Tres escoles en un mateix carrer: el boom de les classes de ceràmica

BarcelonaQuan parlem de ceràmica a la majoria ens ve al cap aquella escena ja mítica de la pel·lícula Ghost en què una joveníssima Demi Moore estava tota plena de fang, concentrada en una peça que girava de manera hipnòtica al torn, mentre Patrick Swayze l’abraçava per darrere i feia que finalment el gerro en potència acabés fet un nyap. D’aquesta imatge en podem extreure diverses lectures. La primera és que tothom qui fa ceràmica està fins als nassos de la brometa de la pel·lícula; la segona és que la realitat supera la ficció, ja que un lleuger moviment d’un sol dit o exercir una pressió distinta pot fer que la peça es deformi. I és que el torn –i la ceràmica en general– és un reflex del teu jo en aquell precís instant. No és estrany que molts ho qualifiquin de nou ioga i que cada vegada tingui més aficionats, fins al punt que a Barcelona podem trobar fins a tres tallers en un mateix carrer. ¿És una nova moda passatgera o la ceràmica ha vingut per quedar-se?

De fet, la pregunta és errònia, perquè ¿havia marxat mai la ceràmica? Sempre se n’han fet classes, i segurament ho associem més a un perfil de dona jubilada que fa tassetes i bols o bé a les activitats extraescolars. Però des de fa uns anys la ceràmica ha experimentat un boom tant en qüestió d’adeptes, de creació de tallers i d’escoles, com de renovació d’imatge. Ara fer ceràmica "mola".

“Quan vaig obrir La Torratxa, el 2019, era el tercer taller a Gràcia. I ara que n’hem obert una altra, La Torreta, és la setzena al barri. En quatre anys han aparegut dotze escoles! –apunta Andreu Sorolla, creador i professor de l’escola La Torratxa–. Però totes tenen el seu públic, perquè cadascú s’especialitza i té les seves característiques, ja sigui pel material, pel funcionament del taller…”

A Mallorca la situació és similar. Argila Taller, nascut de la mà de Margarita Fonolla el 1986, era de les primeres escoles de l’illa, juntament amb Es Retall, de Magdalena Roig. Ara n’hi ha una dotzena de noves, a més de l’escola oficial de Marratxí, municipi reconegut per la seva tradició ceramista. Però, ¿per què ara? “A Palma han proliferat les escoles com bolets”, diu Margarita Fonolla, i creu que les xarxes socials també hi tenen a veure. “La gent té ganes de fer manualitats, d’alliberar-se de l’estrès de la feina, de tot allò que és més mecànic. Ho vam veure també durant la pandèmia, on vàrem començar a fer pa, pintar o ballar. La gent s’adona que no tot en aquesta vida és treballar”, assegura la ceramista. L’experiència de Sorolla segueix aquesta línia, entre la revelació i el hobby, ja que el fundador de La Torratxa és en realitat programador informàtic i va iniciar-se en aquest món per desconnectar d’una “feina exigent i molt intensa”. Del “distreure’s una mica”, va passar a comprar-se un torn i buscar un local on fer-ne pel seu compte, però com que tots els espais eren massa grans va decidir-se per un que es va convertir en l’actual taller-escola. “Ara fa dos anys que ja no programo i estic molt bé; no ho enyoro gens!”, confessa Sorolla.

Virginia Garau és llicenciada en història de l’art i restauració, sempre ha pintat i ha crescut entre torns i eines de modelatge del seu pare ceramista. Ella fa uns anys que ha començat a fer-ne de manera més activa i creu que la popularitat es deu també en part a xarxes com Instagram, perquè la ceràmica “és molt vistosa i crida l’atenció”. Però va més enllà per explicar aquesta revifada: “És un joc –assegura–. Som humans i ens agrada jugar, fer coses amb les mans i estar en un espai on no passa res si t’equivoques, perquè en realitat no t’estàs equivocant… estàs creant!”.

“Molta gent creu que la pandèmia ha contribuït a la popularitat de les activitats creatives, però realment sembla que només la ceràmica hagi patit aquest boom, si ho comparem amb restauració de mobles o la costura”, apunta Irene Forteza, ceramista i creadora del Mostaza Taller, a Palma. “Crec que la ceràmica és una activitat molt directa –respon Forteza quan se li demana sobre aquesta revifada–. Pots emprar eines, però és gairebé com pintar amb les mans; és el contacte directe amb el material i és una sensació molt forta. El torn t’enganxa moltíssim, no sé si és perquè fa voltes i és com meditatiu o perquè t’obliga moltíssim a concentrar-te només en allò”.

Joves entre 30 i 40 anys

Canvia la percepció i canvia sobretot el perfil de l’alumnat. Ara majoritàriament són joves d’entre trenta i quaranta anys, la majoria dones (hi ha coses que no varien tant). També hi ha cada cop més presència d’adolescents i persones de més de quaranta anys. Dolors Ros és professora i directora de l’Escola de Ceràmica de la Bisbal, fundada l’any 1973 –tota una institució dins del sector– i ha sigut testimoni de com ha fluctuat l’assistència al llarg dels anys. “Alumnat per l’ofici n’hi ha hagut sempre –diu Ros–, però després de la pandèmia sembla que hi ha més gent que necessitava fer coses amb les mans, entre l’esbarjo i la teràpia”. La demanda ha augmentat, sobretot en aquells que voldrien dedicar-se a la ceràmica com a ofici, però la directora lamenta la falta d’estudis reglats per professionalitzar el sector. L’escola ofereix cursos monogràfics, d’introducció al món de la ceràmica, intensius, i treballa també amb el Servei d’Ocupació de Catalunya. Malgrat que la majoria d’alumnes són dones, solen ser els homes els que s’ho plantegen “més com un ofici”, perquè per a elles és més difícil conjugar la vida privada –fent-se càrrec de les cures familiars– amb la professional. Amb tot, Ros creu que “ara les dones han fet un pas important i la majoria d’empreses estan dirigides per elles” i cita artistes com Madola, establerta a Premià de Dalt, o emprenedores com Isabel Alcántara.

Ja ho apuntava Ros: la majoria d’alumnes venen amb la idea d’aprendre i poder-se convertir en ceramista/artista, venent peces úniques, i és poca la gent que es dedica “a la producció de ceràmica utilitària, amb tot el que comporta muntar una empresa”. “Hi ha gent que ve a fer peces molt ben fetes –diu Andreu Sorolla, de La Torratxa–. Però molts venen per tenir un moment de pau o socialitzar. Jo no he fet ioga mai, però com que aquí has d’estar tan concentrat en el que estàs fent, no pots pensar amb els teus problemes”. Sorolla parla de l’ambient que es crea al taller, un aspecte amb el qual tots els entrevistats coincideixen, ja que es creen sinergies i converses intergeneracionals. “Fer ceràmica t’expandeix com a persona; en lloc d’anar a ioga, fas un altre tipus de meditació activa i veus que la gent està concentrada i et diu que li ha passat l’hora volant, entregats”, confessa Margarita Fonolla. De la ceràmica s’ha dit que és precisament això, el nou ioga, per la seva capacitat d’abstracció respecte als problemes i pensaments que absorbeixen gairebé cada segon del nostre temps. “És més benèvol que el ioga i penso que per això també pot arribar a més gent”, apunta Virgínia Massegué, una ceramista catalana que després d’anys de dedicar-se a la producció ha muntat la seva pròpia escola, LaVir Ceràmica, a Mallorca.

Cal tenir paciència

Amb tot, la ceràmica també pot suposar un repte, com apuntàvem al principi. És una activitat que demanda la teva presència total, no només física, ja que un moviment brusc, una lleu pressió aplicada a un costat o un petit descuit a l’hora de barrejar esmalts es veu de seguida reflectit en la peça. Això és especialment rellevant en el moment d'asseure’t al torn, on acaben sortint les nostres frustracions i alegries, com qui sosté un mirall que fa voltes a una velocitat moderada. Per a Virgínia Garau, el repte és també un altre: tenir paciència. “De vegades volem una immediatesa que no existeix. Voldríem asseure'ns al torn, gravar-nos en vídeo, penjar-ho a Instagram, mostrar la peça que fem… i no! No surten les coses a la primera”, confessa Garau. La paciència durant el procés i també cap al resultat final té més a veure amb la gestió d’expectatives. “Molta gent ve a classe amb una imatge de Pinterest i et diu: «Vull fer això!». Però hem de ser una mica realistes: el que nosaltres veiem a les xarxes és el colofó d’una feina al darrere de molt temps i investigació. I de vegades volem començar la casa per la teulada, però la ceràmica et posa al teu lloc –afirma Massagué–. Sovint les peces no surten com voldríem del tot, són distintes, i acceptar aquestes diferències, la sorpresa, també és bonic”.

Està clar que la ceràmica té prou elements per captar l’interès d’un públic cada cop més ampli i pot ser inclosa dins la llista d’activitats que promouen el mindfulness. Però ¿és una moda passatgera? “Tot el que puja ha de baixar –diu Irene de Mostaza Taller–. Espero que duri una mica la moda, tot i que crear una empresa quan hi ha demanda ja és una gran sort”. Andreu Sorolla coincideix amb Forteza i apunta que en algun moment passarà el boom i “tocarà reinventar-se una mica”. “Veiem alumnes que després acaben fent cursos de formació professional a la Bisbal, etc. Però per nivell de salut mental i de benestar, et diria que, de moment, la ceràmica es queda”, conclou.