"Si em quedo aquí em moro": el rescat impossible de l'Anna

BarcelonaUn trosset de paper insignificant va provocar un clic al cervell de l'Anna Comellas Vilanova, encara afectat per l'accident. Era la primera vegada que els records que se li amuntegaven connectaven amb la realitat. Tot el que estava vivint al llit de l'Hospital Miguel Servet de Saragossa era molt dur, però no poder recordar el que li havia passat era el que més la martiritzava. Els seus companys, els que l'havien rescatat i cuidat dins aquella cova, li explicaven, un per un, tots els detalls viscuts durant hores d'angoixa. Ella intentava pair cada detall, cada decisió.

A les 11.10 h del 15 de maig del 2022, la vida de l'Anna es va aturar en sec. Va estar a punt de no poder explicar-ho, però la sort va estar al seu costat. Ara, uns mesos després, és capaç de narrar el seu miracle. 

"El 15 de maig era diumenge i anàvem a fer la cova d'Esjamundo, a Osca. Érem un grup de quatre, el més avançat dins la cova", relata l'Anna amb veu pausada i una mica tremolosa. L'Anna amb el Jorge, l'instructor de la incursió, la Júlia, la Laura i el Diego, alumnes com ella, eren el grup capdavanter del curs de medicina de muntanya i rescat. El grup era molt bo i, per primer cop, els instructors havien decidit entrar fins al final de la cova, d'uns dos quilòmetres de llarg. 

Estaven gairebé a punt d'arribar al final quan l'Anna va perdre l'equilibri. "Estava a la gatzoneta i, quan anava per aixecar-se, va relliscar. Va començar a anar-se'n a poc a poc cap enrere, com a càmera lenta, mentre intentava agafar-se a la paret", relata la Júlia, que estava just darrere de l'Anna. "Jo veia com se li anava escapant. Va caure endarrere com si el cos caigués a plom. Va caure al buit d'esquena, pou avall, gairebé horitzontal. La seva cara era de terror. "Me n'estic anant!". El seu cos es va quedar inert, jo em pensava que s'havia mort", recorda la seva companya.

El Jorge i la Laura van baixar de pressa, amb molta precaució, fins on hi havia l'Anna, totalment inconscient. Havia caigut uns sis metres, sense topar amb res, fins a arribar a un monticle de pedres que havia aturat la caiguda. "Em vaig posar sota la pedra [on havia quedat aturada] per veure si respirava i recordo, entre tota la sang, veure bombolletes d'aire. Estava inconscient, però amb molta cura la vam girar", relata el Jorge. En aquell moment van fer el primer reconeixement i van apuntar en un petit tros de paper el seu estat: li van diagnosticar un estat de Glasgow 3 –el nivell més baix de consciència–, a més de múltiples fractures. 

"Va recuperar el coneixement en pocs minuts, però estava totalment desorientada. La situació era molt desagradable: hi havia molta sang, havia perdut moltes dents, que s'havien quedat incrustades a dins del maxil·lar superior. El que més ens preocupava era la desorientació, el tall i el cop que tenia al cap", relata l'instructor. En la primera valoració mèdica van detectar alteració neurològica; per tant, feia falta organitzar un rescat per treure-la en llitera. A partir d'aquí, el Jorge dona l'avís i s'engega tot el dispositiu per treure l'Anna de la cova.

Malgrat que no és de les cavitats més complicades, la cova d'Esjamundo té diferents punts pels quals fer passar una llitera és difícil. "Com que l'havíem de treure immobilitzada calia volar els passos estrets de la cova amb microexplosius. Això només ho pot fer la Guàrdia Civil, concretament l'equip TEDAX, que és a Madrid", explica el Jorge, que recalca la dificultat del rescat. Les comunicacions entre el grup, el 112 i el 061 van ser fluides i constants per preparar tot el material necessari per passar dies dins de la cova fins a poder evacuar l'Anna. Aquest era el pla fins que l'Anna va començar a estabilitzar-se.

"Recordo treure el cap del punt calent [la tenda tèrmica] i dir que volia intentar sortir de la cova", diu l'Anna. "El Jorge em va dir que no i em vaig atabalar moltíssim. No era gaire conscient del que estava passant, però sabia que tardarien molt a venir a buscar-me. Pensava «Si em quedo aquí, em moro», però no de manera dramàtica. «No passa res si no em deixen sortir, però em moro», pensava. No estava en pànic, però ho veia molt clar. Vaig tornar a insistir per sortir". Va ser quan, entre tots, van decidir començar a sortir fins on ella digués prou.

El Jorge i l'Anna es van convertir en una sola persona. Ell va lligar el seu arnès al d'ella i tot ho feien junts. Era un treball en equip que destil·lava instint de supervivència. "En els punts estrets, jo anava reptant i a ella la tombava a sobre meu per poder passar. Cada cinc minuts ens paràvem i ens abraçàvem. Li deia «D'aquesta ens en sortirem!»", explica el Jorge, emocionat. Dues persones que fins minuts abans de començar la incursió no es coneixien van quedar unides de per vida. 

Rescat miraculós

I, després de més de dues hores, van veure la llum. L'exterior estava només a un parell de metres i se sentia el batibull de gent preparant-ho tot per al rescat, quan tots dos van aparèixer a la boca de la cova. Es va fer un silenci: ningú dels que eren a fora sabia que havien decidit sortir. "Em van immobilitzar amb el collaret i la taula rígida. El metge m'anava posant morfina i jo li deia «Amb un Paracetamol o un Nolotil en tinc prou, eh!» Se'm va quedar mirant amb una cara...! Allà va ser quan vaig haver de trucar als meus pares. Volia ser jo qui parlés amb ells, no volia que algú que no coneixien els expliqués el que m'havia passat", recorda l'Anna de la conversa que va tenir camí de l'hospital.

A l'Hospital Miguel Servet de Saragossa va arribar el xoc de realitat. Un cop desperta després de passar pel quiròfan d'urgència per intentar treure-li les dents encastades en el maxil·lar, tot va començar a fer-se real. La fractura del radi i del sacre eren proves físiques del que havia passat, però a l'Anna tot li semblava una pel·lícula que no li havia passat a ella, uns fets llunyans. "El primer impacte de realitat el vaig tenir l'endemà, quan van venir els meus companys a veure'm. No sabia què havia passat i quan m'ho van explicar... Tenia moltes preguntes i ho volia saber tot. Quan em van donar el paper vaig adonar-me que els records que tenia eren realitat, que allò m'havia passat. El paper va fer que tot fos real. Amb el casc se'm va fer estrany, però em va ajudar a veure la gravetat de l'accident", confessa.

El casc va ser un element clau dins d'aquest miracle. "Amb un altre casc s'hauria matat, perquè just el lloc del cap amb què va picar el tindria descobert, perquè no tots els cascos arriben fins tan avall", explica el Jorge. "Res del que podia sortir malament va sortir malament. Al cap d'una setmana hi va haver un altre accident en un barranc i una noia jove va morir. També unes setmanes abans, una noia de 22 anys, estudiant de medicina, va morir. Passa tantes vegades que no surt bé, que hem de donar gràcies que tots els astres es van alinear" a favor de l'Anna, afegeix.

Han passat deu mesos des d'aquell 13 de maig, i des de llavors, ha sigut un aprenentatge constant. "L'accident m'ha fet parar. M'ha ensenyat a trobar la pau i la tranquil·litat en les petites coses. He après a valorar més la vida. Com a infermera treballo amb la vida i també amb la mort, que veig de molt de prop però era com que fins a l'accident no tenia res a veure amb mi", confessa l'Anna, que alterna especialistes en estrès posttraumàtic i teràpia per gestionar les seqüeles que l'accident li ha deixat. El dia que va veure aquell petit tros de paper es va ensorrar. Tot va deixar de ser un malson difús per convertir-se en realitat. Ara, aquest paperet és el record dolç del seu miracle.