Jo em vull quedar a casa i la meva parella veure món: què podem fer?

BarcelonaTot comença amb una entrada desesperada en un blog. Una anònima busca consell sentimental entre els desconeguts de la xarxa: “El meu xicot no vol viatjar i m’ho ha dit ben clar: «Ves on vulguis, però amb mi no hi comptis»”. Les respostes dels usuaris van des de viatjar amb amics o sola fins als més derrotistes, que parlen de trencar la relació. Potser no cal arribar a aquests extrems, però com podem abordar unes vacances quan no tenim els mateixos gustos? 

Situacions com aquestes són cada vegada més freqüents. De vegades no és que un de la parella no vulgui sortir de casa i l’altre sigui un boig dels viatges, sinó que per preferència algú és més aventurer i l’altre opta per relaxar-se a la platja de sempre. I és que, en general, escollir si marxar a veure mar, anar a la muntanya o explorar països desconeguts sol ser un dilema cada vegada més complicat. I, si és una decisió a prendre en parella, la tasca es pot fer encara més tediosa.

El cas de la Sònia és un bon exemple i fins i tot ens pot ajudar a veure la llum al final del túnel si ens trobem en un cas similar. Ella i la seva parella, el Jordi, porten quasi 21 anys junts i tenen dos fills de 10 i 7 anys. “Al Jordi no li agrada viatjar, l’estressa estar en un lloc que no coneix. I jo soc tot el contrari, me n’aniria a l’altra punta del món. És molt important per a mi”, explica la Sònia. Quan començaven a sortir, marxava amb les amigues i alguna vegada havia aconseguit fer un viatge amb ell, però la feina d’organitzar l’itinerari sempre requeia i recau en ella: “Si marxem junts m’he d’encarregar de tot”. Tot i això, la dinàmica va canviar quan van arribar els nens. “No té sentit emportar-se nadons a l’altra punta del món, no gaudeixes tu i ells no ho recordaran quan siguin grans”, deia ell.

Després d’uns anys en què el Jordi “es va sortir amb la seva”, perquè els fills eren petits i la Sònia no va aconseguir emportar-se la família més lluny de Sardenya o les illes gregues, la parella va arribar a un acord. Van decidir que cada estiu alternarien la decisió: un any decidiria ella i marxarien lluny, encara que fos només amb els fills, i l’any següent decidiria ell. “Li vaig dir «Viatjar em motiva, necessito fer-ho per realització personal i no em vull morir sense haver vist certs llocs»”. I l’any passat, ja amb els fills més grans, van marxar a Costa Rica. “Ell va cedir, una mica a contracor perquè no ho hauria fet, però cedir és una cosa que hem de fer tots dos”. Aquest estiu passen uns dies a Altafulla i a Boí Taüll, i per a l’any que ve la Sònia ja pensa en un viatge llarg: “Els nens m’estan demanant anar al Japó, els encanta viatjar”.

Aquesta és la manera que la parella ha trobat per adaptar-se, amb un acord que també obre la porta a deixar que la Sònia marxi amb els fills sense el Jordi: “No pots renunciar a coses que són importants per a tu; acabaries creant un ressentiment. Acceptem aquesta opció perquè jo pugui viatjar i ell no se senti obligat a fer una cosa que no vol”.

Marta Ramo és psicòloga experta en teràpia de parella, i explica que diferir a l’hora d’escollir un lloc per anar de vacances “no ha de convertir-se en un problema irresoluble” i que per aquest motiu és important “parlar-ne obertament”. Una de les opcions que proposa és trobar compromisos que satisfacin a tots dos, com per exemple planificar viatges més curts o buscar activitats que ens agradi fer junts. Ara bé, Ramo també afegeix que “respectar els desitjos i necessitats de l’altre i esperar el mateix respecte a canvi és essencial per a una relació sana”.

I si cada any tenim la mateixa discussió? La psicòloga afirma que “és comprensible” plantejar-nos deixar la relació si sembla que no aconseguim resoldre el problema. Això podria dir que hi ha “diferències més profundes” sobre els valors que compartim, els interessos de cadascú i les expectatives de vida. En aquests casos, “la prioritat sempre ha de ser el benestar emocional de tots els implicats”, ja que ens veurem obligats a reflexionar sobre la disposició a comprometre’s per trobar un terreny comú, així com els nostres objectius personals.

Si, per exemple, som nosaltres els que no ens sentim còmodes viatjant, o bé amb algun pla que ens proposa la parella, se’ns pot fer difícil comunicar aquestes diferències. En aquests moments, cal que triem “un moment tranquil i adequat” per tenir aquesta conversa, com explica Ramo. “Utilitza frases que comencin amb «jo» per enfocar-te en les teves emocions i evitar atacar la teva parella. Un cop expressades les teves preocupacions, és important escoltar la perspectiva de l’altra persona i donar-li espai perquè pugui compartir els seus sentiments”, afegeix.

Comoditat versus aventura

De vegades el problema també es troba en el tipus de viatge. La Clara (28) no és aficionada a fer les vacances gaire lluny, i sempre prefereix marxar pocs dies: “Una setmana ja se’m fa llarga. De seguida m’enyoro de la meva gent, necessito una rutina”. En canvi, la seva parella, l’Anna (25), és tot el contrari: “Si té 15 dies de vacances, són 15 dies que està fora de casa”. És una apassionada de visitar països llunyans, on pot conèixer la cultura i les tradicions. A més, normalment no coincideixen pel que fa als calendaris laborals, i s’han acostumat a aquesta dinàmica: l’Anna marxa tot l’agost amb amics i la Clara es queda a casa. Aquest any, però, han pogut marxar uns dies a Mallorca, un acord al qual han arribat per compensar el que els agradava a les dues.

“Hem intentat buscar un punt mitjà: anar a un lloc on poguéssim sortir una mica del territori sense haver de marxar gaire lluny”, explica l’Anna. A més, de les quatre nits que van passar a l’illa, van dormir-ne dues en un hotel i dues en una furgoneta, així han pogut gaudir del tipus de viatge que els agrada a cadascuna. Ara bé, tot i que han tingut una bona experiència, les diferències s’han fet notar: “A mi em va sobrar un dia. Ja tenia ganes de tornar i estar a casa tranquil·la”, afirma la Clara, mentre que l’Anna també admet que, tot i passar-s’ho bé, no va ser el seu tipus de viatge, ja que dista molt d’anar a Costa Rica, per exemple, on va viatjar fa dos anys. La parella ja porta quasi quatre anys de relació i assegura que no és una cosa de la qual hagin parlat gaire: “No soc ningú per tallar-li les ales i impedir-li fer el que ella vol”, afirma la Clara, i l’Anna hi coincideix: “Jo no l’arrossegaré a un viatge llarg”.

Pot passar que diferències com aquestes ens aboquin a una crisi de parella. Tot i això, si estem disposats a buscar solucions que satisfacin les dues parts, podem gaudir de vacances junts, ja sigui fent viatges que s’adaptin als gustos de tothom, com fan la Clara i l’Anna, o fer un any de cada, com fan la Sònia i el Jordi. Cal no oblidar que no cal viatjar sempre en parella: també podem gaudir d’uns dies sols, o amb els amics o amb la família, per descansar o marxar, si és el que ens agrada.