Gala, Dalí i Dior: un triangle d’art i moda

BarcelonaLa socialité britànica Lady Diana Cooper va aparèixer disfressada de Cleopatra, amb un magnífic vestit confeccionat a mitges per Oliver Messel i Cecil Beaton. El dissenyador francès Jacques Fath i la seva dona Geneviève van impressionar amb la seva indumentària de Rei Sol i de Reina de la Nit. Daisy Fellowes, la rica hereva de l’empresa de màquines de cosir Singer i redactora en cap de l’edició francesa de Harper’s Bazaar, es va convertir en una Reina d’Àfrica gràcies al fabulós vestit groc amb estampat de lleopard de Christian Dior i un exòtic collar de Cartier. Aquests van ser alguns dels personatges convidats a una fastuosa festa de disfresses organitzada per l’extravagant decorador i col·leccionista Carlos de Beistegui al Palazzo Labia de Venècia el 3 de setembre del 1951. Encara ressonaven els ecos de la postguerra, però Europa volia recuperar la joie de vivre. I entre el miler de convidats que van acudir al Ball del Segle també va destacar un grup de set amics que van decidir retre homenatge als gegants venecians del Settecento.

Un any abans de la festa, Salvador Dalí i Christian Dior -amb la intermediació de Gala Diakonova- van començar a dissenyar les seves enormes disfresses. Curiosament, les va acabar confeccionant un jove Pierre Cardin, en aquella època empleat de la ja reconeguda casa de costura parisenca. La comitiva de sis gegants i un capgròs -elegantment pulcres, amb la cara emblanquinada i coronats amb un tricorni- van desfilar pels carrers de Venècia fins a la seva entrada triomfal al Palazzo Labia, on van ser retratats en un impressionant saló decorat amb murals de Tiepolo. Amb aquesta posada en escena, Dalí, Gala, Dior i els seus acompanyants van aconseguir donar un cop d’efecte entre els multimilionaris, aristòcrates i famosos convocats per l’excèntric amfitrió d’origen mexicà.

Després de l’èxtasi inicial, el grup d’amics va desfer-se de la primera capa de la disfressa i va passejar-se per la festa amb unes túniques platejades de solapes blanques que van combinar amb màscares, antifaços, flors, perruques i més tricornis. “Ha sigut la vetllada més fantàstica que presenciaré mai. Em deixa un feliç i indeleble record. Festes d’aquesta categoria constitueixen verdaderes obres d’art”, va deixar escrit Dior en la seva autobiografia ( Christian Dior y yo, GG, 2007). Setanta anys més tard, dos d’aquests gegants venecians descansen a les escales del Teatre-Museu Dalí de Figueres, tot i que durant dues dècades van estar guardats al taller de Portlligat, on van ser fotografiats per Oriol Maspons.

Una fascinació recíproca

El Ball del Segle va ser la culminació de l’admiració mútua que al llarg de gairebé tres dècades es van professar Dalí, Gala i Dior, de la qual van deixar constància en la seva obra i en les seves paraules. L’amistat es va interrompre per la inesperada mort del modista, l’octubre del 1957, quan només feia deu anys que havia revolucionat el món de la moda amb el new look i la seva concepció de les dones-flor. “El seu estil s’ha d’interpretar com una reacció a la moda dels anys 40 i les carències de postguerra. Dior volia recuperar l’esplendor que ell considerava que s’havia perdut, tot i que això també va generar certa controvèrsia”, explica Bea Crespo, comissària juntament amb Clara Silvestre de Gala/Dalí/Dior. D’art i moda, una petita exposició al castell de Púbol que explora els vincles entre aquests tres artistes que es pot visitar fins al 4 d’octubre.

Tot comença a principis dels anys 30, quan el pintor català i la seva musa tàrtara canvien Cadaqués per París. Gala es converteix en la marxant de Dalí i aprofita el seu teixit d’amistats per introduir-lo en els cercles artístics de la capital francesa. Mentrestant, un jove Christian Dior es dedica a fer de galerista, primer associat amb Jacques Bonjean i, més tard, amb Pierre Colle. L’objectiu? Donar veu a artistes emergents com Salvador Dalí, a qui van organitzar tres exposicions individuals. D’aquests anys daten obres com Començament automàtic d’un retrat de Gala (1933) i La persistència de la memòria (1931), adquirida pel galerista de Nova York Julien Levy i que es va convertir en la seva carta de presentació als Estats Units. La passió per l’art va forjar una amistat duradora entre Dior i Dalí, que durant aquells anys va col·laborar amb Elsa Schiaparelli, amb creacions tan mítiques com el vestit decorat amb una llagosta que va lluir Wallis Simpson o l’inclassificable barret-sabata.

Revolucionari de la moda

Acabada la seva etapa de galerista, Christian Dior va haver de reinventar-se i va començar a dibuixar per a cases de costura, entre elles la de Lucien Lelong. Les voltes del destí -i la confiança i els diners de l’empresari Marcel Boussac- li van permetre obrir la maison Christian Dior i presentar la seva primera i revolucionària col·lecció el febrer del 1947. Un èxit de proporcions astronòmiques que el va portar aquell mateix any de gira pels Estats Units, tot i les protestes de les nord-americanes que no combregaven amb el retorn de la cotilla i la nova llargària de les faldilles. Des de Nova York, Dior va anar a Dallas per recollir l’Oscar de la Moda que atorgaven els prestigiosos magatzems Neiman & Marcus. “Res recorda en tota la superfície de la terra aquestes immensitats desolades, com no siguin els fons dels quadres de Dalí”. Així va descriure en la seva autobiografia el vast paisatge que contemplava des de l’avió que més tard el va portar des de la capital de Texas fins a Califòrnia.

En aquest viatge transatlàntic, Dior va tornar a coincidir amb Dalí i Gala, que, instal·lats als Estats Units, gaudien de l’èxit que sempre havien ambicionat. “En aquella època Dalí està tornant al classicisme, al virtuosisme tècnic. I això entra en diàleg amb el que estava proposant Dior com a dissenyador de moda. Per la seva banda, Gala està en plena maduresa i recorre a les creacions de Dior per recuperar aquesta idea de voluptuositat del cos que ja se li escapa. A l’hora de vestir-se va ser una dona camaleònica. De fet, anys abans, Elsa Schiaparelli i Chanel havien competit entre elles per vestir-la”, assegura Crespo, que no descarta que la fascinant relació entre Dalí, Gala i la modista italiana sigui la pròxima parada d’aquest prolífic diàleg sobre art i moda que s’acaba d’encetar a les golfes del castell de Púbol.

Els dos dissenys d’alta costura de Gala que es poden veure a l’exposició formen part de la col·lecció de primavera-estiu del 1949 de Dior: un vestit blanc decorat amb brodats negres que va portar en la inauguració d’una exposició de Dalí a Nova York el 1950 i un elegant abric vermell, una peça que, segons el modista francès, mai podia faltar a l’armari d’una dona. També es pot contemplar un magnífic conjunt de brusa i faldilla llarga de lamé del 1970 -de quan la casa Dior ja estava comandada per Marc Bohan- que Gala va lluir públicament en diverses ocasions. Dalí, que havia defensat públicament les faldilles llargues perquè feien les dones més misterioses, va anunciar que la pintaria vestida així i que el resultat seria el quadre més car del món per la dificultat tècnica de reproduir aquell joc de llums del lamé. Però no va arribar a fer-lo mai.

Qui sí que va pintar vestida de Dior va ser la senyora Berthe David-Weill, com mostra un virtuós retrat del 1952 que es pot contemplar al Museu Metropolità de Nova York. El mateix museu que conserva en el seu fons el vestit Dalí, un elegant disseny en negre i ocre que Dior va incloure en la seva col·lecció de tardor-hivern de 1949/50 i que va batejar amb el nom del seu amic pintor. Amb els seus dissenys, el modista francès jugava subtilment a cobrir i destapar, amb la voluntat de fer del cos i la tela una unitat indissociable. Un eco que encara vibra en aquestes paraules de Dalí: “Una dona vestida hauria de ser el contrari d’una de despullada, però, de fet, el vestit marca el cos amb exactitud”. Tela i maniquí versus llenç i pintura: mai havien estat tan prop fins que el surrealisme d’un va amalgamar-se amb el new look de l’altre. I, enmig, sempre la misteriosa i ben vestida Gala.