Començar a escalar amb 60 anys: la fascinant història de Dierdre Wolownick

Per què va començar a escalar?

Al meu fill Alex (Honnold) sempre li ha encantat. Acostumava a ser un noi molt callat, fins i tot taciturn, però si era sobre escalada llavors sí que parlava. Utilitzava el seu argot, paraules com jugging (quan un escalador que va darrere d'un altre puja per la corda fixa que el primer ha fixat en una cinta d'assegurament) i ràpel (sistema de descens amb cordes), i jo no tenia ni idea de què deia. Em feia mal no poder relacionar-me amb ell pel que fa a aquesta seva passió. Volia intentar-ho, perquè com a mínim en poguéssim parlar.

Quin va ser l'inici?

Tot va començar fa uns 10 anys, l'Alex era a casa lesionat i li vaig demanar que em portés al rocòdrom. Vaig pensar que només em familiaritzaria amb l'equip, pujaria fins a la meitat de la paret i tornaria a casa, però vaig fer una primera pujada i vaig arribar fins dalt de tot, uns 13 metres. Em va sorprendre bastant el fet que no vaig sentir gens de por, així que vaig fer una dotzena d'escalades més aquell dia. Em va encantar.

Com era la teva vida abans d'escalar?

Una mica confusa. El meu marit, el Charles, va morir als 55 anys a l'aeroport de Phoenix, un mes després que ens divorciéssim. I poc abans havia mort el meu pare. De fet el 2004 l'Alex també va estar a punt de morir quan va tenir un accident en una ruta amb raquetes de neu. En aquell moment vaig començar a córrer, a poc a poc, i va acabar sent una passió. Llavors no hi havia res a la vida que estigués fent per mi mateixa i córrer ho era. Escalar va ser el mateix però, a més, requeria valentia.

Com va superar els desafiaments de l'escalada?

És un esport que demana molt del teu cos, però també hi ha molt a aprendre sobre l'equip, la física, els angles, tot. Jo era una dona de mitjana edat, absorta en tasques del dia a dia i amb por. De vegades, necessites una mica d'ajuda per fer una cosa nova i que t'és aliena, però després d'un mes o dos ja havia tingut suficients converses amb mi mateixa. Em vaig dir a mi mateixa: “D'acord, avui no tornes a casa després de la feina. Aniràs directe al rocòdrom”. I així ho vaig fer. Es va convertir en una rutina. Escalar va ser com una clau que va obrir un pany que havia estat tancat tota la meva vida. Va ser meravellós.

Com va ser la preparació per pujar El Capitan?

Anava a Yosemite a entrenar tres dies a la setmana durant 18 setmanes seguides. Caminava i escalava. Mai he pogut fer flexions ni dominacions (pull-up), així que vaig comprar una d'aquestes barres per fer dominacions que pots posar en una porta i vaig començar a exercitar-m'hi. Cada vegada que passo pel costat de la barra, faig deu dominacions. Ara en faig una mitjana de cinquanta al dia. No són dominacions des del terra, però són extraordinàries. 

Com li ha canviat la seva vida l'escalada?

He après a patir tota mena d'incomoditats, però el que obtens a canvi fa que valgui la pena. Hi ha molt patiment, però has d'aguantar. No pots dir que com que plou tornes a casa. No. Ets a 760 metres d'altura i has de continuar perquè és un privilegi ser-hi. Els escaladors arriben als llocs més bells i inimaginables i l'única manera d'experimentar-los és esforçant-hi molt.

Què els diria a les persones que s'espanten davant dels canvis que poden ser beneficiosos?

Has de descobrir per què creus que no pots fer una cosa i preguntar-te si és una raó vàlida. En cada pas de la teva vida hi ha algú que et diu què has de menjar, com has de vestir, que no pots dormir sense prendre aquell fàrmac, i tot és una ximpleria. Tu mateix pots decidir del que creus que ets capaç. És molt trist quan la gent diu: “Mira, tinc 50 anys, no puc… fer això o allò”. Intenta-ho de totes maneres! A qui li importa? Potser et sorprens.