El llegat interreligiós de Hans Küng

BarcelonaEl 6 d’abril passat va morir amb 93 anys Hans Küng, autor d’idees que no moren, de propostes atemporals arrelades en un present continu. Considerat un dels teòlegs més importants de la nostra època, el seu pensament gira al voltant d’una màxima que ell mateix va escriure: “En aquesta època de canvi radical, en cap religió podem donar-nos per satisfets amb l'statu quo. A tot arreu es plantegen, pel que fa a una renovació futura, preguntes que manifesten un paral·lelisme sorprenent”. 

I és aquesta cerca de preguntes comunes, a més de la seva coneguda faceta d’autocrític amb el cristianisme, el que el converteix en una de les figures que més han insistit en el diàleg entre religions d’una manera que vagi més enllà de la mera formalitat. Perquè si bé en les últimes dècades no sovintegen les oposicions frontals al diàleg interreligiós –excepte en els sectors més tèrbols–, no són tants els que han aprofundit en les altres creences amb veritable interès i convicció. La convicció de trobar en l’altre un mirall, de trobar en l’altre una veritat. Per això, escriu: “És impossible la veritat religiosa sense veracitat personal. Perquè així com el judaisme no és una magnitud unitària i rígida, sinó una unitat dinàmica i complexa que canvia constantment, tampoc ho són el cristianisme i l’islam. Percebre la responsabilitat ecumènica global significa, doncs, conèixer millor els propis problemes en el mirall dels altres i transmetre als altres les experiències viscudes per solucionar conflictes dins la pròpia religió”.

Única alternativa realista

Professor emèrit de teologia ecumènica a la Universitat de Tübingen (Alemanya) i president de la Fundació per a una Ètica Mundial, Küng va escriure de manera prolífica sobre qüestions diverses com teologia, política, ètica mundial, espiritualitat, pluralisme religiós i música. Autor d’una vintena de llibres, en castellà majoritàriament publicats per Trotta (la mateixa editorial també va publicar l’únic títol aparegut en català, Reivindicació d’una ètica mundial, el 2002), el seu fonament és entendre les religions com a part de la condició humana: “La religió és ambivalent, no només s’hi entreteixeixen l’essència i la forma, el que és perdurable i el que és mudable, sinó també el que és bo i el que és dolent, venturós i nefast. I als éssers humans, ells mateixos profundament ambivalents, no els és donat separar de manera clara i inequívoca els dos aspectes”, reflexiona en la seva característica defensa de la complexitat i els matisos, ni tot blanc, ni tot negre. 

Una aproximació –i endinsament– en l’altre que no fa trontollar la pròpia creença, més aviat la dignifica: “Estic convençut que la fidelitat a la pròpia creença religiosa (perspectiva cap a l’interior) no és incompatible amb l’obertura a altres tradicions religioses (perspectiva cap a l’exterior). Només així podem arribar a la necessària informació recíproca, a la discussió mútua i, finalment, a la transformació de cadascú. L’objectiu final de tots els nostres esforços no pot ser una religió unificada, sinó una pau autèntica entre les religions”. I afegeix: “En lloc d’aixecar murs d’odi, venjança i enemistat, ¿no hauríem d’enderrocar pedra a pedra els murs de prejudicis i construir amb elles ponts de diàleg, en especial amb l’islam? No defenso ni la difuminació dels contrastos ni la barreja sincretista. El que defenso és una aproximació i una entesa sinceres, fundades en la consciència de la pròpia vàlua, en l’objectivitat i el joc net, en la clara percepció tant del que divideix com del que uneix. ¿És una posició ingènua, com pensen els pessimistes i cínics de la política, l’economia, la ciència o el periodisme? Al contrari, es tracta de l’única alternativa realista si no volem renunciar a l’esperança d’un ordre mundial més beneficiós per a tothom”.

Advocat cristià de l’islam

Fruit d’aquesta despulla de prejudicis i de fermesa interior, Küng ens deixa un llegat interreligiós formalitzat, principalment, per una voluminosa trilogia (gairebé mil pàgines per cadascun dels tres llibres) que va dedicar a les tres religions d’arrel abrahàmica: el judaisme, el cristianisme i l'islam. “A la vista de tots els nefastos antisemitismes i de la creixent islamofòbia, aquest temps futur no necessita tant filosemites o islamòfils acrítics, sinó amics autèntics i sincers del judaisme i l’islam”, escriu en una de les introduccions de la trilogia publicada en castellà per Trotta: El judaísmo. Pasado, presente, futuro, seguit d'El cristianismo. Esencia e historia i, per acabar, El islam. Historia, presente, futuro. 

“Com a advocat cristià de l’islam –escriu en aquest últim títol–, desenvoluparé una inspecció crítica que pugui afavorir la sempre, i cada dia de nou, necessària renovació de l’islam. El mateix plantejament l’he tingut amb el judaisme i el cristianisme”. Un plantejament mai prou subratllat quan es parla de Küng i que se centra en la denúncia de l’actitud antiislàmica general, no només dels grups d’extrema dreta, ja que “calladament s’ha estès també a amplis cercles de les nacions industrialitzades” i ha sigut propiciada, segons ell, per un cultiu diari de l’imaginari col·lectiu: “Qui té al cap una imatge tan estereotipada de l’islam com a enemic ja només percep la realitat de manera selectiva. Tot el que no es correspon amb aquesta imatge de l’islam és ignorat o reinterpretat”. 

“«Amb quins musulmans vol dialogar vostè»? em va preguntar un periodista amb to irònic i amb aires de superioritat. «Jo dialogo amb musulmans als quals vostè no té cap possibilitat d’accés», va ser la meva resposta, i vaig recordar tants i tants rostres amigables, desperts, desitjosos d’aprendre, de teòlegs, professors, intel·lectuals i estudiants a Islamabad, Lahore i Karachi, a Jerusalem, el Caire, Riad i Teheran, a Alger i Fez, Lagos i Dar es Salaam, per no mencionar els interlocutors musulmans enormement assenyats en el món de llengua alemanya, França, Anglaterra i, per descomptat, els Estats Units. No, no estic disposat a reduir la diferència entre Occident i el món islàmic a un dualisme essencial”.