Com eren els estius dels nostres avis?: “Ens ho passàvem bé sense gastar diners"
Conversem amb tres testimonis nascuts entre els anys trenta i cinquanta que recorden com passaven les vacances quan eren criatures i adolescents
BarcelonaAmb les mans gastades pels anys i els records, la Lola ens ensenya fotografies plenes de memòria. En una es veuen dues noies en banyador sobre una Vespa. Somriuen a càmera, plenes de joventut i de vida. En l’altra, un grup de nenes davant d’un petit autobús amb el rostre ple d’il·lusió. Aquell dia marxen d’excursió i encara està tot per fer i per descobrir. “Quins temps!”, rememora la Lola, que ara passa l’estona amb el Xavier i la Mari Montse a l’Espai de Gent Gran Carlit, a l’Eixample de Barcelona. Tots tres ens volen explicar com eren aquells estius de la seva infantesa i joventut. Tres històries ben diferents, però que tenen en comú uns mesos de llibertat i descoberta que s’han anat perdent amb el temps.
Estius al camp
Nascuda el 1939 entre vinyes en el petit poble de Subirats, la Lola recorda els seus primers estius jugant tot el dia al carrer. “Era un poblet molt petitó, de pagesos. Els nens i nenes érem els mateixos que els de l’escola i anàvem tots junts i jugàvem, ens divertíem i també ens barallàvem”, riu. “Collíem raïms i jugàvem a l’hort amb els avis a recollir tomàquets i a ajudar-los. Ens deien: «No passis per aquí!» «No trepitgis això!»”, continua rient.
Ella, d’estudis, només va tenir els bàsics, però s’alegra d’haver nascut en una família pagesa: “Al·lucino que senyores de la meva edat, que són filles de Barcelona, no en tenen ni idea de com creix una mongeta ni com és un conill. Jo veia conillets petitons, els agafava del niu. Teníem un pati amb gallines, ànecs... També una bodega on fèiem el vi”, recorda la Lola, que durant aquells estius venien a viure a casa els seus cosins de Barcelona. “Li tenien por al gall i les gallines, i hi havia un ànec que era dolent i els mossegava perquè no els coneixia”, recorda, i riu. “Eren nens de ciutat i no en tenien ni idea dels bitxos. Jo els hi deia «mira, això és una marieta, i si n’hi ha, és que hi ha un bon fruit» i ells em deien «oh, que bonic!», explica somrient.
Aleshores la canalla s’entretenia amb poques coses: “Jugàvem a bales i a cromos, que fèiem amb les tapes de les capses de mistos, però érem molt feliços”. Com aquell dia que, amb les amigues, descobreixen un marge i hi improvisen un tobogan. “Ens posàvem a dalt i baixàvem una vegada i una altra, però ens estripàvem les calcetes i quan tornàvem a casa les mares ens estomacaven el cul!”, riu la Lola. En aquells estius llunyans també collia cireres i feien excursions pel bosc fins a la capella de Sant Joan, on s’enduien el berenar i organitzaven un aplec, tot cantant i ballant sardanes. De vegades, fins i tot feien algunes excursions amb la mestra de l’escola pels pobles del voltant.
Sempre al carrer
El Xavier, nascut a Barcelona el 1948, passava la primera part de l’estiu a la torre d’estiueig que havia fet el seu besavi a Sant Cugat. Però els seus millors records són els de quan anava a passar la resta de l’estiu a casa del seu avi, que provenia d’un poble de València, a prop de Xàtiva. “Era molt petit i no passaven cotxes, de manera que podies estar tot el dia jugant al carrer. Mai parava per casa, amb els amics ens anàvem a banyar a una séquia o al riu Xúquer”, rememora. Tampoc faltava mai a les festes majors, on hi havia autèntiques explosions de petards. Assegura no haver sentit mai tanta llibertat com aleshores. “A l’hora de dinar i sopar la meva àvia sortia enmig de la plaça a cridar el meu nom: «Xavieeer!»”–riu– “No només ho feia ella, molts altres pares també sortien a cridar als seus fills, perquè mai sabien on érem”. I encara més: “Ens ho passàvem bé sense gastar diners. Com a màxim al poble venia un camioner alguna tarda a portar salaitos, que eren uns palets fets de pa i sal, o un altre que venia coets”.
Qui també va sentir molta llibertat durant els seus estius d’infantesa va ser la Mari Montse, la més jove dels tres. Nascuda el 1956 a Mataró, els seus estius els passava a la mateixa ciutat. Tot i això, aleshores on ella vivia els carrers encara no estaven asfaltats i els voltants estaven plens de camps i horts. “Al juny feien una fira, que aleshores tenia més tirada que Les Santes, i muntaven els cavallets i el tren de la bruixa, però quan plovia es quedava tot enfangat”, recorda.
A les nits, tots els veïns treien les cadires a fora el carrer i comentaven coses sobre les estrelles. Per Sant Joan, portaven els mobles antics i feien una gran foguera. I els nens es passaven el dia jugant al carrer. “No recordo que ningú ens vigilés, però suposo que algú ho feia”, reflexiona. És conscient que els estius d’aleshores eren molt diferents. Per començar, la mare sempre estava a casa i eren vuit germans. “Ja érem una colla, i els grans cuidaven els petits”, continua. No tenien grans luxes, però se sentien satisfets. “Un dia va venir un americà amb un cotxe teledirigit, i per a nosaltres allò era... uau! Com d’una altra galàxia, però al cap de tres dies ja ens n’havíem oblidat i tornàvem a jugar amb les nostres capses de sabates amb botons i filferros”, rememora.
No va ser fins als deu o onze anys que va començar a marxar de colònies, una nova etapa que l’entusiasma. “Era com anar a un món nou, on coneixies gent més enllà dels veïns del carrer i els amics de l’escola”. Un parell d’anys va anar a una casa a Sant Julià de Vilatorta. “Al matí anàvem a la piscina a Folgueroles i ens passàvem el dia fent activitats i excursions”, explica amb un somriure.
De festa en festa
Amb els anys, tots tres van anar creixent fins a entrar a l’adolescència i joventut, quan els seus estius van canviar una mica. La Lola i els seus amics van començar a fer excursions més llargues que organitzava el capellà del poble. “Vam anar a la platja de Coma-ruga, a Barcelona i a la fira de mostres, on vam al·lucinar, també a Lourdes i molts altres llocs”, recorda emocionada.
El Xavier, per la seva banda, va començar a treballar als 16 anys i només tenia un mes de vacances. En aquells moments tenia uns tiets que llogaven un apartament a Queralbs, on ell va fer molts amics. “Sempre que podia, anava cap allà dalt. Amb els amics sempre buscàvem a quina casa podíem anar, on no hi hagués els pares”, riu. “Aleshores no hi havia locals com ara i t’ho havies de muntar fent festes a casa d’algú. A mi em deien Al Capone, perquè era el que pone los discos”, recorda rient. També va ser una època de no faltar a cap de les festes majors dels pobles del voltant.
La Mari Montse, en canvi, va continuar anant de colònies i recopilant experiències, com els focs de camp i les descobertes musicals. “Vam descobrir la Trinca, el Sisa... tot era nou i diferent per a nosaltres”, se li il·luminen els ulls. Els comiats sempre eren molt emotius, quan cantaven L’hora dels adeus i sabien que, a molts dels amics, ja no els tornaria a veure mai més. “No és com ara, que tots estem molt connectats, abans els telèfons anaven com anaven i jo no era gaire d’escriure cartes”, reflexiona. Més tard, amb dinou anys, comença a viatjar pel seu compte als estius: “Vaig anar a Anglaterra amb autobús i després fins a Escòcia fent autoestop”, recorda.
Han canviat molt els estius des dels anys en què ells eren joves i tot just descobrien el món. Tot i això, tenen la certesa que sempre mantindran el seu record ben viu i lluminós.