El procés de compostatge pot allargar-se tres mesos o més. Consisteix en la degradació de la matèria orgànica per l'acció de microorganismes –sobretot bacteris i fongs– en condicions controlades d'oxigen i humitat. El resultat és un compost apte per a l'agricultura.
Fer compost amb el veí, el nou destí de les teves peles de patata
El compostatge comunitari comença a obrir-se camí a la gran ciutat com una alternativa a llençar l'orgànica al contenidor
BarcelonaEl contenidor marró ha estat l'últim que ha aparegut a les nostres vides. Des de fa uns anys, si tenim costum de separar les restes orgàniques —les de cuinar o d'esporgar les plantes—, desfilem tot sovint fins a aquest contenidor o deixem la bossa a la porta el dia corresponent perquè se l'endugui el servei municipal de recollida d'escombraries, i ens en despreocupem. Aquest model té una alternativa que comença a treure el cap fins i tot en una gran ciutat com Barcelona: el compostatge comunitari. És una manera de deixar de desentendre'ns del destí de l'orgànica que generem a casa, com ara les peles de patata d'aquella truita tan bona que ens hem fet per sopar, i participar en el seu aprofitament. Consisteix en abocar aquestes peles i altres restes orgàniques a un compostador que es cuida compartidament amb el veïnat. Al cap d'uns mesos se n'obté compost per adobar horts urbans o les plantes del balcó.
Al pati del Casal de Barri Torre de la Sagrera de Barcelona hi ha dos compostadors comunitaris. Són dues caixes fetes de taulons de fusta on alguns veïns aboquen restes vegetals de menjar —també closques d'ou o taps de suro— i de les plantes del balcó, però no carn, peix ni làctics. Es fa així per evitar la proliferació de patògens —per si de cas no s'assolís la temperatura de 70 °C necessària per higienitzar el compost— i, de passada, no s'atrauen rates o altra fauna urbana, que és millor mantenir a ratlla. El buidatge d'un dels compostadors en el marc del CompostFest reuneix una desena de persones. "Es pot llençar l'orgànica aquí i desapareix. Que curiós", diu una veu d'entre els assistents. Primer miren el compostador que continua rebent orgànica i tot seguit el que ja ha madurat i del qual estan a punt de retirar-ne el compost, que té una textura i color que pot recordar a la terra. L'operació s'executa amb agilitat, tot garbellant el compost per retirar les restes a mig compostar —s'aboquen a l'altre compostador perquè continuïn el seu procés—, mentre que el ja madurat es deixa airejar perquè en marxin els cucs i altres animalons.
L'orgànica és una assignatura pendent
Al Torre de la Sagrera es procura no desaprofitar res que pugui ser útil per fer compost, però no es pot dir el mateix del destí de la fracció orgànica que acaba als camions d'escombraries. Segons l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), el 2021 es van recollir 167.103 tones d'orgànica —de les quals 148.185,13 de domèstica, o sigui de domicilis, petits comerços i restaurants— i 92.824 tones van correspondre a la ciutat de Barcelona. Ara bé, la recollida d'orgànica, en l'última dècada, ha tendit a estancar-se a la baixa. A més, es calcula que a l'AMB només va parar al contenidor marró un 30% de l'orgànica generada —bona part encara acaba al gris— i tan sols unes 6.100 tones de l'orgànica domèstica acaben destinades a fer-ne compostatge —la resta pot anar a fer biogàs—, detalla el cap del servei de Prevenció i Planificació de residus de l'AMB, Víctor Mitjans, qui admet que caldrien més campanyes adreçades a la ciutadania per fer-ho millor.
L'extensió del compostatge comunitari pot permetre reduir despeses de transport i tractament, afirma Mitjans, que, de tota manera, assegura que "no és un sistema que pugui absorbir la gran quantitat de residus que es generen" i l'emmarca en un àmbit més aviat educatiu. En canvi, per a les entitats que promouen el compostatge comunitari cal anar més enllà. "Ells plantegen un problema d'escala i per a mi és un problema de com funcionem", defensa l'enginyera agrònoma Aurora Serra Cantí, de Ruralitzem, una xarxa de projectes de Collserola que treballa per la sobirania alimentària. En opinió de l'enginyer agrònom Josep Maria Vallès, que és soci fundador de la cooperativa Tarpuna i autor del llibre Compostar a casa (Ediciones del Serbal, 2014), la societat viu amb la síndrome de l'estora. "Quan poses els residus al contenidor, ja no es veuen", ressalta, però no significa que hagi desaparegut el problema, mentre que amb el compostatge comunitari la gent participa en la solució.
On fer compost amb el veïnat
A Barcelona funcionen 55 experiències de compostatge comunitari entre les impulsades per l'Ajuntament, les entitats i la iniciativa ciutadana —n'hi ha a horts urbans, equipaments municipals o escoles—, si bé encara caldria afegir-hi algunes més que no figuren en aquest cens fet pel consistori. A més dels compostadors com els de la Torre de la Sagrera —vinculats a unes taules d'hort urbà—, hi ha iniciatives més sofisticades. El projecte Barcelona Revolta't de Tarpuna inclou unes màquines de pretractament que acceleren el procés de compostatge, i allà s'hi poden abocar restes de carn o peix. Per la seba banda, l'entitat sense ànim de lucre AbonoKm0, que s'havia donat a conèixer al Mercat de la Terra dels dissabtes al Poble-sec, està diversificant com promou el compostatge amb un punt fix al Poblenou, tallers i serveis per a empreses. Fins i tot s'ofereixen a fomentar-lo en congressos i casaments. Miki Royan, un dels fundadors d'AbonoKm0, aspira a aconseguir ser viables econòmicament i insta les empreses a incorporar el compostatge per avançar-se a la nova llei de residus. L'impuls de l'economia circular és un dels avantatges, destaca Aina Sancho, de la cooperativa Espai Ambiental. Exceptuant la generació de serveis, "les ciutats són ens enormes acostumats a rebre tots els recursos", recorda, i fer compost permet tornar a la terra allò que ens ha donat. També és un antídot contra la hiperacceleració de les ciutats, ja que afavoreix la recuperació de ritmes naturals –perquè surti un bon compost cal cert temps i atencions, començant per separar bé l'orgànica– i això permet crear comunitat, amb l'afegit que compostar amb el veïnat pot estar a l'abast de molta gent independentment de l'edat, origen o coneixements previs —també existeix una formació de mestre compostaire—. En aquests temps de canvi climàtic, tampoc es pot passar per alt que el compostatge comunitari redueix un 86,3% les emissions de gasos d'efecte hivernacle respecte a la recollida en contenidors, segons ha conclòs Tarpuna amb el Barcelona Revolta't.
Nova estratègia municipal
Una vintena d'entitats han donat suport al manifest Tornem a la terra el que és de la terra, impulsat per Ruralitzem i Veus per la Sobirania Alimentària, mitjançant el qual reclamen que el compostatge comunitari creixi als barris de Barcelona i que els espais d'agricultura urbana disposin de matèria orgànica procedent de les tasques de jardineria de Parcs i Jardins, que seria d'utilitat per obtenir compostatge de qualitat. Per la seva banda, l'Ajuntament de Barcelona està ultimant una estratègia de compostatge comunitari que preveu tenir redactada abans de finals d'any, segons avança Marta Romaní, tècnica en prevenció de residus de l'empresa pública Siresa, si bé per ara no en revela detalls més enllà que cada any fins al 2027 es preveu obrir un nou punt de compostatge comunitari d'impuls municipal.
Mentrestant, iniciatives com la CompostFest a la Torre de la Sagrera fan créixer l'interès per apuntar-se a fer compost amb els veïns. "Vull començar a participar-hi i posar les deixalles al compostador", afirma amb convenciment Glòria Palau, de 65 anys, a qui l'experiència li ha fet venir records del passat agrícola de Sant Andreu. "No vindré sola, vindré amb els meus nets", afegeix, mentre que a Pedro Valencia, de 71 anys, l'ha sorprès com es fa el compost —"és un procés natural, sense química pel mig", subratlla— i li agradaria fer-ne per al seu hort. Durant la Setmana Europea de la Prevenció de Residus, del 19 al 27 de novembre, es preveuen més activitats divulgatives sobre compostatge obertes a tothom.
És probable que la utilització de la matèria orgànica descomposta com a adob sigui tan antiga com la mateixa agricultura, afirma Vallès al seu llibre. En el cas de Barcelona, Mitjans recorda com a l'Edat Mitjana ja entraven els pagesos a la ciutat emmurallada per endur-se la matèria orgànica i els fems que generava. Així va continuar –amb certs canvis– fins a mitjans del segle XX: l'increment dels residus plàstics que dificultaven l'obtenció d'un compost de qualitat, la irrupció dels fertilitzants químics, la prohibició d'alimentar els animals amb restes de menjar arran d'una pesta porcina dels anys 60 i les noves instal·lacions dels anys 70 per tractar residus –l'abocador del Garraf i la incineradora de Sant Adrià– van sentenciar aquest sistema, que ja permetia la circularitat dels residus i que ara es busca recuperar en comunitat.