Generació 'Woke': saberuts, pesats, desperts...

BarcelonaEspavilat. Saberut. Pesat. Woke. A hores d’ara ja et deu sonar el concepte. I, si portes prou anys rondant les xarxes, pot ser que llegir l’anglicisme encara et desperti flaixos de guerra. La Viquipèdia ens diu que woke “és un terme d’origen nord-americà que fa referència a un estat de consciència sobre les diferents desigualtats i opressions socials”. L’Urban Dictionary, en canvi, ho defineix com “el fet d’estar completament histèric i trastornat i veure masclisme i racisme a tot arreu”. I algú woke, si et sentís, contestaria que “òbviament que hi ha masclisme i racisme a tot arreu si vivim en un sistema construït sobre estructures racistes i masclistes!” El cas és que, en una joventut cada cop més polaritzada, de ben segur que woke serà l’etiqueta d’un dels dos bàndols, cosa que francament no ens deixa gaires opcions, tenint en compte que a l’altra banda hi haurà els incels (grup de persones amb un fort component misogin que diuen ser incapaces de tenir relacions sexuals) i els fatxes. Però, ja que hi som, d’on surt tot aquest jovent que ens parla de micromasclismes i ecoansietat?

El periodista Charles M. Blow va escriure al novembre que la paraula woke actualment “només té sentit com a insult, després d’anys d’haver estat convertida en hipèrbole per la dreta”. Blow parla del poder catalitzador social que poden tenir les paraules, i diu que és segurament per això que “la dreta s’ha esforçat tant a canviar-ne el significat”. El terme, com la majoria de paraules de moda al món anglosaxó, prové de la comunitat afroamericana. 

A principis dels 2000 es feia servir la frase stay woke, com qui t’aconsella que no et deixis entabanar pel sistema. Però el 2014, amb l’esclat del moviment Black Lives Matter arran de l’assassinat de Michael Brown a mans de la policia, stay woke es va convertir en un mantra reivindicatiu per encoratjar als companys de protesta a estar alerta en cas de presenciar més casos de brutalitat policial. La paraula va arribar a tots els racons d’internet a través de l’activisme de l’esquerra nord-americana i aviat es va convertir en argot. Al principi era el sector més progressista que en feia broma, i podies veure tuits de noies presumint de tenir un xicot conscienciat. Fins que, com passa a internet cada cop que et despistes, el concepte va ser ràpidament reapropiat pel conservadorisme. Ara és un insult més, no només per ridiculitzar les ideologies d’esquerres, sinó per evidenciar les seves contradiccions. La periodista Begoña Gómez Urzaiz considera que hi ha un innegable factor de classe en l’etiqueta woke i que, de fet, “la caricatura arriba als mitjans per il·lustrar un personatge de classe mitjana o mitjana-alta amb certa culpa de classe”.

Repetir la història 

Qui no coneix la història està condemnat a repetir-la, i no és la primera vegada que internet veu un cas com el del conflicte amb la paraula woke. Fa cosa de deu anys, l’insult de referència era social justice warrior, una burla cap a les esquerres virtuals per part d’incels, gamers o, com en diríem aquí, forococheros. El concepte social justice warrior és rellevant perquè, igual que el woke actual, fa referència a una manera molt concreta d’entendre la política. Una manera performativa d’ensenyar i assenyalar que necessita internet per existir.

Aquesta cultura política va néixer a Tumblr, plataforma que podríem definir com una barreja entre Instagram i Twitter: una xarxa social de microblogging basada en la compartició de contingut barrejant text, imatge i vídeo. A diferència de Twitter o Instagram, Tumblr estava pensada per a un ús anònim, de manera que, no només no importava qui eres fora de la pantalla, sinó que podies reconstruir la teva identitat per ser qui volies ser, des de zero, creant una nova obsessió per a aquesta identitat, una obsessió amb la identitat. A diferència de les mecàniques de les xarxes socials actuals, fortament basades en un algoritme que intenta endevinar què vols veure, a Tumblr només hi veies el contingut dels contactes que seguies, creant una bombolla cultural fàcilment aïllada. Aquest funcionament va resultar ideal especialment per als adolescents d’arreu del món que per una cosa o una altra se sentien alienats del seu entorn: si a l’institut eres la rareta que passava l’hora del pati sola, a Tumblr podies ser un membre popular de la comunitat de fans de la sèrie britànica Dr. Who, a més de passar l’estona lliure fent de consultori psicològic per ser també una defensora de la salut mental online. I és que tot allò per què se t’excloïa a “la vida real”, a internet et feia especial, sabedor d’una perspectiva única i molt important. Si no eres heterosexual o no encaixaves dins l’espectre de gènere, si paties algun trastorn d’ansietat o depressió que et dificultava socialitzar o si paties qualsevol discriminació, en aquell racó d'internet no només se’t respectava sinó que se’t donava autoritat per tractar tots aquells temes que els normies (els normalets) no podien entendre.

Aquesta dinàmica, a voltes legítima i sovint convertida en una mena d’olimpíades de l’opressió, va inspirar alguns joves a autodenominar-se social justice warriors per dedicar-se a denunciar al seu blog tot allò que trobaven ofensiu. Fa quasi un any, Liat Kaplan se sincerava en una columna al New York Times admetent haver estat l’autora del cèlebre blog Your fave is problematic, amb 50.000 seguidors, a qui alguns atribueixen l’inici de la cultura de la cancel·lació. Al seu blog, Kaplan es dedicava a reunir informació sobre qualsevol patinada racista o masclista que una celebritat hagués pogut tenir al llarg de la seva carrera. Deu anys després, Kaplan diu que “recorda el blog amb vergonya i pena”. “Érem adolescents aprenent sobre la justícia social i alhora en volíem ser els professors”, i afegeix que ara creu que “actuàvem com policies”.

Val la pena recordar, però, que va ser precisament aquest col·lectiu el que va evitar que acabéssim de regalar tot l’internet a la ultradreta. I és que, encara que poguessin ser ridículs, va ser gràcies a espais com Tumblr que la generació mil·lennial va començar a parlar obertament de salut mental, fos a través de bromes o compartint experiències i consells, i els joves LGTBI van trobar en blogs com Tumblr un espai segur per socialitzar i expressar-se en un internet en què els humoristes més populars encara se servien de la paraula gai per insultar. Sobretot, val la pena recordar que parlem d’un cercle social format per adolescents, i els adolescents no són els millors estrategs polítics del món. 

Activisme de cara a la galeria

I és segurament per això que la paraula woke segueix tenint ara un punt de repel·lent. No és el mateix ser d’esquerres que ser un posco o que ser un cupaire. Ser woke implica específicament joventut i socialització a les xarxes. Begoña Gómez Urzaiz explica que “hi ha sempre certa performativitat, i si parlem d’activisme, és sovint de cara a la galeria”. El fet woke necessita voyeurisme: que algú vegi què llegeixes, comparteixes, denuncies o els mems que penges. Esdevens woke només quan ho sembles.

Precisament per això, denunciar és una part molt important del comportament woke, segurament perquè és la més performàtica. Si les xarxes són el terreny de joc, era inevitable que el woke acabés fent el que venim tots a fer-hi: queixar-se. Que ha sortit un gag masclista a la televisió? Doncs prepara’t perquè el jove woke farà un tuit o dos dient que li sembla una porqueria sense gràcia. Esfereïdor.

Es podria parlar d’allò woke com una contracultura nadiua d’internet, una versió políticament incorrecta del trol políticament incorrecte. Més que un moviment polític, es tracta d’una manera cultural d’entendre la política en què allò personal esdevé polític, portat a l’extrem. En ple auge d’una extrema dreta que fa bandera de la creença que algunes identitats no tenen lloc en el seu món, allò polític és més personal que mai. Clar que no tothom que s’oposa a Vox és woke ni tothom que se’n riu dels nens amb ecoansietat és extrema dreta. Per a la majoria, woke seguirà sent un insult intercanviable amb pesat o aixafaguitarres; el tret que ens pot semblar més característic per ara. Perquè el cert és que és avorrit compartir espai virtual amb un corcó que es dedica a fiscalitzar-nos cada comentari a cop de tuit, però segurament és millor que et cancel·li algú amb un fil de Twitter que amb una bufetada.