"En la vida quotidiana, el temps ens devora"

BarcelonaQui es perd, sempre troba. Potser obtindrà alguna cosa que no busca, però serà tota una descoberta. Un tresor revelador on s’arriba si prèviament s’han abandonat els circuits convencionals per entregar-se a l'inexplorat. Només així, vagarejant –i no només geogràficament parlant–, apareix l’insòlit. Perdre’s és tot un art. La fascinació per endinsar-se en els buits que es converteixen en viaranys i l’oportunitat de viure en present que implica passar per aquest camí incert omplen a parts iguals el llibre de Rebecca Solnit Sobre l’art de perdre’s (Angle Editorial), una invitació a un temps en què els rellotges corren i ja no només costa trobar aturador, sinó avançar sense destí per donar pas a les sorpreses.

“Vivim en un món on tot és massa tard. No s’atrapa l’experiència del temps. A la vida quotidiana tenim la sensació que el temps ens devora. En canvi, en perdre’s, aquest temps es modifica. Quan passeges sense un rumb fix o sense un circuit establert entres en el temps. El temps s’obre i està a la teva disposició”, assenyala Anna Pagès, professora a la Facultat de Psicologia, Ciències de l'Educació i l'Esport - Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. “Perdre’s també és una manera de començar de nou. La qüestió és, però, on comences de nou. Per a molta gent desaparèixer i anar a viure al camp o canviar de vida és una manera de rectificar i tornar a començar”, indica. “De fet, els filòsofs de la Grècia clàssica –afegeix– ja sabien que caminar sense rumb fix desvetlla la capacitat de pensar. Ells ja parlaven de la importància d’apropiar-se de l’espai divagant”.  

Perdre's a la natura: aprenentatge i evasió

Indrets bells i naturals, que conviden a endinsar-s’hi, com els boscos, que “estoven i fonen”, com diu Martí Boada, geògraf i doctor en ciències ambientals, investigador i professor de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals i del departament de geografia de la Universitat Autònoma de Barcelona. “Quan hi entres, perds la condició humana rígida o urbana i et vas fent més bosc. Et confons amb la dinàmica del seu espai”, subratlla Boada, que destaca la “dimensió motivadora que té essencialment el bosc”. “És com una gran aula, una universitat. És la gran esperança. Una persona que entra al bosc i s’hi perd es deixa anar i en surt diferent. Més motivat. Amb moltes més preguntes i menys respostes”, afirma. Penetrar-hi, a més, implica un “retorn a la terra”. Així ho assegura l’escriptora i professora Núria Esponellà. “És ser arrel, ser roca, ser pedra... Un altre espai on, més que evasió, és la conquesta del no-temps. Un tornar a l’essència de l’ésser humà sense submissió a la ment ni tampoc al temps. Abocar-te a l’experiència i sentir més que no pensar. En la vida diària estem sotmesos a la ment, que només és una eina, però que ens domina, i sempre acabem anant a contrarellotge. Perdre’s és com sortir d’aquesta dimensió del temps per instal·lar-te en un altre espai”, comenta Esponellà.

Ja al principi de l’obra, Rebecca Solnit declara, en referència a un concepte del filòsof i assagista del segle XX Walter Benjamin, que “estar perdut significa ser totalment present, i ser totalment present significa ser capaç de viure immers en incerteses i misteris". "I no quedem perduts, sinó que ens perdem, cosa que implica que es tracta d’una decisió conscient, d’una rendició voluntària, un estat psíquic que s’aconsegueix per mitjà de la geografia”, afegeix.

A través dels seus relats, Solnit s’endinsa en episodis de la seva vida i en històries de pèrdues i descobriments, com la del Far West americà. “Per aquests nàufrags, el que era llunyà va esdevenir proper, i el que era proper va esdevenir llunyà. No van rebutjar el que els era desconegut, sinó que ho van abraçar i, amb el temps, se’ls va tornar familiar”, escriu. L’autora també se submergeix en el desert de Mojave, on reflexiona que “la solitud, a les ciutats, està relacionada amb l’absència o, més ben dit, amb la distància darrere una porta o una paret, però als llocs recòndits no és pas una absència, sinó la presència d’una altra cosa, una mena de silenci que brunz; la solitud hi sembla tan natural per a la nostra espècie com per a qualsevol altra i les paraules són com pedres estranyes que podem girar o no”.

Les claus per vagarejar

Precisament, qui coneix bé aquests silencis és Carlos Useros, que ha trepitjat 195 països en 20 anys. “En una illa remota de l’oceà Pacífic, havia de venir a buscar-nos un avió, que no va aparèixer. No saps quant de temps t’has de quedar allà i per tranquil·litzar-te, et dius a tu mateix que la setmana que ve ja sortirà. És com una espècie de pacte de supervivència. T’enganyes i això et permet sobreviure”, ressalta. Aquest viatger assegura que el fet de perdre’s ha sigut una constant. “Sovint he agafat una direcció sense saber per què, com si fugís d’alguna cosa. Deambular és en l’ADN de les persones”, explica. I ha trobat la fórmula: “Veient, aprens. Observes la gent del país i intentes fer el mateix que ells. T'hi mimetitzes”.

Per a Solnit, de fet, hi ha un altre art: “El de sentir-se a casa enmig de l’inconegut, sense que això origini pànic o sofriment”. Una capacitat que “potser no és gaire diferent de la de viure immers en incerteses, misteris i dubtes de què parlava Keats. (Els mòbils i els GPS han substituït aquesta capacitat, i cada vegada més persones els fan servir per demanar un rescat com qui demana una pizza, però encara queden molts llocs on no arriba la cobertura)”, relata. La fórmula per orientar-se, segons ella, és fixar-se en “les mil coses que converteixen la natura en un text que poden entendre els qui saben llegir”. Boada, autor de Poesia forestal (El Cep i la Nansa), ressalta que “les molses adherides als troncs dels arbres assenyalen el nord i només cal fixar-se en el propi creixement dels arbres”. Recomana “no entrar dins d’un bosc fora de camins de pas o passadores dels animals”. “Hi ha boscos més perdedors que d’altres. Els centreeuropeus, excepte els d’avets o pins, són de fulla caduca i per tant hi ha un temps en què tens més visibilitat. A més, són nets de sotabosc i veus el que tens al davant en un radi més ampli que no pas els mediterranis, com els d’alzinars madurs, més emboscats”, apunta.

El blau de la distància

Si un color defineix la distància i evoca llunyania és el blau. “El món és blau als seus confins i a les seves fondàries. Aquest blau és la llum que s’ha perdut”, sosté Solnit. “El color d’on no hi som. El color d’on no anirem mai”, afegeix entre les seves pàgines, on també descriu les ruïnes com “l’inconscient de les ciutats” perquè “amb les ruïnes, les ciutats s’alliberen dels seus plans i esdevenen una cosa tan complexa com la vida mateixa, una cosa que es pot explorar però potser no cartografiar”. I ho fa en paral·lel al punk rock a través del record una amiga que va morir per sobredosi. “La por de cometre errors pot ser en si mateixa un gran error, que ens impedeix viure, ja que la vida és plena de riscos i no córrer-ne cap ja comporta una pèrdua”, admet. Les pèrdues i les troballes són sorpreses que apareixen a cada pas. A vegades fugisseres i impossibles de retenir, com la de Solnit al Gran Llac Salat. “Quan vaig provar de tallar un petit ram de roses d’un marró groguenc per endur-me-les, la seva bellesa va disminuir a l’acte. Algunes coses les posseïm només si continuen perdudes, algunes coses no estan perdudes només si són distants”. L’autora, tot i això, defensa la necessitat de mudar per sobreviure davant d’una trencadissa identitària perquè “allò que desconeixem del tot acostuma a ser el que necessitem trobar, i per trobar-ho cal perdre’s”.