“Fes cas i porta’t bé”: és bo ser massa obedient?

Barcelona“Aquest llibre me’l devia a mi mateix”, em confessa el psicòleg Xavier Guix, que considera que tota la vida ha estat un nen bo i ho ha patit. Un nen que ha sabut reconèixer després d’anys de rebre pacients a la seva consulta que també havien caigut en la trampa de ser “massa bons”.

“Sigues bo i porta't bé. Calla i sigues obedient. Si no t'agrada, t'aguantes. Deixa de molestar. Si els altres veiessin com ets a casa… No siguis tan pallasso. Així no t'estimarà ningú. No en traurem res, d'aquesta criatura.” A qui no li resulta familiar alguna d’aquestes frases?

No són poques les persones que s'han criat sentint alguna d’aquestes sentències, fins al punt d’haver-se fet un “guió de vida” d’on és difícil sortir. “M’han vingut pacients de 60 anys sense autoestima assegurant que, des de petits, creuen que molesten”, lamenta Guix. “Ho han anat interioritzant i al final sempre s’han cregut que, facin el que facin, molesten i són un problema per als altres”, continua el psicòleg, que acaba de publicar el llibre El problema de ser demasiado bueno (Arpa Editores, 2024). Un manual pensat per despertar totes aquelles persones que han confós el fet de ser una bona persona amb deixar de ser un mateix, no generar cap conflicte i complir sempre amb les expectatives dels altres.

“Els nens bons solen seguir tres guions principals de vida: s’han d’esforçar molt, no s’han d’equivocar mai i han de ser complaents amb els altres”, explica Guix. Unes creences que, amb el temps i sense ser-ne conscients, se’ls filtren a dins i els resulta molt difícil adonar-se’n i canviar-ho. En paraules de l’autor, aquestes persones practiquen una “mala bondat” que els pot acabar causant desequilibris interns com la culpa, la vergonya, el rebuig, l’exigència i l’ansietat per voler encaixar i agradar sempre.

“És aquell rum-rum al cap que et diu que hauries d’haver dit això, en comptes d’allò, i que et fa sentir a disgust perquè creus que no has sigut prou bo i que ara quedaràs malament o pensaran tal cosa de tu”, posa d’exemple. Tots aquests pensaments generen angoixa i sovint fan que, per evitar-ho, s’actuï des del principi de manera complaent, esquivant tots els possibles problemes que puguin sorgir.

I què passa si sempre ens estem contenint per por de caure malament o de ser rebutjats? Que apareix la ira continguda. “Moltes vegades, davant les injustícies dels altres, preferim mossegar-nos la llengua i aguantar-nos per por que ens renyin o ens deixin”, lamenta Guix. Fins que un dia, inevitablement, acabem explotant: “I aleshores sí que ho fem malament, perquè sovint és desproporcionat i fora de lloc. Això fa que ens en penedim tant, que en el futur ens continuem reprimint, i tot plegat acaba sent un joc inacabable”.

De vegades, aquesta ira es transforma en petites dolenteries que es fan quan ningú mira. “Com quan els nens mengen alguna cosa que no han de menjar o els adolescents es tornen rebels”, explica Guix. En aquest cas, el psicòleg assegura que el nen rebel no deixa de ser un personatge, igual que també ho és el nen bo: “Tots dos estan atrapats, l'un a ser bo i l’altre a ser dolent. No són lliures per escollir”.

I dins aquesta no llibertat per ser un mateix, hi ha tota una sèrie de perfils de persones que tots podem reconèixer. Els uns són els que en públic es mostren molt simpàtics i entusiastes, però a casa són uns sorruts. “Solen ser l’ànima de la festa i fan riure a tothom, però després es desgasten i a casa necessiten estar amb si mateixos i no es relacionen ni tracten bé la família”, explica Guix, que considera que en aquest cas hi ha una mala compensació. També pot ser que siguin persones que, per por de ser rebutjades, s’avancen i són elles les que rebutgen els altres. “En el fons són bona gent, però tenen por que els fereixin”, continua el psicòleg, que al llibre analitza molts altres perfils derivats de practicar una “mala bondat”.

Ser capaços de no confondre’ns entre ser bones persones i deixar de ser nosaltres mateixos requereix un treball intern important, assegura Guix: “El primer pas és adonar-nos que la nostra personalitat ens l’hem fet al llarg de la vida, però que podem modificar moltes de les creences sobre com som i com són els altres”. El pas següent és que, un cop ets autoconscient de tu mateix, comencis a agafar més responsabilitats sobre els teus actes. Per això, segons Guix, és molt important actualitzar-nos en la nostra capacitat de pensar, de ser i de sentir. En definitiva, tornar a veure el món amb uns altres ulls.