¿És possible viure un dia sense plàstic?

NOVA YORKEl matí del dia que vaig decidir passar 24 hores sense utilitzar –ni tocar– productes de plàstic, vaig obrir els ulls i vaig trepitjar la catifa amb els peus descalços. Sorpresa: està feta de niló, un tipus de plàstic. Portava 10 segons d'experiment i ja havia comès una infracció.

Des de la seva invenció, el plàstic ha penetrat en tots els àmbits de la nostra vida. És difícil passar minuts sense tocar aquest material durador, lleuger i tremendament versàtil. El plàstic ha fet possibles milers de comoditats, però a la vegada té els seus inconvenients, especialment per al medi ambient. La primera setmana de gener, en un experiment de 24 hores, vaig intentar viure sense i veure de quines coses fetes de plàstic no podem prescindir i a quines sí que podríem renunciar.

La majoria dels matins reviso el meu iPhone quan m'aixeco, però aquell dia no ho vaig fer perquè, a banda d'alumini, ferro, liti, or i coure, tots els iPhones contenen plàstic. Just abans de començar l'experiment, havia guardat el telèfon en un armari. De seguida em vaig adonar que no tenir accés al mòbil em feia sentir desorientat, com si fos una espècie de viatger intrèpid en el temps. Per fer la meva rutina d'higiene matutina necessitava una renovació total, i això va requerir preparatius els dies previs a l'experiment. No podia utilitzar la pasta habitual, ni el raspall de dents, ni el xampú o el sabó líquid de cada dia, ja que tots estan envasats en plàstic o fets de plàstic. Afortunadament, existeix una gran indústria de productes sense plàstic dirigits als consumidors amb consciència ecològica. Vestir-me també va ser un repte, ja que moltes peces inclouen plàstic. Havia encarregat uns pantalons de llana que prometien no contenir plàstic, però per desgràcia no van arribar. Al seu lloc vaig triar uns vells pantalons caqui amb una etiqueta que deia “100% cotó”. El teixit principal és, en efecte, 100% cotó, però hi havia plàstic amagat a la cintura interna, a l'etiqueta teixida, a les butxaques i als fils. Afortunadament, la roba interior no se saltava les normes: els meus calçotets són fets de cotó 100% orgànic.

S'ha de reconèixer que viure completament sense plàstic potser és una idea absurda. Malgrat els seus defectes, el plàstic és un ingredient crucial en equips mèdics, detectors de fum i cascos. L'eslògan de la indústria del plàstic dels anys 90 és ben cert: “Els plàstics ho fan possible”. El seu ús, en molts casos, pot afavorir el medi ambient: les peces de plàstic dels avions són més lleugeres que les metàl·liques, cosa que significa menys combustible i menys emissions de CO₂. Els panells solars i les turbines eòliques tenen peces de plàstic. Però, dit això, és cert que el món està sobrecarregat d'aquest material, sobretot en les seves formes d'un sol ús. La fabricació de plàstics es va accelerar durant la Segona Guerra Mundial i va ser crucial per a l'esforç bèl·lic, ja que va proporcionar paracaigudes de niló i finestres de plexiglàs per als avions. A continuació, tal com diu Susan Freinkel, autora de Plastic: a toxic love story, aquest material "es va començar a utilitzar en taulells de fòrmica, revestiments de neveres, peces d'automòbils, roba, sabates i tota mena d'objectes pensats per durar”, explica. Però llavors les coses van fer un gir. "Vam començar a tenir problemes quan vam començar a utilitzar els plàstics d'un sol ús", assegura Freinkel. "Jo dic que és escombraries prefabricades"

L'allau de gots, plats, bosses i altres articles efímers han tingut conseqüències desastroses per al medi ambient.

Segons els càlculs de l'Earth Policy Institute, cada any es gasten un bilió de bosses de plàstic d'un sol ús. I un estudi del PewCharitable Trusts apunta que més d'11 milions de tones mètriques de plàstic arriben als oceans cada any, filtrant-se en l'aigua, alterant la cadena alimentària i asfixiant la vida marina. Una cinquena part dels residus plàstics es cremen, alliberant CL₂ a l'aire, segons l'OCDE, que també apunta que només es recicla un 9% del plàstic.

És a tot arreu

Al principi del meu dia sense plàstic, vaig començar a veure el món d'una altra manera: tot semblava amenaçador. La cuina era especialment preocupant. Tot el que podia utilitzar per cuinar estava prohibit: la torradora, el forn, el microones. Fins i tot les sobres (dins de tàpers) estaven prohibides. El meu fill va sacsejar una bosseta de plàstic plena de torrades. “En vols una mica?” Sí, en volia. Vaig sortir del meu edifici per les escales, en lloc d'utilitzar l'ascensor amb els seus botons de plàstic, i em vaig dirigir a una botiga d'aliments saludables a prop de casa, a l'Upper West Side de Manhattan.

Quan vaig a comprar, intento pensar sempre en portar una bossa de roba. Aquesta vegada havia portat set bosses de diferents mides, totes de cotó. També dos recipients de vidre. A la botiga, vaig omplir una de les bosses de cotó amb pomes i taronges. A l'inspeccionar-les de prop, em vaig adonar que cada pela tenia un adhesiu amb un codi. Una altra infracció probable, però la vaig ignorar. Als contenidors a granel, vaig agafar nous i civada amb un cullerot d'acer (net) que havia portat de casa. Les galledes eren de plàstic, però les vaig ignorar perquè tenia gana.

Llavors va arribar el moment de pagar. I això era un problema. Les targetes de crèdit no eren una opció. Tampoc l'Apple Pay del meu iPhone. El paper moneda era una altra infracció: encara que el paper moneda estatunidenc està fet principalment de cotó i lli, és probable que cada bitllet contingui fibres sintètiques, i les denominacions més altes tenen un fil de seguretat fet de plàstic per a evitar falsificacions. Per assegurar-me'n, vaig portar monedes. Una cartera plena de monedes de 25, 10 i 1 centau: prop de 60 dòlars que havia tret del Citibank.

Després de dinar vaig anar a Central Park, creia que era un lloc on podria relaxar-me en un entorn sense plàstics. Vaig agafar el metro, la qual cosa em va suposar fer més infraccions perquè els trens tenen peces de plàstic i es necessita una MetroCard o un telèfon per entrar-hi. Almenys no em vaig asseure en un d'aquests seients de plàstic taronja. De fet, m'havia emportat el meu propi seient: una cadira sense pintar, plegable, d'estil nòrdic, dura i austera. De tornada a casa, vaig anotar algunes de les meves impressions en un paper amb un llapis d'un Joc de Llapis Residu Zero (els llapis normals contenen pintura groga plena de plàstic). Després d'una estona, vaig anar a beure aigua, cosa que em porta a parlar de l'enemic més omnipresent de tots, un que encara no he esmentat: els microplàstics. Aquestes diminutes partícules estan pertot arreu: en l'aigua que bevem, a l'aire que respirem, als oceans. Procedeixen, entre altres coses, de les escombraries plàstiques degradades.

Cap a les 9 de la nit, vaig treure la nostra gossa a fer el seu passeig nocturn. Portava una corretja 100% de cotó que vaig comprar per internet. M'havia desfet de les bosses d'excrements, fins i tot les sostenibles estan fetes amb plàstic reciclat o d'origen vegetal. En el seu lloc, portava una espàtula de metall. Per sort, no la vaig necessitar. A les 22.30 h, esgotat, vaig caure al llit: llençols de cotó sobre el terra de fusta, perquè el meu matalàs i els meus coixins són de plàstic.