Què fem amb un gos quan mor el seu amo?

BarcelonaEl lligam entre un gos (i també un gat) amb el seu responsable pot ser tan intens que quan es mor la persona que el cuidava l’animal –especialment si és un gos– “ho sent terriblement perquè, a part d’una dependència alimentària i fisiològica, també hi havia un vincle emotiu”, assegura el veterinari Ricard Adán. A partir d’aleshores, qui serà el seu nou tutor? En el testament o bé en el document de voluntats anticipades, o bé en un contracte, es pot deixar per escrit que se’n faci càrrec un familiar, un amic o, per exemple, un refugi, atorgant-los fins i tot una quantitat de diners per a les seves cures, entre altres opcions. La realitat, però, dista molt d’això: els centres d’acollida, les protectores i els refugis són els que realment se n’ocupen, perquè la majoria dels animals acaben abandonats. En canvi, els diners o les propietats –si se n’han dipositat per atendre’l– van a parar, majoritàriament, a la butxaca dels hereus o legataris.

Des de la nova llei del Codi Civil espanyol, l’any 2022, els animals han deixat de ser coses per ser considerats “éssers vius dotats de sensibilitat”. Aquesta premissa, explica Marta Muntada, advocada especialista en dret animal, comporta que l’animal “no forma part del llegat del difunt com si fos una cosa més, sinó que esdevé un ésser amb capacitat de sentir”. Un avenç significatiu que, sens dubte, ha d’anar acompanyat –diu aquesta especialista– d’altres detalls. “De la mateixa manera que en el testament es nomena un tutor per als fills, també és recomanable especificar qui es farà càrrec de l’animal”, remarca Muntada, presidenta de Lex Ànima, entitat per a l’ètica i el progrés en el tracte als animals. I encara millor: detallar “qualsevol altre animal” que pugui tenir la persona. L’objectiu de tot plegat és evitar problemes, no només per als familiars sinó també per als animals de companyia.

Aquest tipus de disposicions que la llei permet –és a dir, el fet que una persona deixi a una altra persona l’animal amb l’encàrrec de cuidar-lo–, en llenguatge jurídic reben el nom de fideïcomisos. El testament és, doncs, una eina important per recollir les voluntats i assegurar que l'animal tingui una vida digna i que una persona de confiança se’n responsabilitzi. “Ningú sabrà millor que tu què vols per a l’animal”, subratlla l’advocada. Fins i tot pot passar que l’herència d’un bé es condicioni al manteniment de l'animal, o que l’hereu rebi aquest be gravat, és a dir, lligat al compliment d’una obligació, per assegurar que la persona que rep el be en herència es faci càrrec de l’animal. A part del fideïcomís, una altra opció més senzilla i ràpida és un contracte: et quedes l’animal i, a canvi, et deixo uns diners perquè puguis tenir-ne la màxima cura.

A mans dels hereus

En cas que el responsable del gos o el gat no hagi previst en el seu testament o llegat que algú s’ocupi de cuidar-lo, aleshores serà durant el procés de l’acceptació de l’herència –que té lloc un màxim de sis mesos després de la mort del difunt– quan s’haurà d’oferir l’animal als hereus de la família (primer els fills i després els cònjuges) perquè se’l quedin, tal com recull l’article 914 del Codi Civil espanyol que preveu la successió intestada –al Codi Civil català els animals no es consideren coses i estan sota la protecció especial de les lleis, però està pendent d’una nova reforma–. L’animal, però, menja cada dia dia, s’ha de cuidar i poden passar setmanes abans no es fa el tràmit d’acceptació de l’herència. Així que la llei preveu que si no hi ha hereus de manera immediata, per garantir la cura de l'animal s’entregarà a un òrgan administratiu o centre d’acollida.

Els experts creuen que el més lògic és que la família es reuneixi per buscar una sortida digna a l'animal, com ara que passi el que li queda de vida amb algú de la família i que la resta dels hereus paguin a aquesta persona les despeses de manteniment: serveis veterinaris, educació i menjar. Lamentablement, però, les famílies massa sovint no porten aquests gossos o gats a un centre d’acollida, una protectora o un refugi, sinó que directament els abandonen. Una realitat que coneixen bé al refugi Bú Bup Parc, de la Bisbal d’Empordà. Yolanda Valbuena, directora general de la Fundació Altarriba, assenyala que “un 90% dels hereus van corrents a cobrar l’herència i tot el que poden relacionat amb les propietats i es desentenen totalment dels animals, que al cap de poc acaben al carrer”. “Arriben al refugi en mal estat, es nota que porten mesos sense que ningú els cuidi. A més, solen ser gossos vells i amb problemes de salut importants”, explica. En aquest refugi tenen un gos, l’Skitch, de 14 anys. Segons Valbuena, prové, a diferència del que és habitual, d’una família “responsable”. “Hi ha molt pocs casos com aquest: la seva tutora no se’n podia ocupar i la filla no podia tenir l’animal a casa per diversos motius. En lloc d’abandonar-lo van ingressar el gos aquí amb nosaltres, i com tots els gossos més vells viu a la casa dels cuidadors del refugi, i ens ajuden al manteniment de l’animal amb una aportació econòmica”, explica Valbuena.

Segons Anna Sólyom, autora d'El perro que seguía las estrellas (Ed. VR Europa), la realitat evidencia que molts dels animals de companyia abandonats cauen en un “pou emocional: no els agrada jugar, no els interessa el menjar, i pateixen una desesperació molt profunda”. Aquesta coneixedora del món animal descriu que “el vincle amb el seu tutor pot ser tan amorós com el que es pot viure amb un nen petit”. Segons la Fundació Affinity, a l’estat espanyol les protectores van recollir fa dos anys més de 286.000 gossos i gats, aproximadament la mateixa quantitat que l’any anterior. Després de les ventrades no desitjades, el segon motiu d’abandonament és, precisament, la pèrdua de l’interès per l’animal, seguit d’altres com els problemes de comportament. Entre el maig i el juny apareixeran les dades del 2024, però la Fundació ja pronostica que “hi haurà poca variació”.

No val qualsevol persona

Malgrat que pensem que un animal de companyia podrà estar bé en una nova llar o que el nou tutor el cuidarà com cal perquè és bo, aquests requisits no són suficients. “Quan es deixa per escrit que una altra persona es quedarà l’animal i se’n responsabilitzarà, aquell humà ha de representar alguna cosa per al gat o el gos”, recalca el veterinari Ricard Adán. “El futur cuidador serà una projecció emotiva de la persona que falta. Per tant, ha de poder-li donar la interacció que li falta en el present i omplir-li una absència, perquè li quedarà un buit, inevitablement”, diu aquest expert. Si això no es té en compte, les conseqüències poden ser adverses: “Un gos que acaba en un lloc on no se sent ben cuidat acabarà tenint problemes d’ansietat, es deprimirà, deixarà de menjar i començarà a agafar malalties. L’animal està acostumat a un llenguatge, a una manera de fer, a una forma de comunicar i a una olor concretes, i també a moure’s i passejar d’una determinada manera. La nova situació, d’entrada, li suposarà un gran canvi, que caldrà atendre”.