Anar al gimnàs? No cal, simplement surt a fer encàrrecs
Per seguir una bona rutina d'exercici no cal anar a fer peses o pujar a la cinta de córrer, hi ha maneres més senzilles i igual d'efectives
Nova YorkEm vaig sentir físicament destrossat la primera vegada que vaig anar amb bicicleta fins a casa arrossegant un carretó amb tota la compra des del supermercat. El viatge d'anada i tornada, de gairebé 18 quilòmetres, em va deixar amb les cames entumides, l’esquena adolorida i la lleugera sospita que havia comès un error.
Un mes abans el meu cotxe, que ja tenia 23 anys, va fallar per darrera vegada. En lloc de comprar-ne un altre vaig decidir que una nova realitat “lliure de cotxes” m'ajudaria a tenir una vida més saludable. Però els meus músculs adolorits qüestionaven la viabilitat d'aquest pla. Tres anys després, ara sé que renunciar al cotxe va ser el primer pas per trobar la solució d’una cosa amb què havia batallat tota la vida: fer activitat física de manera consistent. El que va començar com una necessitat –sense cotxe, havia de caminar o anar amb bicicleta– es va convertir en una estratègia: els encàrrecs són una oportunitat per fer exercici.
Aquest replantejament va convertir-se en una motivació. Vaig començar a buscar nous encàrrecs només per l’exercici que em suposaven. La necessitat de comprar mitjons es va convertir en una excusa per anar caminant fins a la botiga. Quan se’m va acabar el pebre de Sichuan vaig decidir fer en bicicleta els 14 quilòmetres d’anada i tornada que em separen del supermercat xinès. Aquest any em vaig assabentar que la biblioteca pública tenia un llibre sobre una tomba antiga que estava investigant i el meu primer pensament va ser: "Excel·lent! És un viatge d’anada i tornada de 4.000 passos!".
Tant si plovia com si feia sol, em vaig convertir en una màquina de fer encàrrecs. El meu estat d’ànim va millorar, em resultava més fàcil fer la compra i vaig haver de comprar-me un nou cinturó perquè em queien els pantalons. Durant la major part de la meva vida adulta havia intentat fer exercici de manera constant sense aconseguir-ho. Només ara, havent fet 60 anys, sento que he desxifrat el secret per fer-ho.
Els experts que estudien la psicologia de l’exercici diuen que no és casualitat que aquesta nova rutina dels encàrrecs hagi tingut efectes duradors. És més, el que m’ha funcionat a mi pot funcionar per a altres.
Troba la motivació indicada
No soc aliè als trucs de motivació. Després del final del meu matrimoni a principis de la dècada dels 2000 em vaig dir que si m’aprimava seria més atractiu. Conscient dels consells del meu metge sobre el colesterol em vaig convèncer que només podia acompanyar un sopar amb patates fregides si feia una mica d’esport.
Però res funcionava. Michelle Fortier, psicòloga especialitzada en activitat física de la Universitat d'Ottawa, al Canadà, diu que les motivacions externes, com els consells dels metges i les inseguretats sobre el pes, no produeixen canvis de comportament duradors.
“Això pot fer que la gent comenci –diu Fortier–. Però no mantindran la seva activitat física. No porta a canvis positius ni a emocions positives”. La motivació generada de manera intrínseca, impulsada per una sensació d’assoliment o satisfacció, és molt més poderosa, assenyala l’experta. "Ho fas perquè t’agrada", diu, i els estudis demostren que aquesta sí que és una bona motivació per mantenir la rutina d’exercicis.
El meu propi canvi de comportament, diu Fortier, va ser probablement el resultat de combinar dues motivacions generades intrínsecament que no tenien res a veure amb pors respecte a la meva imatge ni amb pressions externes: m’agrada anar en bicicleta i m’agrada la satisfacció d’aconseguir coses.
Fes un canvi mental
Això no vol dir que la meva estratègia d’estar sense cotxe funcioni per a tothom. La gent va més en bicicleta a les ciutats on hi ha bones infraestructures per a ciclistes i camina més a les zones on es pot anar a peu. Tinc sort: visc en una zona que té una àmplia xarxa de carrils bici, inclòs un preciós camí que voreja el mar pel qual he de passar per anar a comprar.
Però què passa si vius en una comunitat rural quasi a 50 quilòmetres del centre comercial més proper? ¿O si a la feina ja no et permeten treballar des de casa, des d’on t’escapaves al migdia per fer un passeig? El truc pot ser tan fàcil com canviar la nostra manera de pensar en com fem exercici, diu Benjamin Gardner, investigador en psicologia del comportament habitual de la Universitat de Surrey, al Regne Unit. Centrar-nos massa en la paraula exercici,diu, "ens porta a pensar en anar al gimnàs, aixecar pesos, córrer a la cinta...”.
Reconèixer que les tasques quotidianes solen implicar moviment és una oportunitat per "crear hàbits d’activitat física en la nostra vida diària", diu.
Cada dia, després de portar els seus fills en cotxe a l’escola, que és a tres quilòmetres, explica Gardner, ell aparca el seu cotxe i camina fins a casa, i a vegades fins i tot ho aprofita per fer trucades de feina mentre camina. Després, a la tarda, torna caminant a l’escola per recuperar el cotxe i els nens. "He adquirit l’hàbit de preguntar-me si totes les tasques que faig en el meu dia a dia no hi ha manera de fer-les més actives físicament".
Potser decideixes caminar un quilòmetre i mig per comprar-te un entrepà en lloc d’agafar-lo a la botiga de la cantonada. Si vius en una zona rural i no pots anar en bici a comprar, potser pots dedicar 20 minuts al dia a arrencar les males herbes o a reorganitzar el garatge. Qualsevol cosa que hagis estat posposant es pot convertir en una perspectiva més atractiva si penses que serà una manera de fer exercici.
Millor no començar amb les compres al súper
El més important, segons Fortier, "és que la gent trobi la manera de fer que la seva sessió d’exercici (ja sigui passejar el gos i anar en bici al súper) sigui agradable". En la seva feina amb dones que pateixen depressió i que no fan exercici, Fortier recomana a les seves pacients que comencin per triar un bon dia per sortir a passejar i posin un cronòmetre de 10 min. Si se senten bé quan soni el cronòmetre poden caminar una mica més. Si no, es dona per acabada la sessió.
Escoltant Fortier em vaig adonar que si començava el meu nom règim d’exercici amb una cursa esgotadora al supermercat corria el risc d’apagar el meu entusiasme abans d’haver començat. El millor és prestar atenció al principi del plaer, començar amb reptes més fàcils i posar-se en forma a poc a poc.
Així que fes el teu primer encàrrec en una tarda assolellada, per exemple fes un passeig fins a l’oficina de correus que tinguis més a prop per enviar un paquet. Segueix així durant uns mesos i la teva llista de coses pendents començarà a omplir-se de tasques més esgotadores. Fins i tot potser acabaràs comprant un remolc de bicicleta de segona mà i sortint fins i tot amb pluja i gaudint de cada minut.