Disseny per a la inclusió, el procés com a resultat impulsat des de l’associació Ojalá Projects i el Museu del Disseny de Barcelona és un projecte d’aprenentatge i cocreació que es desenvolupa entre març i juny i reuneix per treballar plegats alumnes de disseny i persones de diferents col·lectius en situació vulnerable. La iniciativa promou el disseny com a eina de transformació social bidireccional, tant per visibilitzar i desestigmatitzar els col·lectius en situació de vulnerabilitat com per generar aprenentatge i consciència social entre els alumnes de disseny. Enguany, la iniciativa compta amb la participació dels alumnes de BAU, IED, LCI, la UOC i ESDAPC Catalunya, que duen a terme els seus projectes de disseny de producte i d’interiors conjuntament amb persones amb discapacitat visual (l’ONCE) i amb persones en reinserció social penitenciària (Càritas).
"Sempre m'havien dit que soc puta i ja està. Mai ningú m'havia donat responsabilitats"
El projecte ‘Disseny per a la inclusió’ reuneix persones que lluiten contra l’exclusió social i estudiants de disseny per trencar barreres i estereotips
BarcelonaL’Úrsula, la Noa i altres veïnes del Raval escuren un plat de paella a l’Àgora Juan Andrés Benítez, al carrer de l’Aurora amb Riereta. Els divendres al migdia es reuneixen en aquest solar autogestionat per cuinar i dinar plegades. Entre les converses de sobretaula, la Noa presumeix de les botes que porta, unes vambes amb uns deu centímetres de plataforma, amb les quals se sent “poderosa”. Al seu costat, l’Úrsula mira un vídeo on vesteix uns pantalons de color mostassa i una brusa blanca, i porta els cabells tenyits de ros platí. “Però mira que ets preciosa”, li diu una de les companyes que passa per darrere seu tot exhalant el fum d’una cigarreta. Per a molts, el món de la moda és una indústria freda, intimidant i excloent, però a d'altres com la Noa i l’Úrsula els ha donat un motiu per il·lusionar-se.
Totes dues formen part de Metzineres, una cooperativa amb seu al barri del Raval de Barcelona formada per dones i persones de gènere no binari que lluiten contra l’exclusió social i l’estigmatització del consum de drogues. Fa poc més d’un any els van proposar formar part del projecte Disseny per a la inclusió. El procés com a resultat, impulsat des de l’associació Ojalá Projects i el Museu del Disseny de Barcelona. Es tracta d’una iniciativa de cocreació entre estudiants de disseny i col·lectius de la ciutat en situació de vulnerabilitat que acaba de posar en marxa la segona edició.
Trencar patrons
“La iniciativa neix per allunyar-nos de la visió del disseny com una cosa inaccessible i exclusiva. Pot acostar les persones i ser un vehicle per a la inclusió”, afirma Anaïs Esmerado, creadora i comissària del projecte. “En el cas de les persones de Metzineres, que viuen situacions de moltes violències i no tenen recursos, la idea era trencar patrons i reciclar roba de segona mà amb tècniques accessibles per a elles i d’aquesta manera reafirmar la seva identitat”, afegeix.
“Jo volia ser una puta nòvia punk. Tenia molt clar el meu estil”, comenta l’Aida, una de les metzineres. “I jo volia la cotilla i convertir-me per un dia en la señorita Escarlata”, afegeix la Noa. “Me’l van posar i em vaig convertir en una trans gipsy. Em vaig emocionar moltíssim”. A l’altra banda de la taula, la Bruna Sedó, dissenyadora de moda i tutora del projecte, coincideix que va ser un procés molt emocionant. “Vam estar juntes durant dotze setmanes i tant els alumnes com les metzineres van quedar molt contentes dels vincles que es van crear, del procés i del resultat final. És un projecte important per trencar estigmes. Que tothom en té. I més en el món de la moda”.
El desenllaç va ser una desfilada de moda i una sessió de fotografies amb els looks que havien concebut. Aquell dia l’Àgora Juan Andrés Benítez es va omplir d’excitació i corredisses. Una de les que estaven més nervioses era la Coral, la metzinera encarregada del maquillatge. “Sempre m’havien dit que soc puta i ja està. Mai ningú m’havia donat responsabilitats. Va ser tot un repte”, reconeix. “I va ser preciós. Trobo meravellós que s’acostin a persones com nosaltres, dones i persones trans del Raval. M’emporto un bon record i molt d’amor”, diu la Nora, abans que l'interrompi l’Úrsula: “Te'n recordes? Però si et vas beure una sangria sencera i no sabíem si aconseguiries fer tota la passarel·la!” De cop, es fa el silenci i totes esclaten a riure.
Obrir la mirada
De tot en treuen petroli. I de tot en fan una festa. I així ho demostren amb els aplaudiments i les abraçades quan la Inés Cucalón i la Judith Pinyol travessen la porta de l’Àgora.
La Inés va estudiar disseny gràfic a l’Elisava i la Judith és alumna de disseny multidisciplinari de la BAU, i són dues de les estudiants amb qui les metzineres van treballar colze a colze durant els mesos que va durar el projecte. “És molt difícil definir què vam aprendre. Crec que al final el que hem après és a canviar la mirada. Pot sonar a tòpic, però des d’aquest projecte ja no he tornat a veure igual el disseny ni el Raval, ni les dones que em trobo pel carrer ni cap col·lectiu”, assegura la Judith. “Aquí vam vincular un procés creatiu amb les usuàries. Per a mi va ser el primer projecte on treballava així”. La Inés coincideix amb la seva companya: “Jo estava a quart, a punt d’acabar la carrera. A la universitat et diuen que el disseny és una cosa humana, que has de dissenyar per a persones, però al final fas un producte per vendre i et perds aquest vessant. Crec en el disseny i penso que es poden fer coses bones, amb el disseny. Per què no fer-lo servir per canviar coses? Ni que siguin coses petites”.
Més enllà de Papanek
Sentint la Inés i la Judith, l’Anaïs Esmerado, impulsora de Disseny per la inclusió, dona per assolits els objectius de la iniciativa. “Aquest projecte és una recerca per entendre què és el disseny social. A la universitat es parla molt de Victor Papanek o d’Ezio Manzini, però hi ha molta teoria i poca pràctica”, diu. Papanek va ser un dels pioners del disseny contemporani que feia una crida per a la inclusió, la justícia social i la sostenibilitat. Per a Manzini, la indústria tal com la coneixem és un paradigma acabat, produir objectes és una tasca del passat i la seva perspectiva posa el subjecte –i no l’objecte– al centre del debat.
“En aquesta segona edició del projecte, que finalitzarà al juny, seguim treballant el disseny social, amb projectes on es pot aplicar i entendre-ho realment”. Tot i que les metzineres, la Inés i la Judith s’haurien tornat a tirar a la piscina, han cedit el testimoni a altres alumnes de disseny, persones amb discapacitat visual de l’ONCE i persones en reinserció social penitenciària de l’associació Càritas. “Però si ens deixen tornarem, eh! Que això és com la cervesa, sempre t’has de beure la penúltima, mai l’última!”, bromeja una de les metzineres.