Llista d'espera per un rellotge de 60.000 euros: la nova moda dels més rics

LondresEl temps és or, sens dubte, i si es vol un Rolex per mesurar-lo, encara més. I per raons no només relacionades amb el preu, que també, sinó, literalment, pel temps que podeu trigar a comprar-vos-en un de nou. Això, si us el podeu arribar a comprar mai. Perquè encara que tingueu tots els diners del món, ser-ne propietari no és tan senzill com bufar i fer ampolles. No és possible, per exemple, entrar en una de les botigues distribuïdores oficials a Barcelona, al passeig de Gràcia, o a Bond Street, al centre de Londres, i sortir-ne amb 9.000, 30.000 o 60.000 euros menys al compte corrent –depèn del caprici– però, almenys, lluint un Rolex al canell.

La mítica marca associada a Suïssa, però que neix a Londres el 1905 de la mà del bavarès Hans Wilsdorf i del soci financer Alfred Davis –fins al 1919 no va establir la seu a Ginebra–, ha popularitzat una manera de referir-se als aspirants a un Rolex nou amb el terme an expression of interest, "una mostra d'interès". La fórmula serveix per donar esperança al potencial client, fent-li saber que el venedor el té en llista d'espera. Res més. Però no li garanteix que pugui acabar comprant-se'l, almenys del model i les característiques específiques que desitja, llevat que tingui una especial relació amb el detallista. Probablement, després d'haver-s'hi deixat molts quartos abans en joies o altres rellotges.

Oferta i demanda

La raó bàsica de la llista d'espera, fenomen que s'ha accentuat amb el pas dels anys, és la creixent demanda i la relativa manca d'oferta, fet que afavoreix el manteniment i/o l'augment dels preus, també o especialment en el mercat de segona mà i el vintage.

El Contrôle Officiel Suisse des Chronomètres (COSC), l'òrgan que valida els estàndards de qualitat dels rellotges suïssos, no obliga a declarar-ne la producció anual. Rolex mai no ho ha fet. Ni tan sols el 1910, l'any en què el COSC va donar per primera vegada a un rellotge de polsera el certificat de precisió. Fins aleshores es creia que només podien ser exactes els de butxaca, i els de polsera es consideraven poc més que una joia per a dones. Sigui com sigui, un informe de Morgan Stanley del 2022 estimava que el nombre d'unitats de Rolex fabricades anualment arriba a 1,05 milions. Patek Philippe en fabrica 68.000, Breitling 170.000, Omega 570.000 i Longines 1,8 milions.

Es venen tots cada any fins al punt que molts clients es queden sense? "I més que n'hi hagués", diu a l'ARA Mark Willian Powell-Richards, de 42 anys, director en fa vuit de l'empresa familiar M. Nightindale, fundada el 1982, una de les beneficiades de la presumpta escassetat. Atén aquest cronista a la botiga de Cross Street a la cantonada amb Hatton Garden, epicentre del comerç de compra i venda de joies, diamants i rellotges de luxe de Londres, prop de Holborn. "La mítica llista d'espera de Rolex ha afavorit el nostre negoci", diu. Perquè Powell-Richard ven, entre altres marques, Rolex. De segona mà, o com prefereix dir-ne el fabricant, pre-owned, en altres paraules, amb un anterior propietari.

El mateix diu Patrick Ndabai, de Vintage Watch Company, una casa fundada el 1995 bastant allunyada de Hatton Garden, situada a l'exclusiva Burlington Arcade, a tocar de Picadilly, un dels centres del luxe de la capital britànica. A l'establiment, amb un aparador que és l'enveja de qualsevol col·leccionista de Rolex, n'hi ha no menys de 2.000 en permanent estoc.

A més de la condició i l'estat de la maquinària, la denominació vintage hi fa molt a l'hora de posar-hi el preu. I tanta és l'escassetat i tanta la demanda, o potser només especulació entre els especialistes que intenten mantenir la bombolla, que en aquest local han rebaixat de trenta a vint o vint-i-cinc, depèn del model, els anys que un rellotge ha de tenir per rebre la ja prestigiosa etiqueta.

A diferència del que passa a Hatton Garden, que amb poc més de 5.000 euros ja et pots firar, Ndabai informa igualment aquest reporter que al seu establiment cal dur a la butxaca o a la targeta un mínim de 9.300 euros per començar a pensar quina peça endur-se. "Com més antic, més car. Per exemple, si vols un GMT nou, per uns 9.000 euros el pots aconseguir. Si és vintage, a partir de 18.000". "I un Daytona?", li demano, en relació amb un dels més mítics de la casa de la corona. Me'n treu un de l'aparador, de 36 mil·límetres de diàmetre d'esfera, de 1973, deu anys després que es llancés el model, i em diu que costa 92.000 euros. Si el vull per regalar a algú molt especial, el que s'hi vulgui gravar és de franc.

En termes generals, si s'ho poden permetre, un Rolex és, a més d'un símbol d'estatus, una bona inversió que, com totes, pot patir alts i baixos. Especialment per a aquells que l'hagin d'heretar, fills o nets, o fins i tot si, en cas d'anar mal dades, el mateix comprador se n'ha d'acabar desfent. Un exemple és el Rolex Submariner. El 2015 un no vintage podia costar uns 5.100 euros. El 2021, un exemplar del mateix model i del mateix any, amb menys de vint, es podia vendre per més de 13.000.

El Submariner que no té preu, però, és el que lluïa Fidel Castro quan va enderrocar Fulgencio Batista. En dona testimoni una històrica foto de Life en què el barbut revolucionari apareix al balcó de l'hotel Hilton després de la seva entrada triomfal a l'Havana, el 8 de gener del 1959. Una altra foto icònica del dictador cubà no amb un, sinó amb dos Rolex al canell esquerre, es va fer el 27 d'abril de 1963, a Moscou, durant una reunió amb Nikita Khrusxov al Kremlin. Presideix l'escena un retrat de Karl Marx, que deu mesurar el temps que falta per fer o acabar de destruir la revolució. Amb els dos rellotges, el Submariner i un model GMT, Castro podia saber, amb un cop d'ull, quina hora era a la capital de l'URSS, a Washington i a l'Havana. I a la imatge amb què la revista Time va il·lustrar la mort de Fidel el 2016, que va fer el seu fill, Alex Castro, i que pertany al fons de l'agència Getty, es veu perfectament que duu un Pepsi Rolex GMT-Master [referència 1675] amb protectors de corona, amb el qual va viatjar a la capital de l'URSS.

El boom Newman

De col·leccionistes de Rolex n'hi ha hagut sempre. Però un fet que va afegir molta rellevància i valor a la compravenda d'aquestes maquinàries de precisió va tenir lloc el 2017. En aquell any, el rellotge que a principis de la dècada dels 70 del segle passat Joanne Woodward li va regalar a Paul Newman, un Daytona del 1963, no automàtic, es va subhastar per la xifra rècord de 16,4 milions d'euros. I el mercat va esclatar. "En un dia en puc vendre sis o set", m'assegura Hugh Stanton, un dels quaranta-cinc comerciants que hi ha a The Arcade, una galeria comercial dedicada només a joies i rellotges de luxe, situada també a Hatton Garden.

Li manifesto el meu interès per un Explorer I, de 36 mil·límetres, de segona mà, sí, però no vintage, perquè imagino que no hi arribaria, després del que m'havia comentat Patrick Ndabai. Me'n demana 5.400 euros. "És per a un regal, per a una persona que viu a Barcelona. Haig de pagar taxes per exportar-lo?", inquireixo. "Abans del Brexit, n'exportaven molts cada mes. Trenta, potser quaranta. Ara, si el vols enviar a través de FedEx, has de pagar el 20% en impostos." En aquest cas, 1.080 euros. "Però no siguis ingenu. Porta'l al canell, com si fos el teu, i punt. Cap problema!" El mateix model que m'ofereix per tan mòdic preu, però del 1968, amb la capsa original, amb els papers del moment de la compra pel primer propietari –un fet no excepcional, però tampoc habitual, atès que ha passat més de mig segle des que va sortir de fàbrica– supera els 26.800. "M'ho pensaré", li dic intentant que no es noti que ja m'ho he pensat.

El boom que viu el mercat de segona mà de Rolex l'ha previst la companyia Watches of Switzerland, el principal distribuïdor de la marca al Regne Unit, que a finals de l'any passat assegurava que arran de les actuals condicions econòmiques, amb una inflació rellevant (4% al Regne Unit) i incerteses derivades de les tensions geopolítiques, una part significativa de les seves vendes durant els cinc anys vinents provindran de les unitats de segona mà i les vintage. Sobretot gràcies al creixement de les vendes als Estats Units. No tothom hi està d'acord, però. Perquè alguns analistes apunten que la bombolla de preus s'ha punxat, almenys en part.

Més enllà de les oscil·lacions econòmiques, però, un rellotge de luxe no només mesura el temps, sinó que també el travessa, com una sageta, sovint passant de generació en generació i explicant petites històries que no figuren necessàriament als llibres d'història amb majúscules. A Hatton Garden o a Burlington Arcade n'hi ha moltes proves. I una conversa sobre aquests enginys i les memòries personals que transmeten pot ser quasi tan satisfactòria com lluir-ne un.