"Deixar-se els cabells blancs és un acte de rebel·lió"

BarcelonaLa Georgina Font té 38 anys i va decidir deixar-se de tenyir durant la pandèmia. Reconeix que va ser una decisió “difícil”, tot i que feia molt de temps que hi donava voltes. “Associem els cabells blancs amb fer-se gran, però a mi em van començar a sortir als 28 anys i per això em vaig començar a tenyir perquè sentia que encara era jove”. Però amb la pandèmia, tancada a casa i sense possibilitat d’anar a la perruqueria, va dir prou. “Crec que deixar-se els cabells blancs és un acte de reivindicació de la naturalitat”, explica, mentre apunta que al seu voltant veu dues tendències molt diferents: “D’una banda, hi ha la generació de la meva mare, les meves tietes, etc., que es continuen tenyint. I, d'altra banda, tinc amigues i conegudes de la meva edat que quan els comencen a sortir cabells blancs no es tenyeixen perquè no és una preocupació per a elles”.

Creu que avui s’ha girat una mica la narrativa i fins i tot pot arribar a ser cool deixar-se els cabells blancs –“hi ha noies joves que se’ls descoloreixen”, diu– i destaca que “és un pas molt més fàcil que altres decisions estètiques lligades al discurs feminista, com per exemple no depilar-se”. I conclou: “La societat accepta molt millor que no et tenyeixis els cabells blancs que no pas que no et depilis. Això encara és molt tabú”. 

En la mateixa línia s’expressa Bruna Álvarez, antropòloga i professora de la UAB, que reconeix que actualment “hi ha un gran qüestionament dels cànons de bellesa des dels feminismes": "Aquests posicionaments estan arribant a dones amb una posició d’empoderament que han dit prou: algunes es deixen els cabells blancs i algunes altres, potser menys, es deixen de depilar”. 

El confinament, moment clau

Álvarez creu que hi ha una “petita tendència creixent” de dones que han decidit no tenyir-se. “Crec que hi va influir molt el confinament i la sensació d’anar amb xandall i sense arreglar tot el dia, i a això s'hi suma que cada vegada apareixen més veus que manifesten una crítica cap a la desigualtat en el procés d’envelliment entre homes i dones: és clar que els cabells blancs són el gran símbol de l’envelliment, però per als homes és un tret que els fa interessants i en canvi a les dones ens fa perdre l’interès”.

Una altra dona que va aprofitar el confinament per deixar-se de tenyir és l'Annachiara Sechi, de 45 anys. Aquesta italiana establerta a Barcelona explica que la pandèmia l'hi va posar fàcil prendre una decisió que feia temps que valorava: “Sempre ho havia pensat i havia tingut a prop dones, sobretot del sector del disseny i l’arquitectura on havia treballat, que portaven els cabells grisos amb classe i bon gust, i sempre havia relacionat aquesta decisió amb una actitud de dona determinada, segura d’ella mateixa, amb una estètica cuidada i sofisticada”.

Sechi recorda: "Sempre m’havia fet molta mandra passar-me hores a la perruqueria, no m’agrada gens, i quan tens poc temps per a tu l’última cosa que vols és passar-lo fent coses que no t’agraden. Per això amb el confinament em vaig decidir”. Destaca que la seva parella la va animar, tot i que els fills no hi estaven gens d’acord: “Els feia vergonya tenir una mare amb els cabells blancs i curts”, diu. Perquè també va decidir fer un canvi d’estil i tallar-se'ls à la garçon. Ara, quan mira enrere, valora aquella decisió molt positivament. “Ha estat un alliberament -assegura-, ja no em preocupa què diran i penso que qui no entén una decisió així vol dir que no té resolts els seus propis prejudicis. Jo em veig i em sento bé”. 

Bruna Álvarez explica que aquestes decisions que aparentment semblen fàcils i intranscendents en realitat “requereixen un treball personal previ” com el que descriu Sechi. “Totes les dones sabem que en algun moment tindrem els cabells blancs, però no hi estem entrenades perquè és un símbol d’envelliment, és mostrar que et fas gran i acceptar-ho costa molt”, afirma. 

Un cop d'ull a la història

Però quan va començar tot això? Sílvia Roses Castellsaguer, historiadora de la moda, explica que va ser a l’Antic Egipte quan les dones es van començar a tenyir: “Ho feien amb mel i llimona i exposaven els cabells moltes hores al sol, però també utilitzaven orina per enfortir-los”. El que volien era tenir els cabells de color ros “perquè era el de la gent que no treballava, dels rics i privilegiats, i com que la moda sempre ha estat marcada per qüestions de classe, això era molt important”. 

Per a Rosés és clar que les dones pateixen una pressió estètica que no tenen els homes: “Des de sempre hi ha hagut una gran pressió per ser belles i actualment el cànon estètic és claríssim: hem de ser joves i primes i estem obligades a complir-lo perquè si no desapareixem”. 

Una de les que recentment també s’ha decidit a deixar-se els cabells blancs és la Ruth, de 53 anys, de Barcelona, que fa tres anys que no es tenyeix: “Jo m’agrado més tenyida –reconeix–, però és el que hi ha, ho he acceptat i no passa res. Per a mi tenyir-me era una esclavitud, em costava diners i temps i no m’agradava posar-me aquells productes químics al cap que segur que no són bons, així que vaig prendre la decisió i ara ja no em faré enrere”. “Em vaig cansar de la pressió social que patim les dones per no demostrar que envellim, n’estava tipa”, afegeix. Tot i això, reconeix que la seva nova imatge encara la sorprèn: “Quan em veig a les fotos penso: 'Que gran que semblo!' Però crec que tot és qüestió d’acceptar el pas del temps, a mi fer-me gran no em suposa un problema, només em sorprèn veure’m amb els cabells blancs”. 

La Ruth diu que al seu entorn cada vegada més dones estan optant per fer el pas. “Crec que la pandèmia va impulsar moltes dones a fer-ho”, diu. L’Annachiara Sechi s’expressa en termes semblants: “Cada cop hi ha més dones que es deixen els cabells naturals. També veig més referents i això ajuda i s’agraeix molt, tot i que per a mi l’objectiu no és que totes les dones es deixin de tenyir, sinó que qui vulgui pugui fer-ho lliurement i sense pressió”. 

Pel que fa als referents, és cert que a poc a poc han anat sorgint cares conegudes sobretot del món del cinema i la televisió que han fet el pas. Actrius com Andy Macdowell, Sarah Jessica Parker i Cynthia Nixon, models com Helena Christensen i personatges de la monarquia com Kate Middleton i la reina Letizia s’han deixat veure, més o menys, amb els cabells blancs.

“La cosa interessant d’aquests referents és que tot sovint fan reflexions sobre el tema”, diu Bruna Álvarez. “Són dones amb un perfil públic que quan prenen aquesta decisió són conscients del seu impacte i influència i llancen missatges per reflexionar sobre el tema”, destaca. En canvi, per a Sílvia Rosés aquestes dones “continuen encaixant amb el cànon de bellesa establert i el que fan és simplement deixar-se els cabells blancs”. “Són totes dones estupendes, amb cossos molt normatius i crec que amb això es corre el perill de blanquejar la vellesa perquè realment no és així, no són dones que representin la majoria de persones de la seva edat”, alerta.