Núria Jorba: "Les parelles no funcionen soles, cal fer revisions periòdiques com fem amb la ITV dels cotxes"

BarcelonaQuan la Núria Jorba va obrir la seva consulta de psicologia, sexologia i teràpia de parella fa 12 anys la gent trucava a la porta i preguntava si allà hi feien massatges i fins i tot una vegada li van preguntar si s’hi organitzaven orgies. “Ningú sabia què era la teràpia de parella, no ho entenien”, explica aquesta psicòloga i sexòloga que acaba de publicar el llibre Parejas imperfectas y felices (Arpa) on precisament s’endinsa en el món de les parelles i intenta plasmar tot el que ha après en els seus anys de pràctica professional. 

Resumir el que ha vist en tot aquest temps és difícil, però hi ha algunes coses que té molt clares. “El secret de l’èxit de moltes parelles passa per una bona gestió emocional de cadascú. Les persones que es coneixen, que s’han treballat, que saben regular-se i comprenen les pròpies emocions, tenen una base molt sòlida per construir una bona parella”, diu l’experta, i afegeix que una altra cosa fonamental és “saber quina parella ens va bé”. I amb això vol dir que és important compartir valors, un projecte i una visió de la vida sobre la qual anar construint la relació. I, finalment, enumera una tercera condició perquè la cosa funcioni: abandonar l’ideal de l’amor romàntic “que és tòxic i irreal”, diu. “Ens han venut una història impossible i és que l’amor ha de ser sempre papallones a l’estómac, i això no és així, perquè la primera fase, la de l’enamorament, dura uns sis mesos, i després s’acaba. I és llavors quan comença l’amor i la possibilitat de convertir-nos en companys de vida, en amics i en amants. No podem aspirar a estar enamorats eternament perquè ens frustrarem”.

Jorba diu que avui en dia el concepte de parella ha evolucionat molt i ens trobem amb fórmules molt diverses: la clàssica parella monògama, les parelles obertes, les poliamoroses, les living apart together (que no viuen juntes), les anàrquiques… Però de totes aquestes fórmules ella té molt clar quina és la que funciona millor: “el living apart together”, diu. “Les parelles que no conviuen aconsegueixen mantenir el desig perquè totes les obligacions i rutines de la vida diària les mantenen separades. Així, cadascú té el seu espai, es troben a faltar, tenen més llibertat… I és que la convivència es menja el desig”, subratlla. Tot i això, ella dona claus per revifar aquest desig fins i tot amb parelles que fa molt temps que viuen juntes: “Hem de pensar que el desig no és espontani. S’ha de calendaritzar i planificar, no és cap fracàs –destaca–, “és la manera de recuperar-lo”. 

Quan enumera els motius pels quals la majoria de gent arriba a la seva consulta diu que en gran part és “perquè han deixat de sentir”. Sota aquesta frase s’agrupen problemàtiques diferents com infidelitats, distanciament de la parella, o ganes de fer un canvi, com per exemple començar a tenir una relació oberta. “La gent arriba aquí i diuen que han deixat de sentir, però en realitat al darrere hi ha moltes més coses”. A més, diu, la pandèmia ha portat moltes més persones a les consultes dels psicòlegs i ha canviat una mica les prioritats: “Ara la gent no té tanta paciència ni tanta capacitat per gestionar la frustració i el malestar. Després de tot el que hem viscut es dona molta importància a l’ara, al moment present, al gaudi i al plaer, i això pot dificultar salvar una relació”, alerta. Tot i això, ella lamenta que la gent té la teràpia de parella com a últim recurs. “Molta gent ve tard, quan ja han aguantat molt i hi ha poc a fer. Sembla que la parella és una cosa que ha de funcionar sola i no és així. Hauríem de fer revisions periòdiques, com fem a la feina, a l'escola o amb la ITV del cotxe…”.