estat, amb el 21,5% dels visitants. Segons indiquen les dades, dels 53,4 milions de turistes estrangers que van visitar l'estat espanyol entre gener i juliol, n'hi ha 9,3 (un 12,8% més que l'any passat) que van optar per quedar-se a dormir en establiments fora del mercat turístic, és a dir, en habitatges de propietat, de familiars o amics i altres tipus d'allotjaments.

Amb l'auge del CouchSurfing o de l'intercanvi de cases, cada cop és més habitual acollir viatgers a casa. Anar a dormir a casa d'algú sense pagar res a canvi o acollir turistes a casa pot ser una manera fantàstica de viatjar, amb la complicació que ni són convidats, ni són en un apartament o en un hotel. És normal tenir reticències a l'hora de compartir els espais on ens sentim més còmodes, on hem viscut els moments més íntims o tenim els objectes més preuats... Tanmateix, les persones amb qui hem parlat hi han trobat més avantatges que inconvenients.

Conèixer altres cultures

Ana Mañas és una apassionada del CouchSurfing. Aquesta plataforma –que literalment vol dir "navegar entre sofàs"– posa en contacte usuaris que busquen un lloc on dormir amb d’altres que ofereixen un sofà (o un llit de sobres) a casa seva. El Diego va venir a passar tres nits a casa l’Ana, que viu a la Llagosta. “Ja ens coneixíem dels esdeveniments de CouchSurfing”, expliquen. A la plataforma, “a més d’allotjar algú o d’estar a casa d’algú, pots anar a esdeveniments”. Poden ser des de trobades al bar fins a excursions a la muntanya, i allà s'hi reuneixen “els viatgers i la gent local”.

La raó que ha portat l'Ana a obrir les portes de casa és "l'experiència de conèixer la cultura o la manera de viure", i diu que això en cap cas l'entorpeix al seu dia a dia: "Puc tenir una persona a casa, però continuo ocupant-me de les meves coses. Si tinc temps de fer-hi plans, ho organitzo, però si no, cadascú pot anar per la seva banda i no hi tens cap obligació", assegura.

L'Ana ha acollit més de 400 persones des del 2014, quan es va fer membre de CouchSurfing. En resposta a si ha tingut alguna mala experiència, diu que alguna vegada puntual s'ha trobat amb gent que "anaven i venien", però no volien parlar amb ella, "anaven a la seva". Però de manera general "hi ha un codi no escrit" que cal "interactuar amb la que t'allotja".

Les persones que volen estar-se a casa l'Ana l'hi diuen normalment entre una i dues setmanes abans. "Si tinc disponibilitat i la persona em sembla bé, pot venir". El filtre per decidir si acceptarà o no aquesta persona, per a l'Ana, és "la manera com t'envia la petició": "Com t'escriu, com s'adreça a tu, així veus si té interès en tu o si només vol anar a Barcelona".

El que més li agrada de CouchSurfing és conèixer algú i descobrir que tenen coses en comú: "Un cop vaig acollir una alemanya i el dia que ella havia de marxar va resultar que jo volia anar-me'n de ruta per la costa catalana i de sobte ella va venir amb mi en aquest viatge", recorda. Amb una altra noia francesa, es van fer molt amigues i han viatjat juntes des d'aleshores a molts països: "Ens hem trobat a Madrid, Lisboa, Roma, Almeria, i crec que la nostra pròxima destinació serà París".

Practicar una llengua

Cristina Garcia i el seu marit van decidir agafar una au-pair perquè els seus fills, l'Àlex i la Carlota, aprenguessin anglès durant l'estiu, però també pels aprenentatges que dona la convivència: "Volem que els nostres fills aprenguin a respectar, a conviure amb algú desconegut, a comunicar-se de manera educada, coneguin una altra cultura".

L'au-pair, la Christina, és de Moldàvia, té vint-i-un anys i està acabant els estudis de traducció a Romania. Li havien parlat molt bé d'Espanya i tenia ganes de venir i descobrir la ciutat. "No havia agafat un avió mai a la vida, ni metro. Tampoc havia estat mai a la platja, ni havia sortit del seu país", explica Garcia, que creu que ha estat una experiència molt enriquidora per a les dues parts. És sobretot a l'hora de sopar quan poden interactuar més: "Parlem, ens expliquem coses, li hem fet tastar el pa amb tomàquet i la truita de patates", explica.

Garcia valora "positivament" l’experiència: tot i el hàndicap de l'idioma (la Christina no parla català ni castellà), ha estat un aprenentatge, sobretot per als fills. A canvi de tenir cura de la canalla i fer algunes feines de casa, la Christina s'allotja i menja gratis, i rep una setmanada cada divendres. Per a Garcia, el principal inconvenient és que "perds certa intimitat": "Has de guardar una mica les formes: hi ha una persona a casa teva que no coneixes, no saps quina és la seva cultura, els seus costums… No pots anar segons com vestit per casa…", detalla.

En canvi, reivindica que tenir una au-pair a casa els ha ajudat a conciliar: "Passem fora de casa més de nou hores quan treballem, inclús quan van al casal és difícil". I afirma que un altre benefici és que durant les vacances això els ha permès a ella i al seu marit fer alguna activitat plegats: "Mai podem fer coses sense els nens".

La Cristina i el seu marit van optar per agafar l'au-pair a través d'una agència, Best Aupair Barcelona. "No saps qui et fiques a casa, d'aquesta manera hi ha un primer filtre", explica, i afegeix: "De requisits no en vam posar gaires, simplement que volíem una estada mínima de dos mesos, que parlés anglès i que sabés nedar".

Estalviar arreu del món

Jaume Prats, la seva parella Mar i la seva filla Greta van començar a fer intercanvis de casa el 2021 quan la Greta tenia nou mesos, per una qüestió econòmica i de pragmatisme: "Quan anàvem a un hotel, amb una criatura, ens adonàvem que no podíem fer res un cop ella dormia. Allà no tens espais per jugar..." Des d'aleshores han fet 27 intercanvis i asseguren que han arribat a estalviar-se fins a 500 euros la nit. Justament que el pis estigui equipat és una de les coses que prioritzen les persones que han tingut a casa: "Moltes vegades la gent ja busca algú que pugui tenir un bressol a casa, joguines o una trona".

Tot i que no han mantingut amistat amb ningú a llarg termini, les relacions amb les persones que reben sempre han estat cordials: "Quan venen normalment queden amb la meva mare o amb la meva tieta per les claus, i acaben xerrant i parlant sobre on anar a sopar, on hi ha les farmàcies més properes...", rememora la Mar.

En general, sempre han confiat molt en els visitants que rebien. Tot i que el Jaume explica que algun cop havien amagat els diners en efectiu que tenien a casa, la Mar recorda que deixaven les claus de casa els seus pares –que vivien al pis de dalt– a l'abast. "Al final si les coses van mal dades tens la seva adreça, i saps a qui denunciar", diu bromejant la Mar, que celebra que això no els hagi passat mai. I, de fet, explica que hi ha molta complicitat entre els viatgers: "Moltes vegades quan tornàvem ens ho trobàvem més net que quan havíem marxat". "La gent et deixa algun regalet quan ve i tu portes algun regalet del lloc d’on vens: per exemple, nosaltres portem una mica de pernil", afegeix.

Per a ells deixar casa seva té una altra contrapartida, és la manera de complir el seu somni de fer la volta al món: "Hem acollit gent molt de temps sense gastar punts perquè quan puguem anar a fer la volta al món ens ho gastarem tot".

Pioners de l'intercanvi

La Montserrat i el seu marit, l'Ignasi, van començar a fer intercanvi de cases el 1990 perquè una parella d'amics que ho feia els ho va proposar. "Anàvem amb una senyora que tenia un despatx a Barcelona, que es deia Intervac. T’ensenyava una revista on hi havia diferents anuncis per països, i podies veure on t'agradaria anar". El servei costava unes 14.000 o 15.000 pessetes. En aquest catàleg hi havia fotografies de la gent: "Per a nosaltres era important saber quin tipus de persones vindrien", diu la Montserrat.

Un altre element rellevant era l'idioma comú, per poder-se comunicar. Es posaven d'acord per telèfon o per correu electrònic, i també s'escrivien per veure les afinitats que podien tenir. "Miràvem cadascú els anuncis respectius a la revista, i vèiem quan ens anava bé per quedar", explica. 

La Montserrat i l'Ignasi van fer 24 intercanvis: "Jo volia arribar a 25, però no hi vam arribar, quina pena". Sempre van tenir bones experiències fins al punt que en van repetir molts. Mai van patir perquè els hostes fossin irrespectuosos. Fins i tot els deixaven el cotxe perquè es poguessin desplaçar per Catalunya. "La gent que venia a casa, si tocava coses dels mobles, després ho tornava a deixar ben posat", explica la Montserrat.  

També guarden un bon record de la relació de familiaritat que establien els hostes amb l'entorn: "Una vegada va venir una senyora jueva dels Estats Units amb dos fills. Uns pares d’aquí se’ls emportaven a les festes majors del voltant. Es feien amics dels veïns", recorda.