7 tradicions de Nadal (internacionals) que potser no coneixes

BarcelonaMentre nosaltres mengem grans de raïm per Cap d’Any, a Portugal mengen panses, a Polònia fan dotze receptes diferents i a Itàlia opten per menjar llenties. Les tradicions de Nadal han anat evolucionant amb el pas dels anys fins a convertir-se en el que són avui, però la majoria conserven l'essència. Una evolució que el folklorista i expert en cultura popular Amadeu Carbó, que les ha estudiat i les estudia en profunditat, celebra perquè està convençut que "el truc perquè una tradició continuï vigent és que evolucioni": "És la seva garantia de vida, perquè han de tenir sentit per a les persones que la celebren. Cal trobar l’equilibri entre tradició i contemporaneïtat".

Tots els països tenen les seves pròpies tradicions, algunes de les quals molt curioses, i de la mateixa manera que nosaltres potser ens posem les mans al cap quan ens assabentem que a Sud-àfrica mengen erugues fregides per tenir sort l’any següent, potser hi haurà qui s’estranyarà que aquí gaudim d’una tradició que demana engreixar un tronc amb mandarines per després fer-li cagar regals a bastonades. Carbó, que podeu seguir al podcast Fes Ta Festa, explica que la tradició de fer cagar el tió no és exclusiva de Catalunya i destaca que "és un tema estès en molts llocs d’Europa, des dels països del nord del continent fins a les illes Britàniques. En el fons, és un culte a la natura. Tradicionalment, els feien cagar i després es cremaven, per simbolitzar la renovació del temps. El tió és un ritual d’origen rural, significa l’abundància, un tronc vell i sec regala de les seves entranyes llaminadures i llepolies. És l’auguri del renaixement de la natura després de l’estació hivernal". Com explica el folklorista, la particularitat del tió català és que "l’hem infantilitzat, afegint-hi una cara somrient i una barretina al tronc".

Evolució i pèrdua

Curiosament, tot i que la tradició de fer cagar el tió ara la tenim molt viva, a les dècades dels 40 i els 50 del segle passat estava en clara recessió. Carbó, autor del llibre Celebrem el Nadal (Edicions Morera), diu que l’èxode dels pobles cap a les ciutats va fer que s’anés perdent i no va ser fins a la Transició, "quan es viu un temps de reivindicació de la cultura popular catalana com a fet identitari, que es tornen a posar de moda. I aquí hi juguen un paper important les famílies, però sobretot les escoles i fer cagar de tió comunitàriament, perquè el rellancen en l’imaginari popular".

Com dèiem, les tradicions perviuen si evolucionen, però també és cert que hi ha tradicions que gairebé s’han perdut amb el pas del temps "com els focs de Nadal –reflexiona Carbó-. Anys enrere es feien fogueres de Nadal després de la missa del gall, com per Sant Joan, però avui quasi no se’n fan. Potser l’excepció és el Foc Nuet de Vallcebre", una foguera que s’encén la nit de Nadal a la plaça de l'església del poble i que no s'apaga fins al dia de Sant Esteve. Una altra tradició que s’ha perdut té a veure amb la gastronomia i la festa de Sant Esteve, perquè encara que pugui sorprendre això de menjar canelons no és tan tradicional com podria semblar. Ens ho explica Amadeu Carbó: "És una tradició que ens arriba de fora. Són d’origen italià i van ser introduïts a l’hostaleria barcelonina del segle XIX. Els cuiners arribats de l’estranger per treballar a les primeres fondes i cases de menjar barcelonines van dur la recepta i la van convertir en un èxit. Realment, el menjar tradicional de Sant Esteve d’abans era l’anomenatarròs catedral o arròs de colls i punys, que aprofitava les restes del capó de Nadal".

Per contra, una tradició que gairebé s’havia perdut, el Cant de la Sibil·la, "ha experimentat un boomextraordinari els últims anys i fins i tot hi ha tendències: els que volen mantenir-ne l’essència i els que fan uns cants més contemporanis".

Sigui com sigui, és clar que cada país té les seves tradicions i n'hi ha algunes que són, si més no, curioses. A continuació en podeu conèixer algunes.

Poc sabem que té a veure realment amb Nadal, però a Txèquia, durant aquestes dates hi ha una tradició molt popular entre les noies solteres per predir si l'any vinent es casaran. Surten de casa, es col·loquen d'esquena a la porta i tiren una sabata per sobre de l'espatlla dreta. Si la sabata cau amb la punta cap a la porta vol dir que es casaran. Si és la part del taló, la que mira cap a la porta, hauran d'esperar un any més.

A Noruega, per Nadal, amaguen les escombres. I ho fan perquè sembla que és la vigília de Nadal quan totes les bruixes i esperits diabòlics decideixen sortir de l'amagatall. Per protegir-se de visites estranyes, les famílies opten per guardar les escombres abans d'anar-se'n al llit, perquè no volen que alguna bruixa amb males intencions se n’apoderi.

Tot i que al Japó això de Nadal no ho celebren gaire, el dia 23 de desembre sí que és un dia que tenen marcat al calendari i que celebren atipant-se de pollastre fregit. És una tradició que es remunta al 1974, quan la famosa cadena de menjar ràpid KFC va llançar una campanya de publicitat al país per promoure el consum del seu pollastre fregit. Des d'aleshores, molts japonesos queden amb familiars o amics per menjar pollastre fregit personalitzat amb motius nadalencs.

El matí del 25 de desembre, a Caracas (Veneçuela), els carrers s'omplen de feligresos camí cap a la missa de Nadal. Fins aquí res estrany, si no fos perquè molts hi van patinant! De fet, aquesta tradició s’ha fet tan popular que molts carrers es tallen al trànsit perquè tothom, petits i grans, pugui arribar segur a l'església. A més, la nit de Nadal molts nens es lliguen l'extrem d'un cordill al dit gros del peu i deixen l'altre extrem penjant fora de la finestra de l'habitació, de manera que l'endemà al matí els patinadors que passen de camí a missa els poden fer una estrebada amistosa.

La Nit dels Raves és un concurs que se celebra el dia del Mercat Nadalenc (23 de desembre) a la ciutat d'Oaxaca. Durant tot el dia es creen figures o escenes tallades als raves que hauran de competir en diferents categories. La tradició té l'origen a l'època colonial, com un mètode de venda utilitzat pels grangers per atraure compradors. El 1897 va ser declarat formalment com un concurs i actualment té un fort atractiu popular, i aplega centenars de concursants i milers d'espectadors.

Tot i que aquest serà un Nadal trist a Ucraïna, confiem que molts tinguin l’oportunitat de mantenir una tradició ben curiosa, la de decorar els arbres de Nadal amb teranyines. Als habituals llums i ornaments, s’hi afegeixen teranyines amb aranya inclosa (de plàstic), en una tradició que prové d'un conte folklòric en què una dona viuda molt pobra no podia comprar guarniments de Nadal per al seu arbre, cosa que entristia els seus fills. Les aranyes que vivien a la casa se’n van compadir i, mentre la família dormia, van teixir teles per tot l'arbre, perquè els nens el trobessin ben guarnit el matí de Nadal.

Cada any, el dissabte abans de la nit de Nadal a la regió de Luzón es reuneixen persones per veure qui fa el millor fanalet. La festa se celebra des de fa més d'un segle. Els primers anys es creaven amb bambú i paper japonès i avui els fabriquen amb una gran varietat de materials. Poden mesurar fins a sis metres i s’il·luminen amb llums que creen calidoscopis espectaculars.